Riera de la Solana

Osona és una comarca amb un paisatge divers. La riera de la Solana s'ubica al Parc Natural protegit de Montesquiu, un espai natural de dimensions modestes, a l'extrem nord de la comarca i dominat pel castell de Montesquiu, els contraforts de la serra de Bufadors i el serrat de la Rovira. El riu Ter el travessa i el paisatge és de boscos, marges de ribera, prats naturals i conreus. Abasta els termes municipals de Montesquiu, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora i Sora.

 Hi ha diversos itineraris, de dificultat fàcil i mitjana, senyalitzats per conèixer l'Espai a peu. Tenen sortida al castell de Montesquiu i recorren els seus jardins (0,8 quilòmetres), la seva obaga (2,4 quilòmetres) o els camins que condueixen al castell de Besora (11,6 quilòmetres) o al coll dels Tres Pals (8,1 quilòmetres).

És un espai de pas entre muntanya i plana, amb uns referents històrics que es remunten a l’edat mitjana, època de la qual data el castell de Montesquiu, un gran casal fortificat, l’origen del qual sembla poder trobar-se en una petita guàrdia o talaia de planta rectangular, probablement bastida entre els segles X i XI, que va fer edificar el comte Guifré I (el Pilós), al segle IX. No és fins a mitjans del segle XIV, però, quan l'actual castell passa de ser un casalot destinat a la defensa, a convertir-se en una residència fortificada. Arnau Guillem de Besora és el primer del seu llinatge que habita el castell. Actualment, s’ha adaptat l’edifici per tal que sigui visitable i s’hi puguin desenvolupar activitats pedagògiques, reunions i seminaris. La nostra  ruta, però, comença a l'estació tancada i solitària de Sant Quirze de Besora. A més a més de les deficiències d'aquesta línia ferroviària per tots conegudes, hem de veure com les estacions, abans curulles de gent anant i venint, tot un paisatge humà avui desaparegut, hem de veure, deia, com els edificis, històrics, es van degradant, fins que arribarà el moment que no en quedarà cap rastre d'aquells temps que es traginaven cistells, i maletes i motxilles i... Avui, només n'han baixat alguns dels nostres companys de ruta. 

Seguim un passeig de plataners arrenglerats que ens porten fins al castell, lloc on s'inicien la majoria de rutes del parc. Fem una pista en davallada i ombrívola, però que aviat es transforma en un pendent constant. Això sí, els arbres ens acompanyen i alleugeren el sol i l'escalfor que es comença a fer present ja en aquesta època. Cal prendre-s'ho en calma i remuntar a poc a poc, observant la vegetació dels marges i reposant per poder ser capaços d'arribar dalt de tot. La jonça ((Aphyllanthes monspeliensis), aquesta petita flor blava, senzilla i tímida, no ens deixa en tot el camí. 

Arribem al Coll de Tres Pals, a 804 metres d'altitud, una recta enlairada on podem admirar el paisatge. A banda i banda del coll hi ha bones vistes: el pla de Revell, la capçalera de la riera de la Solana, i, a l'altre cantó, la Serra dels Bufadors. Fem un descans airejat ben merescut.

Quan reprenem la baixada, al cap de poc, un indicador a mà dreta, ens assenyala un corriol que careneja entre faigs i roures; un d'aquests corriols que tant ens agraden, per l'ombra i pel que ens estalvien d'una pista, sempre més pesada i assolellada. Però els corriols s'acaben! Retrobem la pista ja gairebé dalt de la Serra de la Rovira i tot caminant entre pins i un prat ben verd, arribem al mirador de la Rovira, punt estratègic des d'on podem gaudir de la vista: el castell de Montesquiu i els pobles de Montesquiu i Sant Quirze de Besora sota els nostres peus; el massís del Montseny, al fons i la Serra de Bellmunt, a l'esquerra. 

Arribats a aquest punt a aquesta hora, decidim dinar: els nois amb els nois, ben asseguts en unes roques que fan de seient, talment unes poltrones entremig de ginestells; les noies, com un sol exèrcit, tirem endavant, fins a la propera collada de les Planeses, entre herba gemada i flors i destapem carmanyoles i ens ajacem ben còmodes en aquesta estora verda. Al fons la masia de les Planeses. Als nostres peus un magnífic exemplar d'orquídia: l'abellera banyuda o abellera catalana senyoreja entre les altres flors més senzilles, si se'n pot dir senzilles de les flors, i ens ensenya el seu to carmí i ens recorda, com el seu nom indica, a les abelles. 

Fetes les fotos de rigor, anem a buscar els nois per marxar tots junts cap a Montesquiu, aquesta vegada baixant la pista fins a arribar gairebé a peu de vies. Creuem la riera de la Solana, amb poca aigua i agafem un altre corriol de força pujada que entre rocs i arrels ens deixa als peus del castell. Als seus marges, la melissa borda. Aquesta última pujadeta ja ens costa més a tots plegats: la calor, el dinar i l'hora de començaments de tarda ens deixen una mica estabornits i sense esma. Respirem i seiem abans de continuar baixant per on hem vingut. 

Des del mirador de prop del castell, podem veure la transformació del paisatge dels nostres temps: al davant el nucli de Montesquiu, i a la seva esquerra Sant Quirze de Besora, aquest poble de pas recordat sempre pel seu semàfor històric i nus de carreteres; al davant la via del tren, un xic més enllà la carretera antiga i encara més al fons, la flamant nova carretera que fa que ja no hagis de passar per dins els pobles, ni pel semàfor!, i vagis tan de pressa cap al Pirineu que ni te n'adonis de per on has passat. 

Continuem pel passeig ombrejat de plataners i tornem a l'estació punt d'inici de l'itinerari. Avui sí que agraïm la clara que fem a Sant Quirze!