30 de juny 2021

Festivitat de Sant Pere a Núria

Ja s'ha acabat l'hivern; benvingut l'estiu! Amb poques paraules, aquest és el significat de la festa de Sant Pere  al Santuari de Núria. Una festa pròpia dels pastors i els pasturatges. És el moment que els pastors pujaven els ramats a Núria i a les seves valls i hi romanien fins a Sant Miquel, el 29 de setembre, quan ja començaven a davallar cap a la plana per esperar l'hivern. Un estiu curt dalt de muntanya, un estiu fresc.

Amb l'esperança que hi hagi bons pasturatges, aquest dia es beneïen les pastures, tradició que encara es conserva, amb la celebració de la missa, la processó pel llac i l'oferiment de pans i de farinetes per a tothom; la menja bàsica dels pastors.

De fet, els ramats ja fa dies que hi són, a Núria, que els temps de fred i calor han variat amb els anys. Les vaques ja s'estiren pel camí de les Pedrisses i trepitgen els prats de Fontalba. La fauna ja s'ha desvetllat; si esteu atents, sentireu els xiscles de les marmotes i les veureu córrer pendents avall. Els ocells busquen delerosos el gra i algun fruit i les àligues sobrevolen el cel esplaiant les ales. Els cavalls troten per Finestrelles. Tot és vida ara a Núria. Aquests dies, però, no he vist que tragués ni el cap ni les banyes cap isard, que encara deuen estar bé per les altures.

Avui hi ha poca gent a Núria i la manera de pujar-hi ha canviat una mica. Les Núries i els Gils, així com els residents de la vall, ja no tenim preferència de bitllet del cremallera; tants i tants anys de sentir-me satisfeta dient-me Núria, que semblava que em tractaven d'una manera especial. Ara ja toca pagar bitllet, que m'han donat un disgust, així de cop i volta; és com si m'haguessin dit que no hi podia pujar. No sé, veureu, jo tenia com una seguretat de poder-hi pujar sempre, sempre, i ara m'ho hauré de pensar. Encara fan descomptes pels discapacitats i els majors de seixanta-cinc anys, però, prevec que això dels seixanta-cinc s'acabarà aviat, i més si pensem que la COVID no ha acabat amb nosaltres, només amb les Núries i els Gils! Ni a una mica de descompte tenim dret! S'ha de comprar el bitllet en una màquina que necessita una mica d'aprenentatge i, això sí, amb targeta, que  els bancs han de continuar mantenint els beneficis, que a ells la COVID tampoc els ha afectat de la mateixa manera que als humans. Has d'agafar anada i tornada reservant l'hora, però no patiu, que si voleu baixar a una altra hora, hi ha unes màquines a dalt que podeu canviar l'horari, això si la màquina de baix us ha venut bé l'anada i tornada (jo he pagat anada i tornada i m'ha tret un bitllet senzill, ves!, per si no teniu prou disgust!).

Sort que a dalt t'hi trobes bé. Avui, hem encetat l'estiu amb fresca i tapat.

Després de la missa se surt en processó cap al llac portant una imatge de Sant Pere. He trobat a faltar els pastors o almenys altres vegades eren més evidents, però ja se sap que en queden pocs. Després de cantar els gojos de Sant Pere que canta, sobretot, mossèn Joan amb un megàfon, es fa la benedicció de les pastures: cap al nord, cap al sud, cap a l'est i cap a l'oest; que la Verge protegeixi als ramats, porti esperança per a tots nosaltres, ens ajudi a pujar sovint i ens conservi la fe.

Seguidament es fa cua per passar pel taulell de cassoles on s'han fet les farinetes i es reparteix un cassó per cadascú amb un panet ben minúscul, però d'agrair en aquests temps. La gent menja fora, conservant les distàncies de metre i mig en aquest espai tan obert que podries tocar el cel i els núvols i la boira juguen a empaitar-se i el vent fa voleiar mocadors i cabells.

Al cap d'una estona, a dinar. Força colla al restaurant, crec que deuen formar part del grup dels Amics de Núria que sempre han estat presents en aquesta diada. N'havia sigut sòcia, jo de joveneta i pujava també amb ells i les Bassols que fa temps que no veig. Recordo que una de les vegades vam aprofitar per pujar al Puigmal en aquesta diada, amb la Dolors i altres de la colla. He calculat que fet i fet, deu fer uns cinquanta anys!

La festa és acabada. El xiulet del cremallera ens avisa que s'acosta l'hora de baixar. Els ramats es queden dalt, pasturant i rumiant fins que els recullin a finals de setembre, quan el dia s'escurça i venen les tamborinades fortes, presagi de la neu i d'un altre tipus de ramat que pujarà a esquiar.

Jo tornaré, potser no tantes vegades com ho feia, però continuaré dient-me Núria i faré algun aniversari més si puc, fins que se m'acabin els descomptes o la capacitat de caminar per les muntanyes, però no acabaré ni les ganes ni la il·lusió de ser-hi ni que sigui un cop l'any!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada