La ruta verda del carbó a Ogassa

Podríem definir el Ripollès com a Catalunya humida, verda, ombrívola i amb aigua rajant de totes les esquerdes de muntanya que formen saltants, rius i gorgs enmig del verd tupit. Un paisatge amable, unes valls que ens porten a alta muntanya, uns cims escarpats o arrodonits i una vegetació exuberant. Una història mil·lenària, plena de fets i de llegendes, unes tradicions conservades a través dels segles, uns pobles muntanyencs fets de pastures i d'esforç en la terra i unes ermites perdudes pels seus cims, exponents de la fe de la gent d'altres temps, creients en les aparicions, dins de coves, de la Mare de Déu als pastors que vigilaven ramats. Uns pobles, també de dur treball, traient de les profunditats del sòl els minerals que van fer de Catalunya motor de progrés.

I dins d'aquest conjunt de característiques, destaca Ogassa. Poble miner a redós de les mines de carbó que van donar una empenta a la industrialització.

Podeu seguir la Ruta del Ferro, o camí que feien servir les antigues vagonetes del carbó, per adonar-vos del que representava el treball a mitjans del segle XIX. Conscients com som ara que tot costa esforç, un esforç fet de suors i de malalties, de treball en condicions un xic més deplorables que les que tenim, un agraïment als homes i dones que ho van fer possible. 

Un cop aclarit quants cotxes es necessiten a l'inici de l'itinerari i al final, fetes les sumes, les divisions i el repartiment, tant els que entenem números com els que no, ens disposem a iniciar la caminada.

La Ruta Verda s'inicia a l'estació de Sant Joan de les Abadesses. Abans de pujar cap a Ogassa, baixeu un frondós corriol fins a arribar al torrent de Malatosca. Un saltant d'aigua impressionant: el Salt de Malatosca i el seu gorg. Llàstima que la fresca de primera hora del matí no ens acompanyi per donar-nos un bany; segur que al migdia la nostra determinació seria una altra.

Tornem a remuntar i ara sí que seguim el camí miner amb altres caminants i algunes bicicletes. El camí convida a la passejada, a la xerrameca amb els amics, a anar badant amb les flors dels marges i a anar sadollant-se de verdor. Passem per la cimentera i veiem encara conservades, tot i que rovellades, les eines que traginaven vagonetes. La xemeneia s'alça altiva entre els arbres, com volent demostrar encara la seva presència inalterable.

Ogassa té la forma de colònia minera. El poble esglaonat amb les edificacions de les cases talment les colònies tenien per costum: un carrer de dalt a baix i en un dels punts alts, l'església de Santa Bàrbara patrona dels miners, que fa de parròquia. Poca gent en un dia laborable, porticons tancats i, el que és més greu, bars que no obren fins dijous! Quan els miners han marxat i les mines s'han tancat, la gent ha hagut d'anar a treballar fora, a Sant Joan o Ripoll o Campdevànol, qui sap! És el que passa als pobles que han tingut una activitat frenètica i monotemàtica, al cap d'un temps, semblen mig abandonats.

Donem una volta pel poble esperant la nostra hora d'entrar al Museu de les Mines i recordem, mentrestant, les dues esglésies romàniques que hi ha més amunt, a la carretera que va cap a Bruguera: Sant Martí d'Ogassa i Sant Martí de Surroca. I també, en una pista perduda per dalt de la Serra de Sant Amanç, el Pla d'en Perot, on en Lluís Maria Xirinacs es va acomiadar de tots nosaltres sense fer soroll. Des de llavors i fins al 2019 s'hi ha celebrat un aplec per Sant Joan organitzat per la Fundació Randa, encarregada del seu llegat.

La visita al Museu és força interessant. Segons la Viquipèdia:

"No és fins ben entrat el segle xix, amb la descoberta d'hulla al municipi i en plena expansió de l'industrialisme català, que comença l'explotació minera a Ogassa.

La primera mina es va obrir al municipi el 1838. L'explotació minera es va allargar gairebé 130 anys, i, finalment, a causa de la disminució de la producció, l'any 1967 es va tancar l'última. El carbó anava destinat principalment a la creixent indústria catalana. L'únic inconvenient era el transport d'aquest material. Per resoldre el problema, l'any 1880 es van concloure els treballs de la línia de ferrocarril que havia de dur el carbó de les mines fins al port de Barcelona.

El carbó era transportat amb vagoneta fins a l'estació de Toralles (Sant Joan de les Abadesses) mitjançant diversos plans inclinats, que es poden intuir per tot el poble, i es carregava a l'antiga estació de Sant Joan de les Abadesses en un tren que va funcionar fins als anys vuitanta del segle XX" 

Veiem les eines, entenem la vida dels habitants del poble, pràcticament tots dedicats a la mina, ens adonem de l'esforç d'aquesta feina i som conscients de com han evolucionat els temps. 

"Gràcies a la inflamabilitat del gas grisú (gas metà), l'any 1900 es va dotar d'energia elèctrica el municipi, que es va convertir en un dels primers de l'estat espanyol a tenir corrent elèctric. Avui encara es pot contemplar l'edifici on hi havia la turbina elèctrica. Precisament, des de l'arribada del ferrocarril fins a les primeres dècades del segle xx van ser els anys de més productivitat, cosa que es va traduir en un fort creixement demogràfic, i es van arribar a superar els 1.500 habitants.

El tancament de les mines va provocar un èxode al municipi, fins a arribar a la població actual, que ronda els 250 habitants i que és força estable des dels anys vuitanta del segle XX. Actualment, les principals activitats econòmiques del municipi són la ramaderia i el turisme".

Ens explica l'Imma, entusiàsticament amb la seva feina de guia, que no van patir mai accidents o incidents importants, no es va ensorrar mai cap galeria, no es van patir morts accidentades tot i que, segur, va emmalaltir més d'un. Els homes a les mines, les dones a casa i a la sega. Un repartiment de treball que es considerava lògic i natural; els nens a l'escola de nens, les nenes a l'escola de nenes i el mossèn cuidant de tothom: això era la vida als pobles, miners o pagesos.

Un cop acabada la visita ens arribem fins a la Font Gran, un devessall d'aigua per tot arreu, una ombra que fins i tot considerem massa fresca i un dinar amb jerseis i anoracs posats. Recuperem cotxes els que s'han quedat i els que han pujat adonant-nos que tots hi hem cabut i baixem fins a Sant Joan de les Abadesses a visitar el Monestir.

Rebem una bona lliçó d'història de Catalunya, d'art arquitectònic, de llegendes, de veritats i de país. Ens retrobem amb en Guifré, amb en Tallaferro, amb l'abadessa Emma i totes les altres dones valentes, amb el comte Arnau i el seu cavall blanc i amb la història i les històries que s'han anat forjant a través dels segles. El Monestir de Sant Joan de les Abadesses:

"Un Monestir ple de vida, cabdal en la història del nostre país. On l’art transmet la bellesa de la fe".

Una mica més savis, una mica més comprensius, una mica més agraïts.