Molins fariners del Ridaura

El Ridaura neix sota l'ermita de Sant Baldiri i recorre el terme municipal de Llagostera fins al seu delta, a Platja d'Aro. Val la pena seguir un tram d'aquest riu que ha tingut tan de protagonisme en la vida dels llagosterencs, esdevenint un motor de la seva economia.

El Grup de Dijous del CEC hem seguit aquesta vall formada pel riu i on podem trobar-hi set molins fariners originalment hidràulics, la majoria abandonats. Per ordre ascendent del curs de l'aigua hi ha el Molí d'en Mariano, el Molí del Xòrrec, el Molí de Can Nadal, el de Can Moner o de Baix, el d'en Carreres o del Mig, el de Més amunt i el d'en Cabanyes. Tres dels set molins són monuments inventariats. En les proximitats hi ha rescloses i canalitzacions. 

Hem començat la ruta al bar restaurant Can Cassoles de Sempre que ens han servit amb gran eficàcia, Allà hem deixat els cotxes i hem travessat el mercat del dijous de fruites i verdures, parades de formatges i olives, hem continuat per la Via Verda, l'antic camí del carrilet que anava fins Girona, convertit ara en passeig per a caminants, ciclistes i famílies. Cal travessar el pont per sobre la C35 i situar-se al cantó de Can Pigrau on comencem a seguir el track dels Wiquilocquerus que han marcat la ruta i als que donem les gràcies per la seva feina.

Avancem planerament fins al Molí del Xòrrec que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Colgat entre arbres, lianes i bardisses, es conserven alguns murs en maó vista. A l'interior una arcada encara aguanta el pas del temps i les bigues del que fóra el segon pis; el sòl embardissat, rosers silvestres i matolls i una heura que s'enfila per les parets. El caminoi ens fa anar en fila índia i esperar-nos a la pista que hagin passat tots. Al costat, la casa de can Pata sembla tancada.

Després d'un petit tram, ens endinsem entre mates i tronc d'arbre per veure el control del cabal d'aigua. Costa de trobar, però dues pedres situades una al davant de l'altre, forrades de molsa i un tall al mig que devia suportar una comporta, ens indica que devia ser aquí. Girem cua, perquè no es veu gaire clar. 

Continuem per la pista fins a prop d'en Molí d'en Nadal que deixem per a la tornada. Aquí, ens desviem cap amunt ara que encara podem gaudir d'una calor lleugera a la banda solell. L'objectiu era arribar fins a la Cova de la Pedrera de Tallades. Però després de l'esforç ens emportem un desengany. No veiem pas tal cova, més aviat ens sembla una pedra foradada però sense cap espectacularitat. Hi ha companys que ni es mouen per posar-hi el cap o el cos. per tant, tirem avall amb l'esperança d'arribar a la llera del Ridaura i sentir el soroll de l'aigua i la frescor que, generalment, ens amara amara que no la toquem.

Després d'embrossar-nos una mica per un camí perdedor i punxant, amb algunes teranyines que els de davant anem trencant, arribem altra cop a la pista.

La calor va augmentant, la humitat i la xafogor són fortes. Ens van caient les gotes de suor per la cara, les ulleres, els que en portem, ens rellisquen nas avall, l'esquena mullada i el cabell de darrere ben moll. El sotabosc ben sec amb alguns bolets que no collim —nosaltres som de rovellons— i l'aigua del Ridaura que es fa esperar. Al primer bassal tots diem: —Ara! Però l'alegria dura poc i el passem sense gaires dificultats!

 El molí de Can Moner està també catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Hi ha constància del Mas de Can Moner des del 1360, propietat d'Arnau Moner, amb domini directe del Monestir de Sant Feliu de Guíxols, com a la resta de terres i masos del Ridaura. A mitjans del segle XIX la propietat consta de tres molins, el de Baix, el del Mig i el de Més Amunt. El conjunt d’edificis servia per emmagatzemar la matèria bàsica, el blat, la transformació i la producció de la farina. Del conjunt del Molí de Can Moner destaca la xemeneia d'obra vista, que reflecteix l'etapa d'electrificació del molí. Aquest està ben conservat i l'edifici llueix reflectit a la enorme bassa de Can Moner. Un pedrís que ens deixa reposar i fer la nostra tradicional "hora del plàtan". Una mica més enllà la Pallissa de Can Moner. Un edifici obert amb volta i arcades on encara descansen unes bales de palla.

Es conserva documentació del molí a l'Arxiu Municipal de Llagostera gràcies a una donació que es va fer abans de vendre la propietat, el 1999. Són més de 400 volums amb 25 fotografies familiars. 

Arribem al Molí del Mig. Una façana menjada per les arrels i els troncs de les heures que s'hi han enfilat. És un molí conservat des de l'any 1694. Actualment és cobert per vegetació i resten pocs murs. S'entreveu la planta rectangular i els murs paredats, les finestres i obertures són emmarcades per restes de mola com a llindes i algunes amb maó vista. A l'exterior trobem restes de la bassa i el rec. A l'interior encara es conserven dues moles senceres, que es van cobrint de molsa. 

Una mica més endavant trobem el Molí de Més Amunt també relacionat amb el Molí d'en Moner. Poc ens hi podem acostar. Les bardisses, les heures, les lianes, els esbarzers, se l'estan menjat. És difícil copsar-ne l'estructura, impossible entrar-hi. Però, aquí si que toquem aigua! El riuet és una meravella, el lloc encomana frescor. Aquí dividim el grup i fem un subgrup que es queda i els altres que marxen per arribar al darrer molí de l'itinerari: el de Cabanyes.  

El Molí de Can Cabanyes, és d'origen molt antic. Està situat en un tram de la riera que és un gran refugi de biodiversitat amb barbs. També hi ha espècies de flora poc habituals com el marcòlic o el segell de Salomó, el grèvol ja amb les boles vermelles que ens recorden Nadal o les espècies protegides com la falguera reial o l'espiga d'aigua. Els que hi han anat han trobat un camí ben agradable i bonic, han fet servir dos trams de corda per salvar un desnivell i han tornat satisfets de l'anada.

Els que ens hem quedat hem gaudit amb el silenci, la tranquil·litat i l'aigua: una banyada de peus i un bon raig cap al cap i la cara. Ni esme hem tingut de gaire dinar. Alguna ens pren dos cafès de sobre, l'altra la propera vegada portarà un termo, la de més enllà només es farà fruita per menjar i el noi que és amb elles, calla i menja. Així passem l'estona, com criatures amb una joguina d'aigua clara fins que arriben els expedicionaris i els deixem dinar i descansar.

Reprenem la marxa ja Ridaura amunt i després d'una presa gairebé seca, arribem al Molí d'en Nadal. Gairebé ens el passem pel darrere. però és del que no en tenim gaire notícia i en canvi, és el que m'ha agradat més! Una construcció encara dempeus on aprofitem per fer.nos la foto de grup, caminar arrossegant els peus per l'estora de fulles seques i un retorn amb corda inclosa per les que no l'hem pogut gaudir abans. La corda ens deixa a l'entrada de Can Guardiola i a partir d'aquí continuem el camí que hem fet a l'anada: pista de Can Pigrau, carretera al costat de la C35, pont, Via Verda amb sol de cara i calor a les 17h de la tarda i arribada al pàrquing on ens espera una cervesa fresca i una xerrada amb tothom!

I unes sinceres ganes de caminar sense calor! Estem d'acord amb mossèn Josep Gelabert, fill de Llagostera, geòleg, publicista, prevere i pintor català, quan sosté a l'opuscle Etimologia de la Vall d'Aro que el nom Ridaura prové de riu sec, pel poc cabal d'aigua.

Si ho haguéssim sabut al començar! 

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/molins-fariners-del-ridaura-232233966