No
pretén ser un gran escrit, no pretén tenir qualitat literària, ni tan sols una glossa de l'home, del
lluitador, de l’occitanista, del personatge públic. Vol ser un
record de records del que fou cofundador del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC) juntament amb Batista i Roca i Joan Amorós i de l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (l’IPECC
),
lluitador incansable en l’agermanament entre Occitània i
Catalunya, per la independència de Catalunya i promotor de la Llei
de l’Occità. Vol ser, sobretot, un escrit molt meu, d'un "personatge" que vaig conèixer i vaig apreciar amb el convenciment que aquest apreci era mutu cap a mi i cap a a la meva mare. Vol ser un regraciament de l'amistat i de tant objectius que compartíem en un de sol: la independència de la nació catalana i, si els del país volen, de la occitana.
Una
persona afable i acollidora. Alt, amb una gavardina llarga, amb un
somriure permanent i amb un
caminar tranquil i reposat. Donava la
sensació de seguretat, de tranquil·litat, d’anar fent com si res
costés. Amb la cartera a la mà plena de papers: discursos i cartes
que ens llegia quan agafava el micròfon de qualsevol autocar anant
de viatge per Catalunya, per Occitània o per altres indrets on creia
que havia de parlar. Persona civil que lluitava per les nacions oprimides, pel dret de tots els pobles a existir i ser escoltats: no es necessita ser polític per defensar el que creus; només cal creure's-ho i lluitar encara que sigui en l'anonimat, com tants i tants d'altres.
Una
llibreta petita on anava apuntant notes i relació de gent tan si
anaven a l’autocar com si, de vegades, seguíem amb el cotxe, com
nosaltres, la mare i la filla de Badalona; la Fornaguera, un cognom
que li feia gràcia. Recordo que, quan es va morir la meva mare, el
mateix 2011, uns mesos abans que ell, el vaig trucar per notificar-li
la defunció, però en aquell moment era a Madrid defensant els nostres objectius col·lectius. Al cap d’una setmana vaig tornar a trucar i vaig notar
que li sabia molt de greu de no haver pogut ser-hi: «haguéssim
portat un ram de flors i una senyera», em va dir. Li vaig agrair
sempre. Crec que ens havia arribat a apreciar força a la mare i la
filla
de Badalona.
Ell,
reposat, amb la seva dona, la Núria, tot nervi, feien una parella
respectable en els viatges i sortides. Després de cada sortida
enviava una petita ressenya de com havia anat, amb una foto de grup a
la portada, amb la relació dels assistents (Montserrat Fornaguera de
Badalona, Núria Comas de Badalona), i em feia il·lusió passar a la
posteritat d’aquell acte.
I així vam recórrer Catalunya des del Port de Salau fins al coll de la Manrella, des de les Illes Formigues fins al coll de Panissars. I per Prats de Molló homenatjant el Francesc Macià; el Correllengua i la dictada de català a Perpinyà. L’assistència al Pi de les Tres Branques. i a la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana a Montserrat. O l’acte a la Torre Manresana dels Prats del Rei..., unes activitats que es repetien cada any, amb aquella voluntat de ser-hi presents. Sempre amb bonhomia, sabent molt bé què feia i per què. I t'encomanava el desig de ser-hi i d’arribar més enllà del sol fet d’una sortida de diumenge o de cap de setmana. Et feia creure que, potser, algun dia, guanyaríem la independència del nostre país; dels Països Catalans.
Una
independència que compartiríem amb els amics occitans. I viatjàvem
per La Bigorra, per Narbona i Carcassona, per Montpeller i Tolosa del
Llenguadoc, per Pau i el país Gascó, per la Provença i pel
Llemosí, aprofitant qualsevol acte popular: el carnaval de Limós,
la fira del Llibre a Montoliu, o els Focs de Sant Joan a Montsegur.
Sempre acollits i atesos pels ajuntaments i entitats occitanes.
Sempre amb la creu vermella i una estelada i una corona de flors amb les quatre barres.
I la
promoció de tants monuments o reivindicació de tanta història: la 
inauguració de la Porta Catalana a Salses, els Premis Batista i Roca
i la inauguració del seu bust al barri de les Corts, la participació en
la Felibrejada com a catalans. Activitats per Catalunya, el País
Valencià, Catalunya Nord i Les Illes que formen, tots plegats, una unitat nacional.
Defensor i promotor de la Llei de l’Occità i dels cursos d’occità que realitza el CAOC. Quan m’hi vaig apuntar, va venir a classe el primer dia a donar-nos les gràcies per ser-hi, amb la seva elegància i amb el to reposat que gastava sempre.
La
participació en l'Escola Occitana d’Estiu a Vilanòva d’Ot on el
CAOC encara organitza el taller de català pels occitans. Un
veritable intercanvi d’idiomes, una manera ben natural
d'entendre'ns. I la participació en xerrades i conferències on fes
falta, sense defalliment.
Es
podria dir, sense por a equivocar-me, que l’ànima del CAOC i de
l’PECC era ell. I va deixar un gran
buit en les dues entitats, però
també un camí a seguir.
Criticaves la servitud de tants polítics i personatges com hi ha abraçats al poder —"que la prudència no ens faci traïdors", com deia en Carbonell—. Segur que ara pensaries el mateix. Però, pujaves a Salau amb aquella fe, no et cansaves de reivindicar la independència, així, amb totes les lletres, com un clam davant per uns Estats que no han tingut massa en compte els desitjos de la seva població. Ni els Estats ni els polítics nostrats.
Em va saber greu la seva mort el novembre del 2011. Quan ens vam alçar dempeus el 2014 amb la Consulta i el 2017 amb el Referèndum per a la independència, vaig pensar en ell i en molts altres que ja no ho podien viure, com la meva mare. Els he arribat a associar en la mort, el mateix any, amb uns mesos de diferència.
I li dono les
gràcies per la seva dedicació, per la seva abnegació, per la seva
lluita i el seu treball que no va deixar de fer fins al novembre del
2011. I som aquí encara.
I encara esperem, Enric, que els nostres desitjos i objectius de país siguin una realitat.
Núria Comas Fornaguera
Sòcia del CAOC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada