Sauvanyà és un poble abandonat, roig com la seva terra, a la Ribera d'Urgellet, a la vall de Tost.
Poca gent s'hi passeja per la vall i poca gent arriba a Sauvanyà tot i que el camí per arribar-hi és de bon fer. En un dia ben rúfol, sense oblidar-nos anoracs i capelines per si de cas cauen les quatre gotes i pocs mil·límetres d'aigua que han dit que caurien del cel, després d'un bon ruixat mentre érem a Organyà esmorzant i que ens ha fet fer cara de penes a tots plegats, hem anat cap al trencant de carretera que indica Castellar de Tots cap a una banda i Torà de Tost cap a l'altra.
Torà de Tost, que no cal confondre amb Torà de Riubregós al Solsonès, és un poble quasi abandonat, amb 4 habitants, del municipi de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell. Està situat dalt d'un esperó rocós a 785 m damunt del nivell del mar, a l'entrada de la Vall de Tost després de deixar el camí del Segre.
Antigament independent, el terme comprenia tota la vall del riu Tost,
amb els poblets de Montan de Tost (o Montant de Tost), Torà de Tost
i Salvanyà i els llogarets de la Bastida, Fontelles, els Hostalets
de Tost i Castellar de Tost; el 1968, però, Tost fou fusionat amb
altres pobles dels voltants en el nou municipi de la Ribera
d'Urgellet, amb capital al Pla de Sant Tirs. La vila de Tost està documentada des del segle X,
encara que el seu castell està consignat el segle IX.
A mig camí, a peu de carretera, Sant
Martí de Tost. Una església romànica que bé val una 
parada. L'església
de Sant Martí de Tost es troba en l'antic poble, avui
despoblat, i prop de les ruïnes del castell. És bàsicament un edifici
gòtic i posterior que conserva alguns elements d'època romànica. Resta
el parament de l'angle sud-oest amb vestigis de dues porta, un òcul i
tres finestres de doble esqueixada. Les dovelles de la porta presenten
un tret característic de l'arquitectura del segle XI alternen gres vermell i pedra calcària blanca amb intenció decorativa.
La Vall de Tost ha estat amenaçada pel projecte d'un abocador i d'una guixera per part d'una multinacional, amb l'oposició veïnal creant una plataforma per evitar portar endavant aquests projectes: «Tots a Tost»
Hi ha una llegenda que parla de les noies de Tost. Cap al 1890 la població de Tost
era limitada i els homes que treballaven els camps eren necessaris
per a la supervivència de les poques cases que eren habitades. El
servei militar era - en aquell temps - massa llarg perquè la
mancança de la mà d’obra perjudiqués la zona.
El Secretari de l'ajuntament de
Tost va idear que quan era un noi el que naixia a una casa, fos
censat amb nom de noia, de forma que no fos cridat a files i, a
canvi, la “noia” havia d'anar a treballar tres mesos de franc a
les finques del Secretari. Al cap dels anys, l'administració de
l'estat s'adonà que en aquest municipi no hi naixien nois i van
enviar uns inspectors. Com a conseqüència de la inspecció, les
“noies” de Tost que tenien
menys de quaranta dos anys van ser cridades a
files amb servei a la Seu
d'Urgell, on
la gent del carrer, en
veure els reclutes envellits els identificaven com “les noies” de
Tost.
De l'espavilat Secretari se sap que, abans que el jutgessin, el van enterrar a Tost (tot i que n’hi ha que ho dubten).
Iniciem la pista que surt des de Torà de Tost amb boires que juguen amb les muntanyes i els boscos. Tot regalima calma i mica en mica van caient ruixims per parar i tornar-s'hi a posar. Però això no ens espanta i seguim les traces de la nostra acompanyant d'avui, la Bali. que ens va avançant pel camí i ens espera sempre. El paisatge humit, la pista i la colla conviden a la xerrera i a la tranquil·litat d'un paisatge emboirat. Aviat arribem al petit riu Roig de Sauvanyà, anomenat així per l'aigua de color roig que tragina, reflex dels sediments que arrossega. Una terra roja degut a l'anomenada "veta vermella", els gresos del Buntsandstein
de l’edat triàsica que s’estenen fins al flanc nord de la Serra
del Cadí i a l’est fins al Pirineu d’Osca provinents dels
sediments de gresos vermells en rius. Per tant, Sauvanyà s’erigeix
en aquest paisatge roig, construït amb les pedres vermelles del seu
entorn conferint-li una identitat peculiar.
Aviat es divisa el poble, roig entre verd, amb les cases encara dempeus la majoria d'elles, però totes abandonades. Sauvanyà, com altres nuclis de la comarca i del territori es va
abandonar al període d’èxode rural del segle XX. No obstant això,
és un nucli que destaca per la seva relativa bona conservació tot i
els anys d’abandonament, malgrat que s’observa una erosió
important a les seves cases i al
patrimoni arquitectònic, més palès
any rere any. Les cases, especialment en aquelles en què no s’ha
arreglat el teulat, presenten un deteriorament; l’església de Sant
Esteve es conserva gràcies a les reformes de la coberta, però es
veuen esquerdes i deterioracions importants; la capella de Sant Pere
es troba enrunada, així com part de les cases disseminades; i el
castell de Sauvanyà es troba en una zona emboscada, amb parts
enderrocades i amb pedres formant tarteres. És un poble visitat per
excursionistes i el seu antic veïnat, que encara gaudeixen de les
visites i de la bellesa del nucli. Pel seu gran valor patrimonial
cultural, arquitectònic i paisatgístic si aquest patrimoni es vol
mantenir, seria interessant que hi haguera treballs de conservació i
un estudi arqueològic. 
S'hi està bé a Sauvanyà encerclat de boscos . Per darrera té la Vall de La Vansa, amb el poble també abandonat de Banyeres.
A Sauvanyà no es disposava de cap camí de carro que comuniqués amb
el nucli, els infants havien d'anar a peu a escola i tothom devia caminar amb mules per anar a mercat Això va fer que s'accelerés
el despoblament a partir de mitjans
del segle XX. Demogràficament, no es disposen de dades antigues del
terme. Se sap que Sauvanyà l’any 1868 tenia una quarantena
d’habitants amb les cases habitades de Cal Ramón, Cal
Peirot, Cal Giró, Cal Peirot de damunt, Cal Besa, Cal Jaume del
Besa, Cal Peretona, Cal Peirot de davall, Cal Cortalé i Cal Mariner
(actual Cal Marroi). I com els pobles de la rodalia van començar a
viure un període d’èxode rural a causa de la mecanització del
sector primari a partir de mitjan segle XX. Les primeres cases es van
començar a abandonar als anys cinquanta, com Cal Giró, i es va
reduir clarament cap als anys setanta. El darrer any en què hi
consta població que hi viu és el 1981, amb un sol habitant.
La gent que hi havia viscut, així com els seus descendents, intenten que el poble, malgrat estigui buit de vida humana, es conservi i el van mantenint. Una manera que dir que se l'han estimat, que el recorden, que encara el viuen i que la vida perduri enllà dels temps.
La mica de plugim que va caient ens priva de quedar-nos-hi més temps i iniciem el retorn tot passant per Cal Manroi. Una masia ben 
maca, amb un arbre imponent al davant. Dins encara s'hi veuen les cendres d'un foc i algunes eines. Segur que serveix d'aixopluc quan el temps, com avui, et fa cercar un lloc a cobert.
La pista, amb el terra roig, va seguint planera entre ginestell groc i farigola florida i arç blanc curull de flor. Al cap d'una estona davalla transformada ja en un corriol vermell i més tard en un terra pedregós i relliscós que ens fa anar amb el cap mirant a terra. Al fons de la llarga baixada, ens tornem a trobar amb el riu Roig de Sauvanyà i al cap de poc amb el riu de Torà. Uns rius 
petits, que d'entrada semblen poca cosa, però que cal mirar bé per on es poden travessar i no relliscar per les pedres humides. Potser més val posar els peus a l'aigua! Baixen amb empenta per anar a buscar el Segre a l'alçada d'Hostalets de Tost. Total uns quatre passos que ens esperonen a fer unes bones gambades i a fer d'ajuda solidària a qui no pot estirar més la cama.
Retornem a la pista, però, poc convençuts de seguir-la per anar a parar al poble tot fent els últimes revolts de carretera, preferim agafar un corriol que puja amb fermesa, bonic i costerut. I tot sortint-ne, arribem a la carretera ja quasi a l'alçada 
de Torà que es divisa ben a prop des d'aquí.
No ens hem atrevit a menjar al bosc, tot moll, és clar, i mengem a la primera casa abans d'arribar, a prop dels cotxes, per si de cas. N'hi ha que es procuren uns troncs tallats pel foc de l'hivern, altres seuen al
portal tancat i encara alguna i algú es gronxen als gronxadors dels petits o seu en el pendent del tobogan de les criatures. Tot un devessall d'oportunitats!
La pluja ens deixa un espai de respir. Recordarem aquest paisatge i amb ell, Sauvanyà.
