28 de juny 2017

40 anys de democràcia

Sembla que avui estem de celebració: 40 anys de democràcia a bombo i platerets! Posant pels núvols la transició!
Avui, no es vol deixar anar a votar als catalans, se'ls nega el dret a decidir el seu futur esgrimint la "Llei", talment les taules de Moisès amb cartutxeres del far-west; amb el PSOE dient als seus alcaldes i òrgans de govern que no participin en res, ni tant sols en deixar votar, so pena de caure en multes i desqualificacions. Tot plegat, una bona manera de celebrar-ho, sí senyors! Trobo que molt adient! 
La transició... Jo recordo, encara, la mort d'en Salvador Puig Antich, a la dictadura, mai aclarida i amb un judici neutral pendent que dura fins avui dia; unes germanes que continuen en lluita.
Recordo, també, la legalització del Partit Comunista d'Espanya i la No legalització d'Esquerra Republicana a les primeres eleccions de la famosa democràcia: chapeau!
Recordo les corredisses per la Gran Via a les manifestacions del febrer del 76: en plena transició!, davant dels grisos.
Recordo, encara, la prohibició i els engarjolaments de la Marxa de la Llibertat: el 1976 de la ben intencionada transició.
Recordo, també, el cop d'Estat a les Corts espanyoles, el febrer del 81; en democràcia!
Recordo que, encara ara, no s'ha fet justícia a l'afusellament del president Companys: i han passat 40 anys de democràcia!
Recordo anar al Palau de Justícia de Barcelona a donar suport a un altre president, aquest en els anys de plena democràcia, i a tot un govern i a tota una mesa de Parlament amb la presidenta al davant: per defensar la democràcia, que vol dir, poder del poble. No fa gaires mesos d'això, fins i tot setmanes! L'any 2017 de grans celebracions demòcrates.
Recordo personatges als que sembla que avui se'ls fan homenatges, com al Martín Villa, artífex de la transició i la democràcia, oi? No ho vam saber en aquells moments; llàstima, l'haguéssim homenatjat cada dia, s'ho mereixia! (també d'altres, però ja són morts).
Recordo la prohibició d'una Diada 11 de setembre; vam haver d'anar a Sant Boi a reivindicar-nos, gràcies a la democràcia de la transició! I escoltar allò que hem recordat tantes vegades: que la prudència no ens faci traïdors!
Recordo en Xirinachs donant voltes per la Model i plantant-se a la plaça Sant Jaume: sí, sí, també a la transició i la democràcia!
I tanta gent agafada i tants independentistes empresonats per a salvaguardar els carrers l'any 1992, recordeu?, el de les Olimpíades: pel que pogués passar! Bona democràcia, sí senyors!
I recordo l'any 2014, i recordarem, molt possiblement, l'any 2017 com els anys de diàleg i democràcia, de voler escoltar als que no són de la mateixa opinió i de donar facilitats des de l'Estat, per a que la gent pugui exercir un dret fonamental en democràcia: expressar la seva opinió.
Res!, recordo encara massa coses! Prohibicions a cantautors, censures, operacions policials secretes portades des del mateix Ministeri d'Interior, fer de la llengua pròpia d'un poble un idioma que es pugui parlar en la intimitat, fer de l'educació dels infants a les escoles un dret impossible d'exercir en català...

Per tants records: Res!, a seguir-ho celebrant, senyors!

23 de juny 2017

Nit de Sant Joan

                 
Nit de foc i fogueres, de recollir fusta i mobles vells pels carrers i fer-ne una pira que s'enlairi fins al cel estrellat de les nits d'estiu. De saltar les flames, alt, molt alt, que les cendres s'enduen els mals presagis. 
Saludem el sol en aquest solstici que representa el pas de mig any per encetar-ne un altre.
Teies que baixen de les muntanyes, costums ancestrals, com les d'Isil, Durro, Boí, la Vall Ferrera, Taüll.
Fogueres al mig del llac com al Santuari de Núria, trobada familiar.
                         
Plantades de troncs al mig de les places amb la gent dansant al voltant com l'Haro de Les. Nit de follets i bruixes, de volves enlairant-se i d'ulls esbatanats.
Nit de petards tirats per les criatures, bengales que fan llumetes de colors; amb el soroll dels trons i recordant les antigues cebetes i aquelles tires que rascàvem per les parets rugoses dels carrers sense cotxes.
Nit de coca i fruita i gent fent giragonses per les voreres, fins tard, molt tard; fins la matinada estirats a la sorra de les platges. Fins a aquell punt de tornar a casa quan surten els primeres banyistes.
Ni de calor. Nit d'infants i de jovent. Nit de sorolls. Nit de revetlles i dels primers amors. Nit de ball i riures, d'estrenar vestits i complicitats.
Nit curta. 
Nit de pujada al Canigó i escampar la flama per tots els pobles i ciutats dels Països Catalans. Del cim del Canigó  al mar, a ponent i a llevant, a València i a Mallorca: enceneu-les ben altes les fogueres, que es vegin arreu aquests focs de Sant Joan!
Nit d'herbes remeieres recollides al bosc i als prats muntanyencs amb les màximes propietats per a tot l'any.
Nit de poesia i de cants.
Herbes de Timoneda i de Cal Julià. Nit de dormir en tenda als peus del Canigó. Cels estrellats.
I esperances i il·lusions.
I desitjos de vacances per a molts, començant ja a albirar el repòs per a recomençar-ho tot a la tardor.
Nit que et transporta a d'altres nits, a d'altres estius, amb una copa de cava a la mà i el perfum de l'aire i el roig del foc de Sant Joan.

L'aufàbrega
Aquesta mata olorosa 
de la nit de Sant Joan 
llença flaire, silenciosa, 
entremig de la bravada 
de la nit incendiada 
per tants focs que es van alçant. 

Entremig dels núvols roigs, 
el cel blau i les estrelles; 
entremig dels crits de goig, 
remoreig de fontanelles, 
i entre el baf esbojarrant, 
una flaire es va escampant 
fresca, suau i candorosa: 
les aufàbregues la fan: 
són les mates oloroses 
de la nit de Sant Joan. 
Donzelles enamorades 
d'un nuvi esdevenidor, 
escabellen les aufàbregues 
perquè facin més olor. 
L'aufàbrega escabellada 
és un encenser violent 
que llançant la flaire enlaire 
augmenta l'encantament. 
Quina olor més fresca i forta, 
ara que els focs ja se'n van! 
Sant Joan, obriu la porta 
perfumada de Llevant! 
I en el matí d'aures blanes 
l'aufàbrega trobarà 
altres aromes germanes 
que la nit fan oblidar.

Joan Maragall

19 de juny 2017

Els Ports

Ports de Beseit, Ports de Tortosa, Port d'Horta de Sant Joan, Port d'Arnes: diferents maneres de denominar un paratge segons des d'on es visualitzi.
Roques de Benet
Aquest darrer cap de setmana, gràcies a un bon amic, especialista en itineraris pels Ports, hem gaudit d'aquest paisatge aspre i un pèl desconegut per a molts de nosaltres. Es nota que el Josep s'estima els Ports; en sap tots els itineraris i racons i tots els noms de lloc, n'ha recorregut la major part de camins i s'entusiasme parlant-ne. La colleta que anàvem hem pogut trepitjar alguns d'aquests indrets.
Els Estrets
Des d'Arnes, darrer poble de Catalunya, a la Terra Alta, abans d'entrar al Matarranya, hem fet una caminada pels Estrets. Calor i xafogor, com correspon a aquesta època de l'any i a aquest mes de juny que sembla que les temperatures es volen enfilar. Els Estrets els recorre un caminoi al llarg d'uns cinc quilòmetres dels que nosaltres n'hem fet tres. El riu dels Estrets, afluent del Matarranya, s'obre pas per un estret congost de roca conglomerada amb cingles a dreta i esquerra. Les aigües cristal·lines són un reclam per a la gent en aquests dies calorosos i n'hi ha que es banyen en els seus tolls. Avui, amb la sequera, no porten molta aigua, però veure la gent refrescant-se ens fa molta enveja i no ens estem de mullar-nos-hi els peus.
El Toll del Vidre
Després d'un descans ens acostem fins el Toll del Vidre. Paratge idíl·lic, amb un gorg regat per un saltant d'aigua i una font d'aigua fresca. Prenem l'ombra i ens tornem a remullar peus i cames abans d'anar cap a Arnes. Poble conquerit als sarraïns per Alfons el Cast, conserva edificis renaixentistes força interessants. S'imposa una passejada pels seus carrers tranquils, que ens parlen del seu passat com a nucli medieval amb restes de fortificacions i edificacions amb elements gòtics, arcades i portes.
Arnes
Valderoures
Un cop refrescats marxem cap a Valderoures on hi fem nit. Una passejada pels seus carrers ens invita a la calma per un cantó i a l'animació de la seva plaça per l'altre. Amb un patrimoni artístic i cultural variat és la capital del Matarranya, ja ens terres d'Aragó. El seu imponent castell bé es mereix una pujada; dalt, la vista s'allarga per sobre els teulats fins als Ports, que el protegeixen i li han fet de mur de defensa. La llum de la tarda entra pels carrerons estrets i les cases de poble, moltes d'elles tancades i en venda. Val la pena admirar, des del pont de pedra, els reflexes de les cases sobre el riu Matarraya, la portalada medieval  d'accés, el castell i el campanar de l'església dominant tot el poble. Vall-de-Roures, en català, sempre ha estat una vila acollidora i un punt de partida per fer excursions pels Ports. A la nit, els llums il·luminen les aigües del riu i ens inviten a fer un descans.
El diumenge sortim preparats a fer una bona caminada fins La Miranda dels Ports i la zona de Terranyes. Fem primer una parada al lloc on van perdre la vida els bombers que van quedar encerclats pel foc en l'incendi d'Horta de Sant Joan, el 2009. Ben bé una trampa mortal en aquest sot sense escapatòria. Ens acostem en cotxe fins a La Franqueta, lloc de repòs condicionada per a passar-hi el diumenge en família, sota els pollancres o xops, al costat de la font i el riu, una bona ombra per a l'estiu que es vol imposar. Des d'aquí, encara fem una mica més de trajecte en el 4x4 per una pista que ens porta al començament del nostre itinerari. Ens enfilem pel pedruscall, entre el bosc de pins i pinyes caigudes dels arbres, fins al coll on ja podem copsar la majestuositat del paisatge; al sota nostre les roques de Benet, abans tan altives.
La Miranda
Seguim pujant fins a arribar a la Punta de la Miranda, un bon mirador de tota la zona. Envoltats de muntanyes pels quatre punts, estem al mig del Ports, al fons la plana. Boscos i cingleres ens acompanyen, un ventet ens recompensa de la pujada, un cel clar, un dia lluminós, tot s'aplega al nostre voltant i ens fa sentir en pau amb la natura. Encara prosseguim una mica més fins a arribar a una plana que forma part de la zona de Terranyes. S'ens ha fet tard, deixem per un altra dia l'anada fins al refugi del mateix nom i ens disposem a fer la baixada per un camí rocós pendent avall; hem d'estar amatents a posar bé els peus i a fer servir els pals com a suport. Val a dir que són camins a voltes perdedors i no tothom pot embrancar-s'hi; sort que nosaltres portem un bon coneixedor de la zona!
Lo Pi Ramut
Lo Pimpoll
Passem per davant d'uns arbres monumentals catalogats per la Generalitat: Lo Pi Ramut i lo Pi Pimpoll que es drecen rectes amunt, buscant el sol. Al cap de poc, arribem al cotxe i retornem a La Franqueta tot passat per davant de l'Auró de Josepó, també arbre catalogat.
Ha estat una sortida fantàstica que ens ha deixat el bon regust d'aquesta terra i les ganes de tornar-hi per a fer nous camins.

16 de juny 2017

Espinelves

No!, no s'acosta pas Nadal, ni tampoc l'hivern, ni tant sols la Fira de l'Avet.
Però, a les acaballes de la primavera, ens ha vingut de gust trescar pels voltants d'Espinelves, dins el Parc natural del Montseny. L'itinerari, circular, l'hem fet en dos grups: un amb una caminada més llarga que l'altre; ambdós, molt ben coordinats pel Ramon i la Montse, hem pogut gaudir d'una sortida calorosa però ombrejada. Els avets, els faigs, els pins, altíssims, dreçant els troncs rectes cap al cel buscant-hi la llum, el sota-bosc exuberant i el color verd ens han acompanyat la major part del camí. 
Per no trencar la fama del poble, hem esmorzat al Bar Els Avets, amb una coca boníssima i després hi hem tornat a dinar per celebrar el final del curs, com uns col·legials! Nosaltres, com que ja som uns alumnes avantatjadets, acabem una setmana abans de Sant Joan, encara que n'hi ha uns quants que encara recuperaran nota anant a Nou Fonts el dijous 22.
El camí ha estat molt agradable. La sed, avui, s'ha fet evident; molts de nosaltres, preveient-ho, hem portat cantimplores d'aigua gelada del congelador i hem hagut d'anar parant per fer un traguet que ens refresqués la gola; gràcies a això, a la fruita i a la bona marxa hem arribat al final del camí.
Hem passat pel Sot dels Matxos, ombrívol; per l'alzina sureda catalogada de Can Masjoan amb una alçada de 12,4m i un diàmetre de 95cm, que va ser plantada al 1860 i que es dreça, encara altiva, en aquest paratge. Segur que els altres arbres li han tingut enveja i, per això, també s'alcen cap amunt d'aquesta manera tan dreta, amb els brancatges espessos per on passa el raig del sol a les hores punta.
Hem continuat per Can Ribes i Can Casadevall i hem pogut admirar la plantació d'avets que conformen un paisatge característic d'aquesta zona. Hem travessat el Sot de la Font Fresca i hem retornat a Espinelves.
A l'església, ens ha acollit el mossèn del poble, un home de 91 anys fets, que parla amb estimació de l'església, del poble i dels feligresos. Avui hem sabut pel mossèn que, a l'església d'Espinelves, no hi tenen ratolins perquè a missa solen ser-hi sempre quatre gats. L'humor que encara trasllueix aquest bon home és un bàlsam per a tots nosaltres.
Hem acabat la jornada amb un magnífic dinar de germanor, tots aplegats al voltant de les taules, xerrant i rient en bona companyonia. Després d'unes paraules d'agraïment d'un dels vocals amb una llarga trajectòria i puntal d'aquestes sortides, ens hem acomiadat fins al setembre que reprendrem la marxa tot trepitjant camins i dreceres.

13 de juny 2017

Timoneda

He parlat poc de Timoneda. Avui, Sant Antoni, n'és la Festa Major. Recordo Timoneda: Santa Eulàlia de Timoneda. El diumenge de més aprop de Sant Antoni processó de banderes i benedicció del pa.
La festa de Sant Antoni i la recuperada, al desembre, de Santa Eulàlia, amb els productes, fets al foc de terra, de la matança del porc.
Vam estar uns anys a la rectoria. Vam descobrir-hi un món de pagès, de boscos, de bolets, d'hort, de camins i d'esforç. Timoneda va ser per a nosaltres un refugi, una fugida de caps de setmana i estiu, un recés per al meu germà, una trobada amb amics, una "casa" a la muntanya, un desig de llibertat.
Encara recordo la gent que venia a missa, veritable retrobada social, i que feien la xerrada a l'era. Aparcaven els cotxes a les alzines. Eren afables, acollidors, amb les seves històries del dia a dia. Vam veure nens i nenes acabats de néixer com es feien grans, vam veure gent gran que encara enyorem. Vam viure-hi amb la il·lusió de les coses acabades d'estrenar; vam conèixer el Solsonès.
Tot era precari, a Timoneda. Per aigua corrent teníem el pou, amb una galleda que pujàvem a pes de braços. Per lavabo teníem una comuna, una trona com les d'abans; per llum teníem un fanal de butà amb un pal llarg; per rentadora una andròmina de les que es feien servir als càmpings; per distracció una televisió petita que anava amb la bateria del cotxe: es carregava amb unes pinces mentre es feia el trajecte cap a Solsona. I la llar de foc, torrades i escalfor. Un terra fet de fustes que grinyolaven i uns sostres tapats i folrats amb pòsters que cantaven el desig de llibertat política dels anys 80: amb el Raimon i el Xesco i els càtars i en Llach. I la bassa d'on trèiem l'aigua a galledes per regar l'hort d'en Jaume quan ell era fora.
Solsona. Capital del Solsonès. Ciutat agradable i acollidora, amb el seu carrer major, amb el carnaval de penja-rucs, amb la pastisseria de Can Massana i la ferreteria del cap d'amunt del carrer on hi podies trobar de tot.
Timoneda, la Ribera Salada, Cal Vilà —que mig obria les persianes de la finestra quan nosaltres arribàvem, ja fosca nit, i passàvem pel davant—, Cal Solanellas, les masies a prop del Pont del Clop, Cal Sarri —passejades de tarda—, Cal Vilardell, Palou i l'Orrit. I, uns metres més avall, Puigpinós. Gent senzilla que vivia la terra.
Timoneda: alzines i roures i timó, una extensió immensa de timó i bolets de tots colors. I els lliris blaus.
Timoneda, als peus de Port del Comte i la Serra d'Odèn, amb l'horitzó infinit cap a la plana i la serralada de Montserrat.
Timoneda i en Jaume i la seva gossa, la Bruixa, una bèstia estimada i enyorada encara. I les guineus que es veien passar. I els ocells i bestioles del bosc: la cu-cu, el gall fer, el porc senglar i els conills i llebres que ens sortien al pas quan fèiem l'últim tram de pista, amb sots encara. Ara, ja està asfaltat.
Timoneda, el vermut a les escales de l'església, les tardes tranquil·les i serenes, el sol sortint i la posta vermellosa. Moments de calma i repòs després de jornades de treball.
Timoneda, records d'amics compartint aquell espai: la colleta de la UEC, les amigues de Sabadell.
Les caminades. I l'estel que feia voleiar al camp veí. Una església pre-romànica restaurada gràcies als feligresos, amb l'opus spicatus de la paret del pou.
Timoneda! Una part de vida, alegre, volguda, enyorada, un món que vam anar descobrint a poc a poc.
Timoneda, un bon lloc per anar a reposar i sentir el silenci i embolcallar-se amb un xic de boira i prendre un xic de sol i veure passar les nits mirant el cel estrellat.

12 de juny 2017

Referèndum 2017

Catalunya està disposada a exercir la democràcia donant la veu a la ciutadania i s'anuncia un referèndum per a poder expressar si volem un nou estat a Europa o no.
En un referèndum hi ha la possibilitat de dir que SÍ o de dir que NO. És i serveix per a saber l'opinió de tothom i veure on s'emmarca la majoria de la gent que hi participa. Els que volen Catalunya com un Estat Independent que prendrà forma de govern de República podran fer campanya pel SÍ, tal com es fa a les eleccions. Aquest Estat es dirà Catalunya i, per suposat, serà un nou Estat d'Europa encara que es tardi a arribar a aquesta realitat. 
S'haurà de fer una Constitució Catalana, unes eleccions pel govern on la gent escollirà els diputats i diputades al Parlament Català que escolliran el seu President i podran legislar. El poble decidirà en aquell moment qui vol que el governi i es faran dies de campanya electoral amb tots els partits que s'hi vulguin presentar i jornades de reflexió.
Els que no vulguin un Estat que es digui Catalunya, diran que NO al referèndum i podran fer campanya pel NO, amb els arguments que creguin oportuns. Si hi ha un tant per cent superior en contra de l'opció de Catalunya, o sigui, si la gent vol, majoritàriament, continuar sent una Comunitat Autònoma dins d'una Espanya, no caldrà fer cap constitució, perquè ja hi ha l'espanyola i tot quedarà igual com fins ara.
El tant per cent per calcular-ho és el que estableix la llei internacional i que es fa servir a tots els referèndums que es convoquen aquí o a qualsevol altre lloc.
Naturalment si el NO guanya, els del SÍ acataran els resultats sense que això suposi deixar-ho estar "de per vida", ja que intentaran arribar al seu ideal quan pugui tornar a ser possible.
Si guanya el SÍ, naturalment els del NO acataran els resultats sense que això suposi que hagi de marxar ningú que no vulgui, i formaran part de dret de la ciutadania de l'estat català tal com en formen part els suïssos a Suïssa o els danesos a Dinamarca, per exemple. Doncs, els catalans a Catalunya.
Qui vulgui podrà tenir doble nacionalitat, més o menys com ara els passa als mexicans, peruans, marroquins, anglesos o suecs que estan per aquí; penso que, inclús serà més fàcil perquè ja ho som de ciutadans espanyols segons el DNI, oi?; només caldrà decidir individualment si també es vol ser català o es vol renunciar a una de les nacionalitats. I de requisits, en posen tots els països.
No hi haurà fronteres, per què, segons les convencions internacionals per les que ens regim, no hi ha fronteres entre Alemanya i Polònia, ni entre Àustria i Itàlia, ni entre Suècia i Finlàndia, per posar uns exemples.
O sigui, que, per saber, realment, què vol cadascú, la millor manera, se m'acut que és preguntant-ho, que és com se saben les coses i endemés tothom té possibilitats d'expressar-se sense intermediaris havent escoltat les raons dels uns i dels altres.
No sé, a mi no em sembla tan complicat, oi?
No sé si se m'entén, vaja?

05 de juny 2017

Raimon

Ara que ja he paït el concert del Raimon al Palau de la Música, ara que ja he reviscut tots aquests anys en la seva companyia, ara que encara puc cantar i recordar les seves cançons, puc fer un petit escrit del que ha significat "el Raimon".
Des dels primers discos de 45 revolucions, les primeres cançons com el "Se'n va anar" i "Al vent" que hem anat creixent junts: reivindicant un país, enyorant un temps, esperant un demà millor. Les veus dels poetes feta música, feta cançó: "Ai, la ginesta floreix per l'alta mar d'espigues..., ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble". "Qui perd els orígens perd la identitat" com diu un cartell que encara conservo a les golfes, de fa temps, molt de temps! "Un temps que serà un poc nostre, un país que ja anem fent...", com cantàvem els escoltes al tren i el sempre present "Diguem no!" corejat amb força, amb tota la força d'un temps en que ens negaven moltes coses. El temps present: el d'avui, el d'ahir, el de demà.
Hem viscut per a salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, a l'any quaranta, quan jo vaig néixer, tots havíem perdut. D'un roig encès voldria les cançons..., nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos... He mirat aquesta terra!
I aquesta terra són tots els que l'han fet possible amb les seves lluites, amb els seus cants, amb la seva música, amb les seves esperances que han esdevingut nostres.
Vaig ser al Palau de la Música el 28 de maig, en nom dels que no hi podien ser. Recordant un tretze de març, cançó dels creients, recordant pràcticament tota una vida: la seva i la meva i la d'altres que no podien ser-hi presents però que m'acompanyaren tot el concert! Tanta lluita, tanta gent! Érem ben joves quan a casa posàvem les cançons i les sabíem de memòria i les cantàvem mentre encetàvem el temps de les revolucions i anàvem amb tren i fèiem les caminades. Érem ben joves que vivíem les esperances; i les vivim encara: els que continuem el camí, els que volem un temps un poc nostre, els que no som d'eixe món, els que creiem encara en la identitat. Llavors vèiem tots els colors del verd, el carrer de Xàtiva i la nit i cridàvem: Som una llum que se'n fuig!
Petita pàtria meva, Països catalans!: ens clourem com un puny!
Gràcies, Raimon! Per tots aquest anys, per mantenir-nos l'esperança, per avivar la lluita, per fer-nos creure que tot era possible. Sí, ens hem fet grans amb tu. No has estat sol: som molts més dels que ells volen i diuen. Som! Encara som! Malgrat n'hi ha molts, masses, que ens han deixat en aquest camí, llei de vida! i vaig pensar en tots ells i estic segura que ens van acompanyar i ens acompanyen.
Tant de bo tot sigui possible encara!
Gràcies! en nom dels que som!, dels que hem arribat d'un silenci antic i molt llarg empesos per les veles i els vents del desig de llibertat, dels que hem mirat aquesta terra: en tu he estimat el món.
Si un dia vols, si un dia tornes, ens trobaràs aquí!


01 de juny 2017

Dolmen Pedra Gentil

Una sortida matinal per Vallgorguina amb regust de temps passats. Temps en que érem joves i ja anàvem a visitar el dolmen i els voltants d'aquest petit poble a cavall entre el Maresme i el Vallès Oriental, dins el Parc Natural del Montnegre-Corredor.
Temps passats dels que ens parlen aquestes pedres, re-ubicades amb la forma que se suposa que tenia el dolmen, sepulcre anomenat de cambra simple d'uns quatre mil anys d'edat. Quasi res! Els homes prehistòrics ja guaitaven, encimbellats en els turons, aquestes serres que tenen aprop el Montseny i el Montnegre. No sabem si el paisatge era el que és i si els camins, per on transiten, avui en dia, cotxes i bicicletes, eren tan sorrencs, però han deixat la seva petjada en forma de construccions funeràries que ja ens parlen de cultura i de valors humans.
Temps passats que ens parlen, també, de bruixes i de reunions esotèriques d'unes dones que van anar a parar a la foguera, moltes d'elles remeieres, sobretot dones, d'una intel·ligència i uns valors poc acceptables en la societat que van viure. Si hi aneu per la nit de Sant Joan, encara podreu participar en sàbats populars aconduïts per aquestes dones sàvies i podreu cercar les herbes que us guariran de molts mals. Això sí, han de ser collides a mitja nit quan el seu aroma és més intens.
Com heu pogut endevinar, avui ens hem arribat fins el Dolmen Pedra Gentil, als voltants de Vallgorguina. Hem recorregut els seus camins amables, de pendents suaus fora d'alguna pujada forta, de sol erosionat i d'arrels que serveixen d'escala en aquestes pendents. Hem gaudit de l'ombra dels pins blancs i de les alzines suredes —que hem vist amb mig tronc inferior despullat de suro— que aguanten fermes en aquest terreny mediterrani per excel·lència. Avui, més que flors, hem admirat els arbres, els seus troncs, les seves arrels i les seves capçades; avui, alzines, pins i cirerers d'arboç ens han servit d'aixopluc del sol que ja comença a demostrar la seva força.
Hem passat Can Pradell i ens hem creuat amb un grup d'escolars ja jovencells i que caminaven ben arrenglerats i un xic cansats i hem badat amb uns nens de guarderia que donaven menjar a les gallines de veritat prop de Can Clarens, masia reconvertida en casa de colònies.
Després de fer la nostra pròpia reunió de bruixes i bruixots al dolmen hem retornat cap al poble per una pista ombrejada i ens hem acomiadat fins la setmana vinent, a no ser que hi vulgueu tornar per la revetlla i fer focs i danses al voltant de la Pedra, tot donant-se les mans i enlairar-se amb les dones i les seves escombres.