Una sortida matinal per Vallgorguina amb regust de temps passats. Temps en que érem joves i ja anàvem a visitar el dolmen i els voltants d'aquest petit poble a cavall entre el Maresme i el Vallès Oriental, dins el Parc Natural del Montnegre-Corredor.
Temps passats dels que ens parlen aquestes pedres, re-ubicades amb la forma que se suposa que tenia el dolmen, sepulcre anomenat de cambra simple d'uns quatre mil anys d'edat. Quasi res! Els homes prehistòrics ja guaitaven, encimbellats en els turons, aquestes serres que tenen aprop el Montseny i el Montnegre. No sabem si el paisatge era el que és i si els camins, per on transiten, avui en dia, cotxes i bicicletes, eren tan sorrencs, però han deixat la seva petjada en forma de construccions funeràries que ja ens parlen de cultura i de valors humans.
Temps passats que ens parlen, també, de bruixes i de reunions esotèriques d'unes dones que van anar a parar a la foguera, moltes d'elles remeieres, sobretot dones, d'una intel·ligència i uns valors poc acceptables en la societat que van viure. Si hi aneu per la nit de Sant Joan, encara podreu participar en sàbats populars aconduïts per aquestes dones sàvies i podreu cercar les herbes que us guariran de molts mals. Això sí, han de ser collides a mitja nit quan el seu aroma és més intens.
Com heu pogut endevinar, avui ens hem arribat fins el Dolmen Pedra Gentil, als voltants de Vallgorguina. Hem recorregut els seus camins amables, de pendents suaus fora d'alguna pujada forta, de sol erosionat i d'arrels que serveixen d'escala en aquestes pendents. Hem gaudit de l'ombra dels pins blancs i de les alzines suredes —que hem vist amb mig tronc inferior despullat de suro— que aguanten fermes en aquest terreny mediterrani per excel·lència. Avui, més que flors, hem admirat els arbres, els seus troncs, les seves arrels i les seves capçades; avui, alzines, pins i cirerers d'arboç ens han servit d'aixopluc del sol que ja comença a demostrar la seva força.
Hem passat Can Pradell i ens hem creuat amb un grup d'escolars ja jovencells i que caminaven ben arrenglerats i un xic cansats i hem badat amb uns nens de guarderia que donaven menjar a les gallines de veritat prop de Can Clarens, masia reconvertida en casa de colònies.
Després de fer la nostra pròpia reunió de bruixes i bruixots al dolmen hem retornat cap al poble per una pista ombrejada i ens hem acomiadat fins la setmana vinent, a no ser que hi vulgueu tornar per la revetlla i fer focs i danses al voltant de la Pedra, tot donant-se les mans i enlairar-se amb les dones i les seves escombres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada