Timoneda

He parlat poc de Timoneda. Avui, Sant Antoni, n'és la Festa Major. Recordo Timoneda: Santa Eulàlia de Timoneda. El diumenge de més aprop de Sant Antoni processó de banderes i benedicció del pa.

La festa de Sant Antoni i la recuperada, al desembre, de Santa Eulàlia, amb els productes, fets al foc de terra, de la matança del porc.

Vam estar uns anys a la rectoria. Vam descobrir-hi un món de pagès, de boscos, de bolets, d'hort, de camins i d'esforç. Timoneda va ser per a nosaltres un refugi, una fugida de caps de setmana i estiu, un recés per al meu germà, una trobada amb amics, una "casa" a la muntanya, un desig de llibertat.

Encara recordo la gent que venia a missa, veritable retrobada social, i que feien la xerrada a l'era. Aparcaven els cotxes a les alzines. Eren afables, acollidors, amb les seves històries del dia a dia. Vam veure nens i nenes acabats de néixer com es feien grans, vam veure gent gran que encara enyorem. Vam viure-hi amb la il·lusió de les coses acabades d'estrenar; vam conèixer el Solsonès.

Tot era precari, a Timoneda. Per aigua corrent teníem el pou, amb una galleda que pujàvem a pes de braços. Per lavabo teníem una comuna, una trona com les d'abans; per llum teníem un fanal de butà amb un pal llarg; per rentadora una andròmina de les que es feien servir als càmpings; per distracció una televisió petita que anava amb la bateria del cotxe: es carregava amb unes pinces mentre es feia el trajecte cap a Solsona. I la llar de foc, torrades i escalfor. Un terra fet de fustes que grinyolaven i uns sostres tapats i folrats amb pòsters que cantaven el desig de llibertat política dels anys 80: amb el Raimon i el Xesco i els càtars i en Llach. I la bassa d'on trèiem l'aigua a galledes per regar l'hort d'en Jaume quan ell era fora.

Solsona. Capital del Solsonès. Ciutat agradable i acollidora, amb el seu carrer major, amb el carnaval de penja-rucs, amb la pastisseria de Can Massana i la ferreteria del cap d'amunt del carrer on hi podies trobar de tot.

Timoneda, la Ribera Salada, Cal Vilà —que mig obria les persianes de la finestra quan nosaltres arribàvem, ja fosca nit, i passàvem pel davant—, Cal Solanellas, les masies a prop del Pont del Clop, Cal Sarri —passejades de tarda—, Cal Vilardell, Palou i l'Orrit. I, uns metres més avall, Puigpinós. Gent senzilla que vivia la terra.

Timoneda: alzines i roures i timó, una extensió immensa de timó i bolets de tots colors. I els lliris blaus.

Timoneda, als peus de Port del Comte i la Serra d'Odèn, amb l'horitzó infinit cap a la plana i la serralada de Montserrat.

Timoneda i en Jaume i la seva gossa, la Bruixa, una bèstia estimada i enyorada encara. I les guineus que es veien passar. I els ocells i bestioles del bosc: la cu-cu, el gall fer, el porc senglar i els conills i llebres que ens sortien al pas quan fèiem l'últim tram de pista, amb sots encara. Ara, ja està asfaltat.

Timoneda, el vermut a les escales de l'església, les tardes tranquil·les i serenes, el sol sortint i la posta vermellosa. Moments de calma i repòs després de jornades de treball.

Timoneda, records d'amics compartint aquell espai: la colleta de la UEC, les amigues de Sabadell.

Les caminades. I l'estel que feia voleiar al camp veí. Una església pre-romànica restaurada gràcies als feligresos, amb l'opus spicatus de la paret del pou.

Timoneda! Una part de vida, alegre, volguda, enyorada, un món que vam anar descobrint a poc a poc.

Timoneda, un bon lloc per anar a reposar i sentir el silenci i embolcallar-se amb un xic de boira i prendre un xic de sol i veure passar les nits mirant el cel estrellat.