Estiu

He estat mirant una estona el Tour de France. Sempre m'agrada veure els ciclistes com pugen pels colls pirinencs o alpins, les carreteres amb revolts, l'esforç de l'home i els paisatges; sobretot els paisatges. I prenc notes per anar-hi en algun moment. I  he recordat l'últim viatge amb la mama; el viatge de l'any 2009 als Pirineus francesos. El 2009 encara vam poder gaudir d'una estada tranquil·la i assossegada, al "ralentir", en un antic balneari pirinenc, ja una mica decrèpit, que traslluïa l'antiga esplendor que deuria haver tingut en d'altres temps per a l'alta societat francesa. Vem anar a Eaux Beaunnes, és a dir, Aigües Bones, a l'hotel Richelieux, nom ben ple de llibertat, fraternitat i igualtat.

Vam agafar el cotxe, sempre amb la por que no respongués a les nostres necessitats de passar uns dies tranquil·les; recordes com paties per si no s'engegava, per si no podia pujar colls de muntanya o els camins esdevenien massa pedregosos i ens hi quedàvem? i jo!... endavant, que t'havia de dur per tot arreu i enfilar amunt camins i muntanyes!, fent ulls clucs. Érem agosarades, eh! A veure aquest camí on va? i tiràvem amunt!

Eaux Beaunes era un poble de repòs que ens va permetre una bona estada i vem voltar, amb cotxe, això si, que ja no estàvem per anar gaire estona a peu, ni per pujar, que el cor ja ens avisava i ens deia prou i les cames no seguien el que hauríem desitjat amb la ment. La zona del Pic de Midi d'Oisau ens va encantar, la fresqueta que ens agradava a l'estiu ens hi acompanyava, l'hotelet i la mútua companyonia hi van fer la resta. 

Jo n'estic contenta d'aquella sortida! vem visitar pobles i llocs curiosos i on no arribàvem els nostres peus hi van arribar les rodes i descansàvem al parc enjardinat del poble i, agafades de bracet vem fer petites passejades i vem seure plegades.

Vem pujar a Artoustre, amb un  tren cremallera. Recordo la por i impressió que tu tenies: l'alçada podia acabar de malmetre el teu cor, però vas pujar amb mi perquè et sabia greu que jo no ho fes i a mi em dolia que tu no poguessis arribar a les alçades que tant t'agradaven. Jo visitava les coses que podia i tu t'esperaves perquè sabies, més que jo, que ja no podies arribar-hi, com a les Coves de Bétharram o la ciutat de Pau.

Recordàvem altres estades a la muntanya, quan tu podies caminar i pujar fins als cims: el camí a peu des de Borredà i Faig i Branca a Sant Jaume de Frontanyà, el Pic d'Àliga a Núria, Montgrony a peu des de Gombreny, les Penyes Altes del Moixeró a Bagà, el Canigó una diada de Sant Joan... i xerràvem i intentàvem encarar el que havia de venir i que tu sabies millor que jo.

Ara, encara pujo les muntanyes: tu hi poses les cames que ja no et fan mal i jo hi poso la "manxa" que no és que sigui excelsa, i intentem arribar totes dues dalt. I quan hi sóc somric i et recordo i et voldria tornar a trobar amb aquella emoció d'una altra fita aconseguida.

Vem estar bé a Eaux Bonnes, oi?

Al 2010 vam anar un cap de setmana a Ordino a veure el Festival de Buners i et vas trobar fatal, vam haver de marxar abans del previst i, jo crec, que no et vas fer càrrec de res. Vam baixar cap a Cal Julià per fer-hi nit i retornar l'endemà a Badalona i ens dedicàrem a foragitar la calor d'estiu anant amb cotxe per Arenys de Munt i Vilassar de Dalt, i el Santuari de la Cisa i Teià i Sant Fost de Campsentelles i el port de Masnou,  a prendre un refresc en algun local climatitzat que paties horrors les humitats i xafogors d'aquesta ciutat de mar!

Vam fer bones sortides,eh! I bons viatges per França, per Suïssa, per Austria i pels fiords noruecs.

Sempre recordaré, mama, els bons moments i l'estimació que em vas traspassar per la muntanya, pels espais oberts i pel desig de llibertat!