El Castell

Li han comentat que des del turó del castell encimbellat en l'espadat que el continua protegint de qualsevol atac enemic hi ha unes vistes magnífiques i emprèn el camí que, en una forta pendent, s'enfila fins a les parets nues de l'edificació d'aquella torre, ja en runes per les inclemències del temps i l'oblit dels anys que hi han fet forat.

Ha vingut a passar uns dies de vacances en aquest lloc perdut entre muntanyes, entre camins de pinassa i troncs secs en els que s'endevina una primavera ja passada. Vol estar sola, vol tenir forces per pensar, vol, sobretot, ser una desconeguda, no haver d'estar pendent dels altres, de la família,

dels amics, dels companys de feina, ni tant sols del veïnat o de la corrua de gent que omple els carrers asfaltats de la ciutat. Aquí, entre marges de pedra seca i casalots derruïts i abandonats, endreçarà la seva vida. Sempre ha estat envoltada de gent. El pares que s'havien desviscut per a ella; la mare, tan sol·licita als seus desitjos, companya dels seus requeriments a tothora; el pare, sempre controlant els seus actes i les seves amistats en una protecció mal entesa; les germanes, la gran vigilant-la a l'escola, sense que pogués donar un pas que no es reflectís en una mirada escrutadora, i la petita, al seu darrere cada dia perquè representava que ella era la més agosarada de les tres i els jocs que s'inventava tenien aquell regust de fruita prohibida.

Més tard, en Valentí, company dels primers besos furtius, dels primers passejos i els primers tocaments pecaminosos. I el marit, en Marc, sempre atent a les seves demandes abans i tot de ser expressades, planificant ell sol allò que li semblava que li podia entusiasmar a ella, avançant-se als plaers que haurien d'haver decidit conjuntament, com el naixement de cada filla, cinc nenes encantadores però a penes gaudides de tant seguits com van ser els parts i perquè van posar a prova unes capacitats de mare que no estava acostumada a tenir ni es va veure en cor de desenvolupar, ja que sempre havia estat agombolada per tots. Ara, aquí, està sola en aquest terreny erm, pujant un camí fet pedruscall, intentant trobar una via de sortida. Les cames totes esgarrinxades comencen a pesar-li, els ulls li fan pampallugues sota aquell sol aclaparador, la boca seca és tota desig d'aigua fresca, se sent l'escalfor de l'aire per tot el cos i li amara la cara, les gotes de suor rellisquen per les galtes cap al coll i l'esquena, fins deixar la brusa xopa. Mira enlaire i el turó no s' apropa. Les pedres grises que queden del que havien sigut els merlets es drecen entre heures i argelagues.

Troba una esplanada en el camí, un cartell "Fuente del Corral del Manco". Es para davant la canya d'on raja un xic d'aigua a penes perceptible i pensa en la senyoreta Júlia, que amb la paciència d'un sant, és a dir, d'una santa, li ensenyà de lletra a poc a poc, tarda a tarda, mentre els altres alumnes ja confegien frases i textos i ella allà, dreta al costat de la taula, sil·labejant als seus deu anys.

Es passa el mocador pel coll per eixugar-se la suor i mira cap a l'estimbat, als seus peus la vall, el poble arrecerat a la solana de la muntanya.

Reinicia la pujada.

En Marc estigué content quan va néixer la gran, una nena que per tot plorava. Ella la bressolava però la petita semblava no fer-li cas, no se li agafava bé al pit, no li somreia gaire i ella no sabia com estimular-la; es va sentir la mare més inepta de totes les mares i aviat va anar a parar als braços de l'àvia. Amb la segona filla va creure que ja podria fer més de mare, però li agafà aquella malaltia que volia repòs, tan desconsolada que per tot plorava i la segona també anà a parar als braços de l'àvia. Amb les altres que vingueren ja va renunciar a fer de mare. En Marc la protegia, anava a comprar i cuinava, rebia els amics i feia els honors de la casa

Es torna a mirar el castell: que lluny i alt que està encara!

El pare va morir el primer, després el Marc la va deixar per sempre en acabat de néixer la petita i ella es va anar refiant dels consells de les amigues: tantes tardes de diumenge passejant amb elles i les nenes per la Rambla. Ara les nenes han crescut i ja ha mort la seva mare, l'àvia de les petites en tot i per tot, el braç que mai la desemparava.

El cel es va tornant d'un gris fosc, un fort vent de cara li esbulla els cabells. El soroll de les branques dels arbres que es remouen li fan agafar mitja basarda. Es troba sola per primera vegada i no sap perquè pensa en la filla gran i les seves últimes paraules dies abans del casament:

—Mare, encara no t'has emprovat el vestit! Mira que només falten dues setmanes i totes dues hem de fer goig quan avancem pel passadís cap a l'altar; tothom ens mirarà, mare!

No sap perquè, però ella no s'hi veu en cor d'acompanyar-la. Què se n'espera d'una mare? Haurà de tenir les nétes a coll i no sabrà com portar-les i, talment el cel revoltat d'ara, li fa basarda. Basarda de no arribar a un temps de calma, de decidir per si mateixa. La decisió és un objectiu que mai s'ha esperat d'ella i creu que ara ja no pot abastar. 

 Sent un fort terrabastall, un cel que s' inflama amb la claror d'un llamp, unes pedres que van caient desfalcades del seu indret per tants anys d'erosió. Un vent cada cop més furiós i unes gotes grosses que s' esclafen al terra deixant un rastre d'humitat presagi de la tamborinada. De cop, la pluja, una cortina d'aigua que no la deixa veure el terreny que trepitja. Ha arribat al castell, s'agafa a un roc que es bada, el rostre es contreu, les cames rellisquen per les pedres mullades, el darrer merlet que quedava es desfà i tot inicia una davallada. Va caient i caient quan alça el cap enlaire i aixeca la mà que s' agafà a una altra: la seva mare, amb un somriure, l'estreny amb força. Tanca els ulls i el barranc l'engoleix: ja torna a estar acompanyada.