22 d’abril 2012

Foscor a la ciutat

Els carrers de l'Eixample no eren pas tant tortuosos com els de Ciutat Vella; allà s'hi podia respirar i agafar aire abans d'endinsar-se Rambla enllà, cap al port. Les gavines sobrevolaven Colom com l'accent sobrevola la paraula i marca un punt d'inflexió i de comunió entre l'aigua i la terra. Sota el fanal encès, amb llum groga i decadent, va encendre un cigarret que de seguida apagà. Els dits nerviosos, el pols accelerat i el cos extenuat per la carrera no el deixaven pensar amb claredat. Entrà al Museu de Cera a reposar, travessà les sales de ninots rígids i sense vida, però el seu pensament retornava a l'horror, a l'escena que recordava amb prou definició i que intentava fer fugir del cap. S'adonava que no tenia un minut balder, que l'ombra l'acuitava sense donar-li repòs. Sortí fora i a un pas de trepitjar un colom, s'adonà que no sabia cap a on tirar, la seva mirada perduda navegava d'esquerra a dreta, amunt i avall, intentant trobar una sortida, una mà amiga, un somriure que li indiqués el què fer. Estava desesperat! El cel s'ennuvolava i esdevenia color de plom; uns núvols negres s'acostaven pel mar. Trepitjà les llambordes i l'ampla espai fins les "golondrines", esperà un vaixell que se l'endugués Mediterrani enllà, esperà que la gent del xiringuito del costat li digués quelcom per a calmar-lo, però ningú semblava fer esment d'ell. Quan va albirar el telefèric cregué que estava salvat i hi puja; arribaria al Tibidabo i allà, qui sap, potser aconseguiria eixamplar-se, treure's aquella nosa del cap però quan va ser dalt, comprovà amb espant que res el podia guarir: se sentia defallir! Tancà els ulls en un intent d'esborrar la llum i se li aparegué l'ombra més definida que mai talment una negror que no el deixava en pau. Baixà corrent passant per davant del Poble Espanyol i arribà altra vegada al Poble Sec, allà on la ciutat es calma i les cases amuntegades amb les finestres entreobertes el veien passar. No tenia aturador. Esperà a la parada de l'autobús en un intent d'escapar i arribà al barri Gòtic, allà on havia començat la seva vivència, el seu tremolor. Tornà a mirar enlaire, l'estretor d'aquells carrers no el deixaven veure; les escletxes de llum eren fugisseres, però entre balcó i balcó, tornà a veure l'ombra que el perseguia com un dimoni encès de foc: de tant en tant una flamarada, de tant en tant un crit esgarrifós, de tant en tant un alè sobre la seva espatlla que li gelava la sang. Estava sol i tenia por, tanta por que començà a tremolar i sentir una suor freda, la cara pàl·lida i grogosa semblant a un difunt vivent. No li quedava més remei que ficar-se a les entranyes de la terra, provar sort en aquell forat fosc i humit, saltar els graons de dos en dos i córrer per l'interminable passadís, fins a fer-se fonedís, fins a deixar-se bressolar per la gent, fins a perdre del tot la seva identitat, el jo només en moviment al compàs del moviment dels altres, desaparèixer fonent-se en la foscor i deixar fora la llum, l'espai i el cel ara ja d'un blau fosc.
S'endinsà en el metro a Jaume I, tot i que acabades de baixar les escales que el conduïen al soterrani, mirà endarrere per a confirmar que "allò" no el seguiria pas, per a creure's ja fora de tot mal. Encara pogué veure una llambregada de foc, una guspira encesa, un moviment talment un terratrèmol i sentí un esgarip, com un tro que ressona en el més pregon d'una vall.
Agafà el primer comboi i es perdé en l'anonimat.
Allà fora, l'ombra del drac plorà la seva solitud .

Presentació 365 contes

Ahir 21 d'abril es va fer la presentació oficial del llibre 365 contes escrit per diversos autors que van anar publicant un conte al blog 365 contes. N'hi ha 365! La idea és llegir-ne un cada dia, de 365 paraules, tal com van estar escrits (durant 365 dies). Es van llegir i representar alguns dels contes que ens van emocionar i va ser una vetllada molt satisfactòria. Felicitats a tots els autors!!
Esperem que els escriptors en continuïn escrivint més i es puguin anar tirant endavant projectes amb aquesta seriositat i bon fer.

15 d’abril 2012

Línia Lila

Pujà al metro a la parada de Gorg com cada dia i des del vagó darrer caminà sortejant les cames dels altres viatgers fins a arribar al primer vagó, així se li feia més fàcil la sortida. Es fixà en un home assegut davant seu. Vestit de gris, pantalons arrugats i un bastó penjat a l'avantbraç; sabates negres un xic empolsinades i un barret d'ales de feltre, com els que es duien a les primeries del segle XX. Esprimatxat, bigoti blanquinós i pell cendrosa, amb una pipa apagada a la comissura dels llavis. La seva postura i la seva cara traspuaven bonhomia. Tenia un llibre gruixut de fulls esgrogueïts sobre la falda, en una postura forçada de cames juntes. Una petita llibreta a les mans on, amb un llapis de mina, anava anotant alguna cosa. La mirada era el que es movia del seu cos, tant sols la mirada, amunt i avall, a dreta i esquerra, es fixava en un punt i gargotejava, tornava a mirar i a anotar a la llibreteta.
Baixà a la seva parada: cada vegada li semblava més ràpid el viatge.
L'endemà i l'altre i l'altre, fins a una setmana, anà trobant el mateix personatge, la mateixa postura, el mateix barret i silueta que continuava anotant a la llibreta. D'on venia?, què feia? Va estar temptat de preguntar-li moltes vegades, però no s'atreví.
A la següent setmana provà d'esbrinar a quina parada pujava aquell home, creient que així endevinaria una mica més de la seva història. O sigui, que en lloc de pujar a Gorg, pujà a Sant Roc i més tard a Verneda, el dimarts provà a La Pau i el dimecres a Bac de Roda, dijous a Clot i encara el divendres a Encants. Sempre trobava ja al mateix vagó i al mateix seient, el mateix home.
Encara una altra setmana provà des de Monumental, Sagrada Família i Passeig de Gràcia; pensà que aquell misteri es resoldria a Universitat, ben mirat, feia cara de professor universitari, però tampoc l'encertà. Continuà pujant cada dia des d'una estació més llunyana a la seva fins a arribar a l'inici de trajecte a Paral·lel. Però quan ell arribava, l'home ja hi era, assegut, mirant i escrivint.
El curiós del cas és que els dos anaven fins al final de trajecte, Pompeu Fabra, Badalona, però així com ell marxava ràpid per no fer tard a la feina, s'adonava que l'home quasi ni es movia i quedava al seient, palplantat.
Finalment, no pogué més i un bon dia se li adreçà:
- Perdoneu, cada dia us trobo al metro i fem el viatge junts fins el final. No pareu d'anar anotant quelcom a la llibreta. Em teniu una mica desconcertat!. Es pot saber què feu?
- Jo, busco la paraula.
- Ah!- I no s'atreví a dir res més. Sorprès de la resposta, es quedà amb la boca oberta i els ulls esbatanats.
Al cap d'uns dies de tornar-lo a trobar, s'atreví a comentar-li de nou:
- Què, mestre! Ja heu trobat la paraula?
- Si, he trobat la paraula i en busco una altra.
- I que en feu de les paraules?
- Les anoto.
- Ah! - respongué altra vegada sorprès i sense gosar anar més enllà.
Al cap d'un mes, i amb la familiaritat que havia adquirit veient-lo cada dia, ja mig en broma, li digué:
- Però, home de Déu, em podeu dir d'una vegada, què en feu de les paraules i per què en busqueu cada dia tantes?
- Vull fer-ne un parlar. Fa anys que cerco paraules i les ordeno. Després, les dono significat i intento normativitzar la parla per enriquir el llenguatge. Un poble i la seva gent és allò que expressa del seu pensament i allò que fa que es pugui comunicar amb els altres enriquint el lèxic i oferint-lo com un preciós regal a la humanitat.
- I qui sou vós per a fer això?
- Pompeu Fabra 

(Conte presentat al Sant Jordi dels TMB 2012. Podeu llegir-lo també a la seva pàgina web)

13 d’abril 2012

Ja podeu veure el 'flashmob' per la independència

 


Ja podeu veure el 'flashmob' per la independència

Només cal dir: INDEPENDÈNCIA! Per raons econòmiques, per raons polítiques, per raons culturals, per raons històriques, però, sobretot, per raons de SER i de DESENVOLUPAR-NOS com a PAÍS. Amb voluntat i tenacitat, amb dificultats, amb èxits i fracassos, amb anades "endavant" i endarrere", en conclusió, com la immensa majoria de països fan. Sense haver de "defensar-nos" sempre, sense haver de donar milions de justificacions o fent "pedagogia", sense haver de demanar permís per parlar i viure com nosaltres SOM. I, com la reta de països i estats, en "comunió amb els POBLES DE LA TERRA. Si hi ha estats que ho poden fer i ser, per què d'altres no? Sense imposar res a ningú, però sense que ens imposin; organitzar-nos a casa nostra com ho fem a les nostres cases i en comunió amb els altres tal com ho fem amb els nostres veïns al barri o a l'escala.
En conclusió per SER i ESTAR i com a enriquiment de la humanitat: INDEPENDÈNCIA!!