dimarts, 28 d’abril de 2020

Cap Nord

Ara que somiem en tornar a viure horitzons, he recordat els viatges al Cap Nord: el 1981 i el 1989; el 2005 pels fiords noruecs.
El 1981 el Cap Nord significava arribar a l'extrem més al nord del continent europeu, significava fer el viatge, les etapes, el camí, com una iniciació tot i no ser el primer viatge; significava aconseguir un objectiu llunyà, una espècie d'Ítaca, i tornar-ne. Travessar tot Europa de sud a nord amb dos cotxes, un Renault i un Seat; un, carregat de menjar al maleter: llaunes, fuets, sobres de sopes, fugonets... L'altre amb cinc persones dins i les tendes i els sacs; i les bosses entre els dos cotxes. Set noies.
La preparació ja va ser emocionant: mirar mapes, fer itineraris, calcular quilòmetres, fer les bosses el més ajustat possible, passaports, trucades.
I els vam fer, els quilòmetres! Cap amunt i cap avall! Recordo que el dia abans se'm va espatllar el meu Renault blau i vam haver de demanar un cotxe de recanvi que ens va deixar la Tona, la germana de la Isabel. Ho vam encabir tot, paquets i persones, i encara vam recollir la Barbra, una amiga suïssa de la Isabel, quan vam passar per Zuric fent una petita marrada.
Vam pujar per Alemanya i a Hamburg, vam agafar el vaixell cap a Dinamarca i d'aquí cap a Noruega. Vam passar ports de muntanya nevats, vam tenir pluja i fred i neu i sol i bon temps. Sobretot, vam tenir claror. Vam veure paisatges fantàstics i vam trepitjar glaceres. Glaceres que, algunes d'elles, ja s'anaven retirant i havia quedat la roca nua, el terreny inhòspit, les flors blanques com de cotó, els grans salts d'aigua i les cavitats de gel que agafaven un color blavós transparent. Vam navegar amb vaixells que et passàvem d'un lloc a l'altra amb el cotxe a dalt. Vam riure, vam riure molt!
Muntàvem i desmuntàvem la tenda cada dia, ja estigués eixuta o molla; ens fèiem el menjar al costat de llacs o en prats i dormíem en càmpings o en acampada lliure, fins i tot al mig d'un parc urbà.
Assecadors de peix, salmó, les cases de Bergen, els follets del bosc, el Cercle Polar Àrtic en un dia rúfol d'estiu, els petits trossos de gel desprenent-se de les geleres i surant al llac, els rens passejant-se per la carretera: tot un món que se'ns obria per primera vegada.
I vam arribar a dalt de tot. Tota una proesa! En aquells temps, no feien pagar encara, ni hi havia el muntatge que hi va haver al cap d'uns anys o el que hi deu haver ara.
Vam veure el "sol de mitjanit" emocionades, amb les càmeres a punt; jo, llavors, filmava pel·lícules en Super-8 que encara conservo i feia fotos. Vam tocar el globus terraqüi que hi ha a la punta més al nord, sobre l'espadat; vam mirar el mar i l'horitzó on havíem arribat acompanyades pel sol i per la lluna.
Baixàrem travessant Finlàndia conduint sota la pluja per tot el país; boscos, boscos i boscos i llacs, molts llacs. I alguna sauna per a que no fos dit.
Vam tornar a Zuric a deixar la Barbra i vam fer el camí des d'allà tot d'una tirada fins a casa.
El 1989 el viatge el vam fer amb la UEC. El Jaume Ramon sempre al davant i la seva dona, la Montserrat i el Jerez manant! Amb la Rosa F, encara ho recordem quan ens trobem pel CEC. Amb un autocar des de Barcelona fins a la punta de la darrera terra ferma del continent; un autocar que parava on volien els de davant. Dormint en albergs i emportant-nos el menjar en bosses, menjar que compartíem per colles. Passejades per Oslo i per Estocolm i a la tornada per Hèlsinki. Amb la Joana i la seva filla, la Leila que va fer els divuit anys a Hamburg, en una terrassa amb una cervesa al davant. El Fredi, amb la màquina penjada al coll que no sabia on mirar i les presses sempre contrarellotge de la Carme.
És pesat pujar-hi amb autocar i els nervis i el cansament provoquen jornades de mal estar si els que ho organitzen no pacifiquen la gent, ans el contrari, els inciten! Les cues als lavabos i les presses per arribar i per tornar, els problemes de les claus de les habitacions quan arribaves als albergs..., tot un sense fi de despropòsits que van quedar en segon terme quan vam arribar al Cap Nord. Allà, a pesar de l'atracament de l'entrada, no sabíem què ens passava de l'emoció que sentíem tots plegats. Poc temps per voltar, això sí, però quan vas en grup ja se sap. La cantada davant del globus terraqüi i la son de moltes hores de viatge i algú o altre enfadat perquè no es feia el que hom volia. I la sortida del sol i la claror de la nit.
La parada a Norvik per anar amb vaixell autobús ràpid a les Illes Lofoten: un paradís de reflexos de llum a l'aigua, de núvols esqueixats jugant amb el sol, de pobles petits i de pescadors amb la pell arrugada i colrada pels vents del nord.
Els assecadors de peix, el salmó, els follets del bosc, el Cercle Polar Àrtic en un dia de sol i les tendes dels lapons; els rens passejant-se per la carretera.
I la baixada per Suècia, un país tot ell jardí. Passar a Hèlsinki amb el vaixell transbordador ple de cerveses a les taules, ampolles buides per una gent que té prohibit l'alcohol al seu país. Fins i tot jo m'hi vaig acostumar a aquell líquid de color daurat en aquelles ampolles tan grosses!
Després, Alemanya altra cop i entrada a Holanda per fer la visita a la seva capital i navegar pels seus canals, amb bicicletes per tot arreu. Un alberg dels més grans. Un passeig de nit pels carrers més populars i els aparadors.
Propera parada París en un alberg que semblava una piseria. Pujada a la Torre Eiffel i volta pel Sena ja cansats de les últimes engrunes del viatge. El desig d'arribar a casa a descansar.
Hi tornaria, al Cap Nord. Aquesta vegada amb avió fins dalt i baixar a poc a poc, assaborint el paisatge, sense mirar el rellotge ni calcular el temps.
De fet, hi vaig tornar, però a Noruega, als fiords del sud de Bergen i també em van encantar. Amb avió i cotxe llogat i conduint a cinquanta per hora que era la velocitat permesa per aquell país. Vaig perdre una mica la paciència, però els noruecs eren fidels a les limitacions! Era el 2005 i li vaig regalar el viatge a la meva mare. Tot reservat des d'aquí: hotels i "bred and breakfast", amb el Tourist Forum, agència de viatges de Sants. Com unes senyores totes dues, uns paisatges meravellosos i uns dies esplèndids de sol i calor. Cascades i aigua per tot arreu, verdor, flors, les esglésies de fusta, la llum del sol al caient de la tarda reflectida a les finestres de les cases de Bergen. Un viatge per recordar!
Cada viatge una nova experiència, cada viatge un nou record, unes noves vivències, una fita realitzada, ja vagis lluny o a prop.
En res desmereixen els viatges que pots fer per Catalunya. Cada lloc, quan hi vas de cor, observant i visquent, és un viatge per recordar, com si fos el millor.
Preparar, viatjar, tornar i recordar per tornar a recomençar.
El viatge és: el lloc i la companyia i tu mateixa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada