La Torre del Oro (i IV)

Són lluny del bar: són lluny de París. Aquesta aigua que corre cap a mar no és la del Sena, ni les llums, ni els seus reflexos, ni les campanades de Notre Dame. Aquesta aigua és la del Guadalquivir que banya Sevilla i el reflex de la Torre del Oro. L'ambient i l'encant de la nit és un altre; ells també han canviat.

Després d'una carrera frenètica intentant escapar-se, després de perseguir-se pels voltants de la Giralda i els carrers estrets del centre, després de jugar a cuit-i-amagar, les aigües del riu que projecten la Torre com un mirall, els torna la seva imatge abocada al Puente de San Telmo. 

—Ho sento, Carmen. Jo no imaginava que tot acabaria d'aquella manera.

—Ets un macarra. I tot plegat per què?

—Em van dir que si no accedia podia ser pitjor. Estava enganxat per totes bandes.

—Pitjor? Pitjor? Què vol dir per tu pitjor?

—Veuràs...

—Pitjor que aquesta deformació de cara? M'ha vist bé, Paco? Has intentat mirar-me?

—Carmen, no...

—Tu saps que és anar així pel carrer i que tothom es giri. Tu saps que és tapar-te la cara, traginar grenyes per a dissimular?

—Jo et trobo fantàstica.

—Ets un putu home! Com goses? A part d'estafar-me, vas provocar el foc quan jo era a casa, em va explotar a la cara! Que no veus la cremada?

—No cridis, Carmen, que tothom et sentirà. Mira, anem al pis i ens tranquil·litzem i tornem a començar.

—Però, estàs sonat? Però que t'has cregut bandarra? Que pots jugar amb mi? Que em vols trencar l'altra part de cara?

—Carmen... —intenta arrossegar-la cap a ell, abraçar-la— Carmen, Carmen!

La Carmen fa un gest sobtat i es deixa anar dels braços que la volen aferrar.

—Imbècil!

—No t'atabalis, Carmen, que encara caurem a l'aigua!

—Ho vaig deixar tot per tu; t'estimava. A París tot era emocionant al teu costat; fins i tot et creia quan em deies que tu també m'estimaves! 

—I era veritat, jo...

—Calla! Et vas haver de ficar en aquell merder de drogues i màfia. Bé, crec que ja hi devies estar ficat quan ens vam conèixer. És més, crec que "em vas conèixer expressament". Volies algú que et servís, una cara maca per posar al davant de qui fos, fardar de dona. I et vas aprofitar de mi! La Carmen cap aquí, la Carmen cap allà, un esquer, un gerro que s'agafa i es llença i rodola i es trenca quan no s'ha de fer servir.

—Ells m'hi obligaven. Era un negoci net i vam guanyar molta pasta. Gràcies a això vam poder venir aquí, a Sevilla i muntar la sala de festes. Vam ser feliços aquí. Xerràvem i teníem projectes... Però vas haver de treure el nas per on no tocava... Es necessiten cales per tirar endavant...

—I tu els oferies el meu cos. Sí, xerràvem en aquell bar i jo em creia tot el que deies... Però vaig anar veient la trampa: un dia trobava un paquet dins la bossa, el següent dia un altre. Els deixava a casa i quan tornava me la trobava remenada Vaig haver de fer un esforç per anar-me separant de tu. I aquell dia al bar, el dia que et presentava mon pare! Entren aquells dos homes i allí mateix li disparen i el maten. Per què ell, eh? Per què? Quina nosa us feia.

—El teu pare. Jo no sabia que era el teu pare! Jo t'havia vist anar amb ell de bracet, entrar a la Catedral, rient, seure en una terrassa i fer-vos la gara-gara. Jo què sabia que era ton pare! Pensava que em volies deixar per un altre i no ho podia permetre; quedava un últim carregament, encara! Estava lligat de peus i mans, jo! I a sobre tu em burlaves amb un altre!

—I no en vas tenir prou amb això! I vas i manegues perquè m'exploti el gas a la cara quan vaig arribar a casa! I ara què vol, eh! Que tornem a començar, dius? A començar què? Altra vegada? Que és que m'has de tornar a cremar?

—Carmen, no t'ho prenguis així, dona. No n'hi ha per tant! Podem tornar a París i...

La Carmen es gira disposada a marxar però el Paco l'agafa fortament pel braç i l'empeny cap a ell d'una estrebada. Ella intenta desfer-se'n, forceja, li dóna cops amb la bossa, però com més s'hi esforça més furiós es posa el Paco i la sacseja i li escup a la cara. En un moment ella s'arrepenja a la barana del pont i intenta colpejar-lo a l'entrecuix.  El Paco l'aixeca enlaire per la cintura, sacsejant-la; ella aixeca el braç amb moviment desequilibrat i el cos es balanceja cap enrere... Encara és a temps d'agafar-lo per la solapa.

Tots dos cauen al riu.

L'aigua s'endú els seus cossos en una última abraçada.

Sevilla roman tranquil·la. Ningú passa. 

La lluna, silent espectadora, s'amaga entre núvols. Demà lluirà plena i farà els amors amb la Giralda.