dimecres, 26 de febrer de 2020

Dimecres de cendra: Quaresma

Jo crec, que a hores d'ara ja hi ha poca gent que recorda el dimecres de cendra, popularment conegut com a dia de la sardina. Després de les disbauxes i excessos del Carnaval començava un període, segons l'església catòlica, d'abstinència, fins a arribar a la Pasqua. Recordaven, si no ho he oblidat, els quaranta dies de jesús en el desert, en un procés, que en diuen avui en dia, de meditació, reflexió i dejuni fins que va tornar a entrar a Jerusalem a lloms d'un ruc.
No és que jo sigui molt religiosa ni molt catòlica —a més, no vaig anar mai a col·legi de monges— però m'agradava la història sagrada perquè eren contes i històries en les quals podies fer volar la imaginació i, amb l'afegit, que treia sempre "sobresalients".
Recordo que a l'escola, "al col·legit", celebràvem el dijous gras anant a menjar la truita als pins de Can Montal i el dimecres de cendra, vulgarment conegut com a "dia de l'enterrament de la sardina", anàvem a la platja.
A partir d'aquí, començava la Quaresma, que també volia dir bunyols de pastisseria els dimecres i divendres, de Can Ventura o de Can Bertran, peix els divendres, bacallà que fa anys i panys que anava molt més econòmic que ara. Fins a arribar a Setmana Santa, els dijous i divendres sant d'ofici i anant a visitar "monuments" fets amb les palmes i palmons del dia de Rams. El diumenge de Pasqua la Mona i el dilluns festa d'escola. La setmana Santa també implicava música religiosa a la ràdio i pel·lícules exemplars als cines: "Moisès", "Benhur", "Marcelino pan y vino" o "Fray Escoba" o el reguitzell de pel·lícules de romans. Naturalment així, en castellà. Bé, ara si aneu al cine, us adonareu que en aquest sector no hem canviat gaire!
Les processons es feien per tot arreu. El Divendres Sant sortia la de Sant Josep que passava per davant de casa, al carrer Anton Romeu i recordo que posàvem una fusta amb unes bombetes forrades amb paper de seda de color lila a la finestra del carrer i un domàs al balcó. Tothom en silenci. La banda tocant una melodia ben coneguda a so de trompetes i timbals seguint un ritme regular. De vegades anàvem a veure la processó a la carretera, davant de Can Fornaguera, ara enderrocat per la nova plaça Pompeu Fabra, no sé si el divendres o un altre dia. A mi m'agradaven els romans o "estaferms": tots marcant el pas al mateix temps i clavant la llança a terra amb un bon cop; m'impressionava el Judes que anava al davant, amb uns ulls de boig, fent sonar i passant-se d'una mà a l'altra la bossa dels diners traïdors, caminant d'un cantó a l'altre del carrer com si anés begut. Sé que els Fornaguera, la majoria d'ells molt religiosos, eren els encarregats del pas de la verge dels Dolors. Algun any, hi havia anat la meva mare i tot a la processó, amb una "peineta" i un "sefino" o mantellina negra, tota elegant. Val a dir que poques vegades, però.
La processó més famosa a Badalona era i és la de dijous Sant, pels voltants de Santa Maria: la del "Silenci", aquella que es canta allò de "La Figa": "Jesús i memòria de Nostre Senyor, i l'escolà responia: la figa!".
El dijous sant a ofici i el divendres sant també, als Padres, o sigui, als carmelites. Eren llargs els oficis! N'hi havia un que rentaven els peus als qui feien d'apòstols. Els Sants estaven tapats amb draps de color lila i el capellà es posava l'estola del mateix color, que  l'havia portat tot el temps de Quaresma i el canviava el dissabte de Glòria. El "padre" Joaquim et confessava i crec que tots els de llavors el recordem sermonejant-nos en si havíem anat a la platja i havíem vist "carn" pecaminosa, que, potser molts de nosaltres, no sabíem ni què volia dir.
O la processó de Corpus, quan hi anàvem els que havíem fet la comunió i fèiem estores de flors al carrer anant a buscar ginesta a la Conreria.
Records d'infant, quan, jugant al pati de casa, sentia la ràdio dels veïns amb l'Elena Francis donant consells, el Duo Dinámico cantant cançons i la música sacra cada setmana. Nosaltres, a casa, ja posàvem "Cançó d'Amor i de Guerra", sardanes com la Santa Espina o música clàssica d'en Pau Casals.
No crec que ara, ningú segueixi gaire aquest tema de la quaresma ni les processons a no ser per una moda turística que ha perdut els orígens dels esdeveniments.
I tornant a la sardina, la pobra sardina que ha passat dies de glòria i dies de pena quan es van ficar en les malures del peix blau, crec que ja no deu ser ni enterrada, ni escurada a no ser per les sardinades que es fan a la costa en dies d'estiu.
Llavors, sentíem i teníem consciència del pas del temps gràcies a les festivitats que un any darrere l'altre anaven succeint-se sempre igual: Nadal, Reis, el dia dels burros i "borregos", la Candelera, la Quaresma, la Palma, la Mona, el Dimoni, la Segona Pasqua, la Festa Major i els diumenges de l'any. A Sant Josep, a Santa Maria o als Padres. Les festes, els menjars, les fruites... es donaven al seu temps i et senyalaven el pas dels dies i les hores. Què és això de menjar maduixes al gener?, o que les mones estiguin als aparadors un mes abans de Pasqua?, o que puguis menjar torrons tot l'any, si vols?
No sé, no sóc tradicional en el sentit tradicionalista de la paraula o del concepte, però crec que està bé una certa rutina que t'estructura el temps, et dóna una referència i t'ajuda a organitzar-te la vida. Ja diuen, que "l'home" és un animal de costums.
Apa, doncs!, encetem un temps de contenció, de mesura i de reflexió que ja ens convé.
 Bona Quaresma i fins a la Pasqua!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada