Esports

Ara que ja som al darrer dia d'aquest mes de febrer tan llarg —vint-i-nou dies!— d'un any de traspàs  i que estic fent repòs obligatori pel meu mal peu, us haig de dir que no he estat mai gaire esportista, parlant així seriosament.

Tot i que sí que sempre m'he mogut, que diuen.

Al col·legi  les nenes no fèiem gimnàs com els nens que feien les taules gimnàstiques, allò de córrer pel pati —que gran ens semblava, llavors, el pati!— i fer exercici de braços i cames al toc del xiulet del Sr. Gol. Nosaltres fèiem ballet clàssic. Sí, totes, totes fèiem ballet i a finals de curs ho representàvem al teatre de Sant Josep. Jo, que era una nena —encara ho sóc—callada i tímida i poc llançada, no tenia mai el primer paper, sempre "del montón";

només una sola vegada vaig ser la protagonista del vall, amb la Srta. Roser Duran. També fèiem classes de piano i de cosir que no m'agradava gens, això de punxar-me els dits amb l'agulla, no poder mai enfilar el fil a la primera; fins i tot em va sortir una durícia al dit del mig. Sort que, al batxillerat, la nota del fet de cosir era la mitjana entre l'assignatura de labors i la música, fins i tot als exàmens, i aprovava sempre gràcies al 9 en música!

Vaig formar part, també, d'un equip de basquet que es va muntar una temporada. Anàvem a entrenar al pati de la Rectoria de Santa Maria o a la pista del Círcol i no se'm donava malament del tot.

Ja de ben petita també vaig ballar danses catalanes a l'esbart dansaire Joan Rigall, que havia vingut a col·legi, on assajàvem. Penso que "Donya Julia", la directora, la Júlia Minguell, era de les mestres més avançades del seu temps. Vaig marxar de l'esbart quan van deixar l'escola per anar a l'Institut, però recordo aquelles ballades i aquella època com una de les coses que més m'ha agradat fer.

Pel que fa al ball, i ja quan anava a la Facultat, vaig anar alguns anys a fer Gimnàstica Jazz i Claqué al Sac de Danses, a Sarrià, amb en Font. M'ho vaig passar molt bé! A l'estiu muntava un "stage" a Menorca, una setmana intensiva de balls i danses de tota mena, des de dansa contemporània a claqué, des de dansa africana a expressió corporal. 

I durant una temporada vaig anar a gimnàs a la Unió Gimnàstica, allà on ara és el local de l'Orfeó Badaloní. Hi feia espatlleres i plinton i voltaretes al dret i al revés i anelles. Sempre m'ha agradat el gimnàs una mica dinàmic, més que el dels aparells estàtics d'ara. Però no he estat mai una bona gimnàstica, no era maldestra del tot i tenia força flexibilitat per arribar a terra des de peu dret o obrir les cames, asseguda, ben eixarrancada o anar baixant amb cames ben obertes fins a arribar quasi a terra. He anat a altres llocs de gimnàs, al carrer de les Flors, al gimnàs Xaiga de la Maria Rosa i després quan es va traslladar a Miquel Servet. Plegava de treballar a l'EAP i acabava de fer la jornada amb uns exercicis que em relaxaven. Uns dies al seu gimnàs i uns dies a pintura amb l'Ortuño.

Quan se'm va fer pesada la tornada a casa em vaig canviar al gimnàs del carrer d'en Prim, al costat de casa, amb el Sr. Melcior. 

Després he estat uns anys que se'm feia carregós anar-hi i ara m'he tornat a apuntar, però haig de buscar una altra cosa.

Però els esports que he fet, si se'n pot dir esports, han estat l'esquí i la bicicleta.

Vaig aprendre a esquiar de gran, amb trenta anys a l'esquena, amb la UEC i els cursos que feia el, Narcís Cases a La Molina, començant a la Pista Llarga, aixecant-nos a les quatre de la matinada per agafar l'autocar que sortia de la Gran Via. No he passat mai de la "cunya"!, ni em vaig atrevir en pistes negres, i només a alguna vermella i parant-me cada dos per tres per deixar passar la gent que em venia al darrere tot rabent. Així i tot, i estant parada, se'm va tirar una noia a sobre i vaig tornar amb el peu enguixat! Però hi vam anar força a esquiar!, i m'agradaven les muntanyes blanques i l'horitzó de crestes retallades en un cel blau en un dia de sol amb aquella atmosfera neta i l'aire fresc que et revifava d'una setmana treballant amb problemes.

M'havia agradat molt anar a Port del Compte, una estació familiar de gent solsonina i manresana i algunes vegades a Andorra, a Pal.

Vaig canviar l'esquí alpí per l'esquí de fons i en vaig gaudir molt. Sense fer grans coses, eh! Només el fet d'anar caminant pel mig del bosc ja era un paler. Tothom m'avançava, però a mi m'ha agradat contemplar la natura sense presses, parar-me i fer fotos, respirar l'aire de muntanya i fixar-me en les petjades que deixen els animals a la neu. No he entès mai la pressa que té la gent quan va com esperitat, corrent amb els esquís. De fet, a mi sempre m'ha impressionat una mica la velocitat.

Però no ens penséssim!, vaig participar dos cops a la Marxa Nòrdica de Tuixén-Lavansa! Encara ara penso com em vaig atrevir! La segona vegada vaig fer equip amb la meva neboda gran que llavors devia tenir uns deu anys i vaig arribar l'última! Es va decebre una mica amb mi, és clar. Potser des de llavors que em diu poca cosa!

Les pistes de Tuixén són una meravella! Si es va fins a Prat Llong, tens el Pedraforca nevat al davant i tota la serralada del Cadí, pots veure les pistes de l'Estivella de Port del Compte i, quan tornes al refugi que ha estat tancat tants anys, pots veure tota la serralada dels Pirineus d'Andorra. Havíem rigut tot tirant-nos amb les nenes pel tallafocs i no poder parar fins a la xarxa de protecció de davant del bar. Elles sí que han sigut i són unes bones esportistes!

I em queda la bicicleta. La BTT que he tingut durant molts anys, una Orbea lila que ara ja em feia anar una mica massa ajupida i els ronyons dels més de seixanta-cinc ja es ressentien, però vam anar per l'Empordà, a Palau-Sator, per les muntanyes de les Gavarres, pels voltants de Sabadell i la Mola, per Formentera, per Lavansa i per la Conreria i Canyet. Sense gaires presses. I per Badalona, fins al Masnou o fins al Fòrum, remuntant el riu Besòs o pels carrers de la ciutat, això sí, per la calçada, mai per la vorera, anant a treballar a Maregassa o a Can Barriga, a l'Alexandre Galí amb aquella pujada del Màgic que vaig aconseguir d'una tirada o fins a l'Eugeni d'Ors passant per la platja i l'antic pont de la Cros. Ara ja en tinc una d'elèctrica, de ciutat, de passeig, però que un tou de grava m'ha fet desar, de moment, al rebost.
Els esports d'aigua, però, no han sigut mai el meu fort. Les caminades, sí, de ben petita, però les deixem per a un altre escrit. Us comentaré les sortides a muntanya, a la Conreria i a Núria i a Falgars o Sant Jaume de Frontanyà, l'època dels escoltes a l'agrupament Sant Jaume, o amb l'esplai de Sant Roc, les excursions amb la UEC i les que encara faig amb el CEC, les que faig sola trescant pels camins coneguts o nous amb un llibre o més modernament amb un "track", que els temps canvien i ens hem de modernitzar. La muntanya, que quan estàs amb el peu enlaire, s'enyora.