Carnaval de Niça

Ara que ja hem arribat a Carnaval, recordo l'anada d'un cap de setmana llarg a Niça, un dels llocs que celebren el Carnaval d'una manera particular.
L'allotjament a l'Hotel Solara, petit i senzill, però familiar i molt ben situat permet passejar-se pel centre històric de Niça, pel Passeig dels Anglesos i per la zona més dinàmica de bars, restaurants i bullici. Fins i tot hi ha al costat una sabateria especialitzada en abarques de Menorca.
El Carnaval comença el cap de setmana abans de dijous gras i arriba fins al cap de setmana següent.

Al migdia del primer dissabte hi ha la Rua de la Batalla de les Flors: unes carrosses florides, unes bandes de música i un home entretenint a la gent durant el temps que dura l'espera, amb crits i donant instruccions en un francès perfectament xerrameca, en podríem dir, per alçar-se dels seients, o aixecar les mans de bàndol a bàndol de les tribunes, com si es tractés del joc "d'estribord guanya bavor" i saludant les diferents nacionalitats —la catalana encara no— que omplen carrers i places. La Rua és llarga, les noies ben guarnides i amb uns cossos de bon veure somriuen tothora. La gent gaudeix de l'espectacle sota un sol primaveral.

A la nit, la Rua ha perdut ja les flors però les carrosses estan ben il·luminades i es tornen a passejar pel Passeig dels Anglesos entre policies i gendarmes amb metralleta —que tothom recorda l'atemptat que hi va haver un catorze de juliol—, gent fent fotos amb els mòbils i colles de joves, i no tan joves, mirant-s'ho amb la il·lusió a la cara. Carrosses on nens i nenes acompanyen el ritme de la música sens parar, al·legòriques a fets que depenen del tema del carnestoltes de cada any, talment recorden les falles valencianes. Ben fetes i molt expressives, t'hi quedes bocabadat. No recordo haver vist mai una rua com la de Niça.

Però Niça és més que un Carnaval. Els carrers estrets de la Niça antiga, al voltant de la catedral, amb botigues maques i llocs per menjar de tota mena. Les cases a banda i banda de carrer quasi es toquen, les façanes grogoses en general, amb aquelles finestres totes semblants i els porticons de persiana pintats de blau o verd, alguns amb roba penjada per eixugar-se al sol, sobretot, les que estan més amunt, que el sol hi toca. A peu de carrer és difícil que hi arribi a través dels tendals.

Recordo el Palau Lascarís amb una exposició de "Música d'aquì", així en idioma "provençal niçois" només en el títol i amb alguna referència a la seva peculiaritat en la introducció de l'exposició. Explica que la llengua popular és el niçois, que forma part de les llengües d'Òc, però que, contràriament al provençal conserva trets arcaics del provençal i una certa influència d'origen italià. 

L'exposició sobre instruments de música tradicional del Comtat de Niça aplega violes, acordions diatònics i cromàtics, flautes i clarinets, mandolines, algun piano mecànic i algun altre instrument curiós com el "mirliton" i les "vespes". En una pantalla es pot sentir alguna cançó, aquesta vegada sí en occità, o niçois. El catàleg que guardo de l'exposició és força interessant i explica des de la construcció dels instruments fins a les festes i aplecs que es feien antigament. També val la pena per donar un cop d'ull a un palau majestuós per dins que encara conserva aquell sabor d'antic.

Niça és també una ciutat de museus. Cal una visita al Museu Matisse i al Museu Chagall així com, si es té temps, al Museu d'Art Modern.

També és del tot recomanable passejar-se per algun cementiri, encara que sembli que no toca. Al cementiri del Monestir de Cimiez, plagat de tombes sumptuoses, hi ha la tomba d'en Matisse i d'altres personatges locals importants. I des del cementiri del Chateaux, dalt d'un turó, es tenen unes vistes fantàstiques de la ciutat i del mar i es pot fer un recorregut pel seu perímetre entre tombes i mausoleus històrics.

Al Parc del Chateaux és possible fer un agradable passeig entre pins i flors, veure la ciutat als teus peus i descobrir la punta dels Alps marítims nevats en aquesta època. La pujada amb un ascensor s'agraeix i la baixada per camins serpentejants que desemboquen al port.

I, per descomptat, no es pot deixar de passejar pel Passeig dels Anglesos, centre d'esbarjo dels ciutadans de Niça, admirant els hotels i cases luxoses, el Casino modern —l'antic va ser destrossat per l'aviació alemanya i només en queden quatre fonaments de ciment a l'aigua, semblant al pantalà trencat de Badalona—, les terrasses i la gent asseguda a prop de l'aigua o a les cadires del passeig, llegint o fent anar els mòbils.

I, encara té un altre al·licient, Niça: va ser el darrer lloc que va veure en vida el meu parent tocat per la tramuntana, en Francesc Savalls i Massot, que després de regentar una botiga de vins i de viure a la Villa Alpens del barri de la Caucade, reposa en algun nínxol d'algun dels cementiris de la ciutat.
A l'acta de la seva defunció hi consta: Francesc Savalls Massot, exgeneral i Marquès d'Alpens, 19 de novembre de 1885. Ja ho veieu, fins a la tomba va ser marquès! El tema de la Baronia de Vidrà no li devia fer tant el pes!