22 de març 2025

La batalla del Toix amb el CEC

No hem recreat la batalla del Toix, no! Però ens hem aproximat a la serralada de la Garrotxa, terra de pas entre Castellfollit i Oix. Allà on el 14 de març de 1874 hi va haver una batalla important entre carlins i liberals. Es podria dir, doncs, que n'hem celebrat els 151 anys i 6 dies de la batalla. Una batalla que està explicada en molts llibres d'història del carlisme i també en la novel·la de Pere Llovet "El foc d'Empúries". Per tant, en aquesta sortida de dijous del CEC hem pogut caminar per la serra del Toix, acompanyats pel mateix autor de la novel·la i per una descendent de la família Savalls. Francesc Savalls i Massot, el "tiet" com l'anomena ella, va ser un famós general carlí, nascut a La Pera (Baix Empordà), una mica "tocat per la tramuntana", com ens recorda sovint la "neboda". 

Fou baró de Vidrà, marquès d'Alpens i uns mesos President de la Generalitat de Catalunya restaurada per el pretendent al tron borbònic, Carles. 
Un goig doncs, compartir camins amb el Pere, la Núria i el Savalls encara que aquest últim hi fos només en esperit.
I no ens ho ha posat gaire bé el general, en quant al temps meteorològic, però hem aconseguit fer la sortida amb un autocar i tot. Trepitjar la serralada històrica, fer una caminada sota un plugim quasi constant, perdre alguns combatents que s'han emboscat més del necessari, però retrobats finalment i convertir-nos en carlins durant un matí, amb una marxa lenta però segura: objectius acomplerts! No n'hem vist cap de liberal —bé, sí, 1! que hem alliçonat per a que es retires per les bones i ens ha fet cas— i ens ha estat més fàcil la victòria que no pas al "tiet" ara fa 151 anys.
Val a dir que la pluja liberal no ha pogut amb nosaltres; les pedres relliscoses tampoc. Ni tant sols la pujada fins al trencant de Can Rodoreda. Tot ens ha anat a favor: l'aigua d'una pluja fina que ens ha anat xopant i així hem pogut desplegar capellines i paraigües, que fa temps que no fèiem; la boia ploranera baixa que ha convertit el paisatge en un seguit de formes arbòries suspeses a l'aire; un terra moll però no tan enfangat com vam tenir, la darrera sortida allà per terres del poble de La Goda a la Conca i l'Anoia. I és que la Garrotxa és una altra cosa!
La batalla del Toix fou un fet d'armes de la Tercera guerra carlina, pel qual les forces carlines de Francesc Savalls derrotaren la columna governamental del general Eduard Nouvilas, —cosí del mateix Savalls, que ja se sap que a les famílies hi ha de tot—,  a la serra del Toix, entre Oix i Castellfollit de la Roca. El fet tingué lloc el 14 de març de 1874 i hi perderen la vida 200 soldats. Com a conseqüència de l'acció, Olot va capitular al setge carlí. 
Ens hem llevat d'hora, avui. I hem agafat un autocar "de luxe" per arribar fins al coll de Camporiol on hem començat la nostra particular ascensió a la serra del Toix. Hem començat un bonic corriol que s'iniciava en baixada per poder salvar alguns quilòmetres de carretera. La pluja encara no havia fet acte de presència i amb el temps núvol també fa bo de caminar. Aviat ens hem adonat que havia plogut força aquests dies: el corriol, en algun tram, esdevenia una petita riera que era inexistent quan vam preparar la sortida a l'estiu.
Hem creuat la carretera i ara sí que hem estat segurs que, encara que plogués, l'aigua tiraria avall. El corriol desemboca en una pista on hem vist dos cavalls blancs que ja hi eren a l'agost. Seria el cavall blanc d'en Savalls?, encara per aquí? Ni ell ni jo hem sentit res familiar.
Des d'aquest lloc es pot veure entre boires la serra del Toix que ens queda a sobre. En Pere ens ha donat una lliçó d'història del carlisme, de la batalla del Toix i els seus elements estratègics que facilitaren la victòria dels carlins i la "neboda" escoltava atentament, no fos que hi hagués algun liberal espiant. Així hem anat traient capellines i obrin paraigües, però no ens hem mogut de lloc malgrat el plugim. La lliçó era ben interessant d'escoltar.
En acabar, hem continuat pista amunt fins a trobar un pla on el batalló s'ha dispersat sense adonar-nos-en. Uns hem seguit la pista de la reta que va pujant més suaument que el corriol de l'esquerra, però, tot i que havíem avisat, tres o quatre carlins han tirat pel corriol, potser delerosos de seguir amb l'estratègia carlina de guerra de guerrilles per sorprendre l'enemic. Avisats els uns i els altres del fet, hem "comandat" que tiressin enrere, que allà, en un dia com avui no trobarien cap liberal i fessin el favor de tornar a la pista, que encalçaríem l'enemic al trencat de Can Rodoreda on havíem de decidir l'estratègia a seguir: conquesta de les cotes de la serra o retirada.
El batalló principal no s'ha mogut de lloc esperant sota els paraigües de colors, que ara sembla que s'hi vol posar més fort, a ploure. Les caputxes ja les tenim mullades, les botes també, però el desanim no fa acte de presencia; és a dir, els ànims de la tropa segueixen forts i valents.
Un cop retrobats tots, l'estratègia és una retirada honrosa, ja que avui no hem albirat cap enemic a la vista i la serra del Toix continua sent carlina.
Pista avall, doncs! 
Truquem a l'autocar per a que ens reculli més d'hora i ja veurem l'estratègia a seguir pel dinar a cobert.
Arribem al coll de Camporiol nosaltres i l'autocar al mateix temps; d'això se'n diu organització!
I un cop dalt, fem una trucada al bar restaurant Vertissol de Les Preses ja que al bar de Castellfollit de la Roca ens han deixat clar al matí que no volien tanta tropa, això que els havíem avisat, com a bons carlins que som.
Donem les gràcies al restaurant Vertissol que ens han permès dinar els entrepans i les carmanyoles que portàvem a canvi d'unes quantes canyes i uns cafès.
I a bona hora hem cridat a retirada definitiva no sense fer-nos una foto de grup amb el flamant autocar al darrere (que ara feia anys que no en llogàvem cap i ha estat una experiència nova per alguns i de recordatori per a molts. Ah! quan les sortides es feien amb autocar!).
Donem també el nostre més sincer agraïment al conductor, el Marc, pel tracte i el servei que ens ha ofert. Tots n'hem quedat veritablement molt agraïts.
I res, hem arribat a la gran ciutat havent après més coses, sabent-ne una mica més de la nostra història i havent tingut un dia, malgrat el temps, molt interessant i ben aprofitat.
Gràcies al Pere per les explicacions i, ja sabeu, si voleu saber alguna cosa més del tiet o de la seva família, podeu contactar amb la neboda, o sigui, amb l'avantpassada directa de cinc generacions de la germana del general; dit d'una altra manera: amb l'àvia del besavi de la Núria, la Caterina Savalls i Massot, la pubilla de Can Savalls, que per ser dona del seu temps, queda, pràcticament, en l'anonimat.

2 comentaris:

  1. Gran crònica d'una de gestes del general Savalls, reviscut de la mà d'un escamot del C.E.C. alguns dels fundadors del qual foren sens dubte carlins, comandat per una descendent seva.

    ResponElimina
  2. El "tiet" i jo et donem les gràcies! Un plaer compartir amb tu les "aventures" de la família!

    ResponElimina