És un dimarts del mes de març del 2025. Ha estat plovent uns quants dies, però avui, de moment, sembla que el sol es vol eixorivir. Potser a la tarda tindrem algun xàfec. Potser.Com cada dimarts de finals de mes ens disposem a caminar per conèixer una nova obra literària, una nova autora, un nou paisatge, una nova història. I, aquesta vegada, hem triat la Margarida Aritzeta amb la seva novel·la "Encara hi ha flors", començada a escriure durant l'enclaustrament obligat de la pandèmia. L'acció, per les terres de l'Alt Gaià. La temporada, tot just encetada la primavera, quan les flors ja omplen els marges dels camins i els ametllers ja han deixat les flors i comencen a brotar.
Aquests dies passats, d'aigua i poc sol, han conservat el paisatge ben verd, i fa goig de veure.
Ens retrobem a Vila-rodona on iniciarem el camí acompanyats d'en Kàputx, el periodista cridat a
redactar una ruta turística que inclogui bandolers, llegendes, històries passades, morts, sang, emocions... en un enclavament dominat per un monestir i per unes quantes masies, uns camps verds i unes vinyes que esperen el fruit. Tots els elements que atrauran turistes desitjosos d'aventures, amb la necessitat de canviar les rutines diàries i de tenir fins i tot ensurts quan es trobin amb un vell que arrossega una corda per penjar-se. Però, per trencar la vida laboral, tot s'hi val i en Kàputx farà els possibles per amanir la història.
Recorrem els carrers tranquils de Vila-rodona i passem per davant del Convent de Sant Llorenç, tancat,
però amb un munt de lliris blaus esplèndids i translúcids pel sol. El convent és tancat. Havia estat el convent dels frares de l'Orde dels Servents de Maria o servites que es van instal·lar a Vila-rodona a la fi del segle XVI. Després de la desamortització i l'abandonament dels monjos, l'any 1835,
l'església va ser venuda a un particular que la utilitzà com a magatzem
de vins.
De seguit ens dirigim cap a la riba del Gaià, aquí un petit riu que s'ha de travessar diverses vegades per unes passarel·les de fusta que només admeten cent-vint quilos a l'hora. Costa Déu i ajuda fer entendre que s'ha de passar de dos en dos, però ho aconseguim! El corriol és agradable, tot ell encanyissat, poc fangós si recordem les darreres sortides amb un munt de sang a les botes; ai,no! no pas sang, només fang; ja comencem a entrar en la història i a veure fantasmes! El caminoi ens porta fins la carretera, poc abans del pont sobre el Gaià i la zona de Les Deveses amb l'edifici de Can Pau a tocar de riu. Entrem a Aiguamúrcia per un carreró que desemboca davant la petita església de Santa Maria.
Aiguamúrcia és el municipi més extens de la comarca de l'Alt Camp, 
tot i que només té uns cinquanta habitants. Sembla que el nom d'Aiguamúrcia prové del llatí aqua murcida
('aigua marcida', 'aigua morta'), que ens indicaria que les aigües del
riu Gaià, en arribar al poble, quedaven estancades i perdien la verdor
del fons, com si es marcissin. El poble és conegut, bàsicament, pel monestir de Santes Creus.
Deixem enrere el celler cooperatiu sense veure-hi ningú. No ens trobem ni amb la Sílvia, ni amb la recepcionista de la Malvasia, tot i que en comencem a veure les vinyes que després seran vi, ni amb en Wilson, ni tant sols amb la Cinta que acaba de xisclar des de baix el celler. No sabem pas què hi troben, la gent, dins els cellers a no ser uns quants trastos i unes ulleres de quadres negres i blanques amb forma de cors, com aquelles que algunes de nosaltres recordem haver tingut de petites per jugar a ser grans.
Ens espantem una mica, però seguim el nostre camí ara asfaltat i transitat per algunes motos i alguns camions de pes, fins a la font dels Manantials, on la Tossa, la nostra gossa, aprofita per beure i nosaltres per saber que hem trobat un mort! Verge! Potser ens haurem de fer passar l'espant al bar d'en Castanyo, encara que estigui tancat per fora.
Com que no ens obre, continuem cap a Santes Creus passant pels antics horts, jardins i vinyes dels monjos que ja en son fora. La silueta del monestir es retalla en un cel que comença a ennuvolar-se, però que ja ens va bé, que caminar amb fresca i poc sol a la cara ens fa ser més eixerits.
Santes Creus avui és ple de gent gran que s'hi passeja tranquil·lament, diríem que de gent d'autocar d'algun grup d'IMSERSO per l'aspecte. Nosaltres també ho som, de grans, però això d'anar carregats amb motxilles a l'esquena ens esperona una mica. Aprofitem per fer un mos a 
les escales de l'església, tot prenent el sol que comença a escalfar i fent-nos alguna foto de conjunt a la creu del mig de la plaça Deixem la Regina amb la seva xerrameca, pobre, que ningú li fa cas i plora i perd el fil de les seves explicacions i tan aviat es refereix a la nena com al gat. "Hem recorregut l'albereda de Santes Creus en silenci" Ja se'ns comencen a barrejar l'avi i la mainadera i el nadó que ronden per la casa i l'home que camina amb la soga..., i els quatre Arcàngels, que per això deixem l'edifici religiós i marxem per la Rasa dels Hortets i les Planes de Cal Magre.
El cel ja es va tenyint de gris i d'un blau negrós de pluja. Les soques de les vinyes destaquen més en aquesta claror ombrívola; comencen a brotar les fulles tendres. És un paisatge sedant, d'ondulacions de vinyes en filera, algunes més joves, altres més recargolades pel temps.
Resseguim una riera i travessem el Torrent d'en Rubió, ens enfanguem per la pista, escurem botes per la carretera, continuem admirant les vinyes i aquests petits turons que ens deixen mirar enllà de l'horitzó; fins i tot ens sembla veure a la llunyania, la ratlla platejada del mar. Al camí de les Espalomoses, parem en un prat verd ple de rabasses; un ametller s'hi dreça al mig. No hi ha cap penjat! El terra ple d'aromes: romaní i farigola ben florida i unes clapes blaves de la petita flor all de bruixa o natzarè, que sap greu de trepitjar.
Darrere nostre un cel fosc, al davant un dia clar. És difícil saber si anem cap a la pluja o la pluja acabarà sobre nostre i apressem el pas. Però tenim temps de fer una mica de mandra i estirar-nos a l'herba. Tornem a caminar pendents
dels núvols, una cortina d'aigua que cau cap a la nostra esquerra, unes boires que van cobrint el cel, uns aires de pluja... un camí de tolls i fang que desviem com podem. Ens parem a la fita de terme: no hi veiem cap inscripció encara que el jaio Morell s'hi acosta i n'aparta les bardisses: "Una matança" —ens diu. I continuem de pressa per arribar al poble el més secs possibles, que la tempesta s'acosta i se sent algun bram.
Entrem a Vila-rodona amb les primeres gotellades. Ens arrecerem sota un porxo per continuar llegint. Llueix la fulla d'un ganivet. Els civils van darrere els Arcàngels i els paren una emboscada a l'aubareda de Santes Creus; el nadó queda dissimulat embolcallat entre els llençols, bressolat per la mainadera, el 
nen, no; el nen, no! Estem neguitosos, la pluja cau amb més força; ara ens vindria bé una mica de cascall per asserenar-nos...
La Carolina, la Cinta, en Kàputx, en Salvador, en Wilson... Tot és realitat o fantasia? Tot existeix o tot ho sembla? 1974, 2020? Només els morts poden parlar dels morts.
Ens assequem un xic i ens trobem amb la Margarida Aritzeta. Aquesta ben real! Un goig compartir amb ella aquesta estona malgrat el bramul de la cafetera i els plats de coca que passen pel davant. Una xerrada sobre literatura en majúscules, una lliçó d'escriptura, un plaer de conversa. Perquè, amb l'excusa de la novel·la, de la història novel·lada, del llenguatge, de la ficció, l'objectiu més important és aquest aprenentatge comú, viure una situació que tothom celebra com una riquesa de vida.
Des d'aquí, i en nom de tot el grup del cicle" Caminant amb Lletres amb..." del CEC, donem les gràcies a la Margarida per la seva disponibilitat i per fer-nos gaudir aquesta estona, perquè encara hi ha flors. I li diem a reveure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada