Inclusió encara

Els darrers dies han anat apareixen articles i comentaris sobre el tema de la inclusió a rel d'una carta i queixa de l'Associació "Los padres de Alex" envers el treball d'orientació dels EAP. És interessant llegir la resposta que des de l'Associació Catalana de Professionals d'EAP s'ha fet i també la resposta que dóna un professional d'aquests equips en el sentit de la defensa no només dels EAP si no també dels centres d'educació especial als nostres temps i, en definitiva, en pro de la inclusió.  http://www.acpeap.cat/noticias_detalle.php?id=232

No és un tema fàcil el de la inclusió ni un tema tancat però s'ha fet un llarg camí entre tots encara que quedi molt per recórrer. I en aquest camí, no hi ha d'haver només l'escola, hi ha d'haver tota la societat: mares, pares, mestres, professionals i especialistes, Departament i gent del carrer, perquè si la inclusió s'ha de conquerir és tasca de tots el treballar en aquest sentit. Què vol dir escola inclusiva quan la mateixa societat no s'ho planteja? Tal com diu l'autor de la carta, els professionals , les escoles i les famílies estan fent un gran esforç i moltes vegades es troben sols.

Gràcies Manel per aquesta resposta!

Itinerari Turons i Jardins de Barcelona

 Una bona i nova manera de descobrir Barcelona és  seguir un itinerari que va enllaçant els turons i parcs de Barcelona. Això és el que vam fer amb la sessió d'Història del CEC el diumenge passat.

Vam començar al Parc de les Aigües on és curiós de veure una figuera centenària, seguim pels jardins d'Hiroshima i pugem pel carrer Francesc Alegre fins el Parc del Guinardó, veritable pulmó de Barcelona. És agradable passejar entre la seva massa boscosa i anar davallant per la part històrica fins a la plaça del Nen de la Rutlla des d'on tornarem a remuntar fins a arribar al carrer Marià Labèrnia i des d'aquí accedir al Turó de la Rovira, on hi ha els restes de les bateries antiaèries de la guerra, que posteriorment van ocupar les barraques. La veritat és que s'ha de felicitar l'Ajuntament per l'endreça que han fet a la zona, senyalitzant el camí i posant plafons que recorden l'evolució de la vida a les barraques. És digne de veure.

Baixant el turó creuem el pont de Mülhlberg que permet enllaçar els barris del Guinardó i el Carmel per sobre d'una antiga pedrera que van ocupar les barraques els anys 50 i 60.

Continuem baixant passant pels Jardins de Juan Ponce i pugem al turó del Carmel, únic turó de la ciutat no urbanitzat. No hi ha camins, hi ha una estora de flors.

Tornant a baixar, ens podem arribar fins el Parc Güell i entrar a la part forestal deixant enrere la part més turística. Passem per la font de Sant Salvador i baixant pel carrer torrent del Remei pugem al Parc de la Creueta del Coll on hi ha un llac que a l'estiu servei de platja urbana.

Pel carrer Mare de Déu del Coll s'arriba a la casa Josefa Marsans, actualment alberg de Joventut de la Generalitat i ens desviem pel carrer Mare de Déu dels Reis per veure els Jardins Maria Baldó.

Creuant el viaducte de Vallcarca pugem fins els Jardins de Portolà i de baixada els Jardins Mercè Rodoreda i els Jardins Manuel Blancafort fins l'avinguda de Vallcarca on acabem la caminada.

Ha estat un grat descobriment.

Dimoni 2011 Badalona

Ja tenim dimoni!

El cremarem el vespre del dia 10 i amb ell ens emportarem tots els fantasmes de l'any, totes les pors, totes les angúnies, tots els pesars. Obrirem nous camins a la primavera, als desitjos, a les esperances i il·lusions, a un nou esdevenir que esperem millor. El foc purifica, diuen. Com sempre l'hem plantat a la platja, a la sorra, i així veu el pas dels badalonins per la Rambla, sent el xiulet del tren i espera els nens de les escoles per a que li portin els dimoniets que li facin companyia.

Aquest any l'hem vestit de petroli i fumant un gros cigar: molt adient als temps que vivim; La crisi i les prohibicions. Avui quan he fet la foto, m'he adonat, però, que al seu darrera es veuen les ximeneies de la Fecsa: mare de Déu del fum que treien i del que treuen encara!

Està tot cofoi, amb el mar al darrera que el bressola amb el soroll somort de les ones i alguns coloms que picotejen els restes que el mar devora i deixa a la sorra; avui en dia ja es veuen poques gavines.

El sol el besa amb les últimes llums a la cara i el desperta escalfant-li l'esquena.

Dimarts serà foc, guspires, llum i enyorança.

que tingueu una bona cremada!!!