seu primer viatge a peu —tants d'altres en vindrien!—. Un llibre "L'últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d'Aran" reeditat el 2021 per La Campana. Un viatge que féu l'any 1956. Què lluny és la data! Quants canvis hi ha hagut al país i a la geografia catalana des de llavors! Si ara l'Espinàs tornés a fer el viatge a peu, segur que ho trobaria tot molt diferent! Ell mateix diu en el pròleg de la reedició revisada del seu llibre el 1999: "Els anys no poden recuperar-se, però els llibres sí". Un document de la història d'aquells temps, de la vida de llavors, dels pobles tal com eren, que no tots són com són ara, uns canvis que palesen el transcórrer dels anys, però un mateix objectiu: conèixer la vida de la gent i respectar la natura.
Després de traginar pel Pallars, enfilà el Port de la Bonaigua de 2.072 metres, una muntanya, tal com diu, amb la desolació de les coses deshabitades. Avui en dia, habitat per uns quants ferros i cadiretes a disposició dels esquiadors. També veié, des d'aquí, al fons, l'Aneto i la Maladeta —com nosaltres des del salt del Pish— "coberts amb la clàssica toca blanca de les noies del Pirineu".
Ens explica el significat d'Aran que en basc vol dir "vall" o "ribera", o sigui, Vall de la Vall. Una vall que és l'única regió de Catalunya que mira cap a l'Atlàntic on deixa les seves aigües el Garona que neix als llacs de Saboredo i entra a Occitània. País occità geogràficament, una terra poc lligada amb els problemes de Catalunya, característica de l'Aran que encara es manté. Formava part del comtat de Comenge; s'incorporà a l'Aragó el 1192. No són espanyols, tampoc francesos. Guarden la seva identitat gelosament entre muntanyes. Conserven l'aranès, una variant del gascó que és alhora una parla occitana.
De fet, Espinàs passa una mica d'esquitllentes per Montgarri. Nosaltres hem anat fins al Pla de Beret, antic escenari d'aquelarres de bruixes i bruixots, per arribar-nos al santuari de la Mare de Déu de Montgarri i al poble abandonat, una mica més avall. Encetem la pista de l'esquerra que en una pendent suau de baixada ens acosta fins a la cabana de Parros. En aquest tram, un dia lluminós, el sol es fa sentir amb força i ens calen barrets de protecció i aigua per anar-nos fent passar la set. Sort que el paisatge és tant agraït!
Geogràficament aquesta zona és Pallars, administrativament és Aran. Ja l'any 1936, Joaquim Santasusagna en deia: "Els habitants de Montgarri parlen aranès i no català; quan han de proveir-se o han d'anar a vendre, no davallen al fàcilment aconseguible poble pallarès d'Alós. sinó que remunten el collet per baixar a Salardú. Si la terra de Montgarri no és, doncs, de l'Aran, ho és la gent que s`hi està".
Seguim endavant per la pista polsosa entre cotxes i jeeps que travessen, no a peu, ans motoritzats, del Pallars a l'Aran; de l'Aran al Pallars. I ens acullen quatre murs enderrocats, grapejats per les heures i bardisses i per una gespa verda. Una vida que ja no existeix; a Montgarri ja no hi ha ningú, la vida hi era massa dura. Imaginem-nos això sense els jeeps, només mules i carros, lluny d'Alós i de Salardú, en uns hiverns molt més crus que els d'ara, sense pistes d'esquí ni traces de fons. Això sí, amb la sort de ser una part integrant d'un paisatge meravellós! El paisatge ajuda, però no ens dóna de menjar i Montgarri a poc a poc va anar quedant abandonat, i, durant molts anys, deixat de la mà de Déu, com diuen.
"M'ajec a l'herba, de cara a un bosc d'avets desplegat com un tapís. El sol del matí s'engolfa en aquesta prada i vibra fins a fer, gairebé, un soroll d'eixam. La pau és total, la solitud encomana un lleuger ensopiment"
Ara la solitud ha desaparegut, els jeeps envaeixen els caminants i els vesteixen de pols i pedretes saltadores —alguns jeeps nous de trinca que corren i corren per ser els primers en arribar...on?—, i el soroll és l'eixam dels motors. En l'estona que algunes de nosaltres hem estat parades arran de camí, un corrua de cotxes ens ha deixat empolsinades. Ben poca gent a peu a no ser un grup familiar que devia anar a buscar el cotxe una mica més enllà.
Antigament, l’únic accés que hi havia per anar a Montgarri era una pista forestal de tretze
quilòmetres, que tenia inici a Bagergue i travessava els plans extensos
de Beret i permetia arribar al nucli i al santuari. L’element de més interès del nucli està format per l’església parroquial de Gessa, construïda al segle XVI i que té al costat diverses edificacions corresponents a
l’antic hospital, la rectoria i la casa de l’administrador del santuari.
Amb el temps, vora el santuari s’hi van bastir edificis amb una missió d’hospital de muntanya. Aquests edificis es localitzaven al voltant
d’una plaça quadrangular, de manera que formaven un conjunt compacte,
accessible per un portal que donava a la Noguera Pallaresa. A finals del segle XVIII, Francisco de Zamora, digué que
als plans de Beret es feia el millor formatge de la vall. A començaments
del segle XX, Juli Soler i Santaló dona testimoni de la presència a
Beret de «50.000 caps de bestiar de tota mena, la major part pertanyents
a ramades franceses del departament d’Ariège, els quals els pastors són
els arrendadors de les herbes». Pascual Madoz, vers el 1845, va tenir la lucidesa d’afirmar que
arribaria el dia en què la vall seria «un punto predilecto de
concurencia» per a aquells que a l’estiu cercarien l’ambient lliure i
pur d’aquelles muntanyes fresques. Avui, li hem de donar la raó.
Retornem cap al Pla de Beret per la pista de l'esquerra, caminant penosament deixant passar els cotxes que no tenen ni un bri d'educació ni de paciència.
Ens ajacem a l'herba per dinar i descansar a l'ombra i tornem a reprendre el camí fins al Pla on ens cauen quatre gotes —grosses, eh!— però quatre mal comptades que ens fan fugir cap "a casa".
Salardú ja era un lloc important i centre d'excursions en temps de la caminada de l'Espinàs. De Salardú cal veure l'església que guarda una reixa forjada amb les
espases i les llances abandonades en el camp de batalla pel vescomte de
Saint-Girons.
A Salrdú, l'Espinàs hi va trobar gent amb motxilla; nosaltres hem vist més ciclistes. Comenta que l'aranès que s'hi parla és bastant catalanitzat; nosaltres, en general a tot l'Aran que hem visitat, ens hem trobat un aranès molt i molt castellanitzat. Ell volia instal·lar-se a la Fonda Barberà i no pogué; nosaltres ho tenim reservat des del febrer quan vam començar les gestions amb el CEC per anar a l'Aran Hostel, que ara queda més bé que dir-ne Xalet o Refugi (allà on hi hagi una mica d'anglès, ets més modern!). La seva cambra tenia una palanganeta que s'havia d'omplir d'aigua; nosaltres disposem d'una dutxa moderna que cau a raig per a la nostra satisfacció.
Ell, a l'entrada de la casa hi troba un rellotge de paret parat fet a Pamiers. Nosaltres, al refugi de Can Rosta on anem a sopar hi trobem un menjador certament amb aires antics, amb miralls i garlandes seques a les finestres, fotos antigues i uns esquís dels que es portaven a les primeres èpoques de l'esport blanc.En sortir a fora es troba amb l'abraçada del sol i la dura flaire dels fems; nosaltres, ja de nit, ens trobem amb llums que realcen el cartell del bar on tornem a entrar a fer l'acomiadament del jorn. Ell es troba encara el sol, ens diu; nosaltres la nit, perquè... valga'm Déu el que ens ha costat pagar!
Montgarri, i gairebé tot l'Aran, fou també lloc de pas entre el Pallars i les Valls occitanes del Coserans que feren servir tant pels ramats com els contrabandistes. Durant la Segona Guerra Mundial els passos de muntanya foren utilitzats pels fugitius que escapaven de l'Europa ocupada pels nazis. Aquest fet ens enllaça amb el llibre i la ruta de demà.
"Ei temps doç e en calma; jos eth blu cèu
De bronze e que luden ena clara net
Quan era lua enlimene era nauta nhèu.
Eth temps ei més caud, doç e bèth,Deth tèrres baishes e mieges se'n va eth gèu,
Contentant as vielhs poblants deth Pirinèu
Que damb pèires mèrquen eth sòn pas per Beret".
(Fragment del poema "Beret" de Jèp de Montoya)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada