El dijous 5 de juny vam fer una visita guiada als búnquers de Montellà i Martinet. Una visita ben interessant que serví per conèixer aquest episodi de la història de casa nostra que alguns han volgut fer seva.Teniu diverses possibilitats de visita: la visita bàsica amb audiovisual i visita als búnquers al voltant del centre museístic i una visita més llarga que us porta fins a la Roca de la Mel i el Pas Estret. Nosaltres, excursionistes del CEC tal com ens recorda un soci abrandat, hem fet la llarga que implica una anada a peu fins la Roca de la Mel.
Segons el guia es tractava de fer uns 10km i uns 100 metres de desnivell 
acumulat. Segons el meu trac de Wikiloc que ha anat gravant tot el camí —el meu, eh! perquè tots els Wikilocs mesuren diferent quilometres i desnivells, per allò que en diuen el satèl·lit, que igual hi ha un satèl·lit per cadascú, no ho sabem— la distància ha estat de poc més de 4km i el desnivell, ai, las! d'uns 178m en pujada.
El dia feia patir mentre anàvem cap a Martinet. El cel ben cobert i guspirejant tot el camí. Potser a l'altre cantó del mal anomenat túnel del Cadí el cel s'aclareix, ens hem dit. Però, no! El primer cotxe hem arribat plovent. ÉS clar que estàvem tranquil·les perquè el meteoròleg dels mòbils, que en sap molt, ens avisava que a partir de les 10h del matí s'aclaria i sortia el sol: mira!, l'hora que comencem la visita, que bé!
I sí, a aquella hora —bé, una miqueta abans, que no cal ser tant puntual— el cel s'ha anat obrint i ha deixat passar el sol entre els núvols.
Primer de tot, cal donar les gràcies al Marc, el guia que ens ha 
acompanyat tot l'itinerari i ens ha explicat la història de la construcció dels búnquers. Les bones i didàctiques explicacions i la paciència de portar divuit persones jubilades—excursionistes, però jubilades—, amb un somriure i bona cara en tot moment. No sé si hem estat més fàcils o més complicats de portar que la mainada.
L'audiovisual està molt ben fet. Estructurat en tres parts diferents —la construcció dels búnquers, la guerra civil, i les entrevistes a pagesos de la zona que visqueren aquells moments—, ens han donat molta idea de com van anar les coses.
Amb un dictador preocupat, sobretot, per la seva seguretat, aliat de primer amb l'Alemanya de Hitler, tot i que al veure que venien mal dades, es va mantenir neutre, i per allò d'assegurar-se el futur, per si de cas, li va venir la idea al magí que tenia de gastar-se uns quants diners construint uns
búnquers de defensa per una possible invasió dels poders fàctics "estrangers". Búnquers que van significar una despesa important de diners i de mà d'obra, d'espoliacions de camps i propietats de la gent de la zona —i al llarg del Pirineu, comptant el País Basc—, búnquers, en definitiva que no van ser mai dels mai equipats amb armament, ni utilitzats com a refugi de cap mena. Allí han quedat. Embrossats per les herbes i els matolls i conservats, els que s'ha pogut, com a peça clau per explicar la història.
Hem aprés que hi havia diferents tipus de búnquers: els de metralladora, els d'observació de l'enemic hipotètic que havia d'arribar, trinxeres i búnquers antiaeris. Es pot entrar en algunes de les edificacions i fer un tomb per les diferents galeries i te n'adones de la claustrofòbia que haurien patit els soldats que hi estiguessin destinats i, segurament, del que van patir els que els van fer per ordres d'un eixelebrat. Per nosaltres, ha estat una sortida divertida, mig d'aventura 
mig de repte de jugar al soldat —fins i tot podem trobar una metralladora ben posada per disparar cap a la N260—, però, crec, que cap dels que hi hem anat ens hagués fet gràcia trobar-nos-hi: ni per jugar ni en comunió amb el concepte en el que foren creats.
El camí que es segueix per arribar a la Roca de la Mel et dóna unes vistes magnífiques de la serra del Cadí, avui mig tapat per les boires que s'aixequen de terra després d'una pluja fina i constant. Predomina el verd llampant dels arbres i de la gespa florida en un paisatge que sempre t'agrada veure i sentir. La Roca es passa per dins i se surt per un forat que obliga a fer el soldat, o a fer practiques de la mili que es feia abans (que tot està per tornar!). Més tard ens enfilem muntanya amunt per dins el bosc que encara conserva el fullam sec de la tardor però on despunten ja l'herba fetgera i la prímula i una estesa d'esquellada ben groga.
Més amunt arribem al refugi antiaeri i observatori. Potser aquí sí que m'hagués agradat estar. Asseguda a les pedres, voltada de boixos, a prop d'un prat ple de farigola tot mirant com els núvols juguen amb el sol els dies de pluja, com el paisatge va canviant de la neu de l'hibern a l'esplendor de la primavera o la calor de l'estiu i els colors de la tardor. Sí, potser sí; sense enemics, però! Ni vestida de soldat, ni amb cap arma a la mà. Potser amb algunes ovelles i un gos falder al costat.
Baixem més ràpid del que hem pujat, per un camí una mica més ample que fa giragonses fins a arribar altra vegada al Parc dels Búnquers. Ens traiem els cascos vermells que ens hem posat per entrar per aquells passadissos i ens acomiadem d'en Marc fins a una propera vegada, quan acabin de descobrir més forats.
I per ser una de les darreres sortides de dijous de la temporada —la darrera amb aquesta vocal—, ens permetem el luxe d'anar a fer un bon dinar d'acomiadament de temporada al restaurant La Coma, que sempre s'hi menja bé i són ben acollidors. Fins i tot hi ha pogut dinar de gust l'única persona que s'havia apuntat per fer dinar de motxilla i que, en vistes que el menú oferia moltes possibilitats per a un bon paladar, s'ha assegut a taula amb tot el grup. Bon profit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada