31 de desembre

I         ARA...

    I ara... us vull desitjar:

    amb l'escorça de l'arbre,

    amb la pols dels camins,

    amb l'aigua de la font,

    amb l'esforç de la gent,

    amb la senzillesa d'una flor,

    amb els rocs de la muntanya,

    amb la gebrada dels camps,

    amb el pas del temps,

    amb l'enyor de demà,

    amb el groc de la ginesta,

    amb la placidesa de vida,

    amb la suavitat d'una papallona,

    amb la llum del capvespre,

    amb la música i els cants,

    amb la companyia i 

    la força de l'amistat,

   

 UN VENTURÓS 2023

                                                             Núria Comas Fornaguera

Què té Nadal?

És un dia. 25 de desembre. L'últim mes de l'any; d'un any de dotze mesos. D'un mes de quatre setmanes. De tants i tants anys. Convencionalismes d'horaris i calendaris a través dels segles i dels emperadors: romans o no. 25 de desembre. Què té d'especial aquesta data? Pot "caure" en qualsevol dia de la setmana; aquest 2022 en diumenge, però tant se val, hagués pogut ser dimecres o dilluns.

Pels cristians és la data convencional i fictícia d'un Déu, d'un missatge de pau, d'un simbolisme de tota cosa creada que morí pels homes i per la redempció dels pecats.

Per la majoria de gent dels nostres dies, una data al calendari, més comercial que espiritual. Carrers il·luminats fins i tot en èpoques d'estalvi, botigues on compres coses que possiblement faràs servir una vegada o cap. Menjar i plats plens en època de carestia, de guerres i de fam al que en diuen tercer món. I cada any, desitjos de pau i d'alegria i de celebració familiar i d'anar cap aquí i cap allà. Concerts amb cançons tradicionals que han canviat poc a excepció d'alguna versió nova d'una mateixa cançó.

Rutina, hàbit, necessitat de celebrar quelcom? Què té Nadal que cada any se l'espera d'una manera o altra?

Què té Nadal per mi? Què ho fa que l'esperi i amb il·lusió? Quin sentit? No faig dinars ni menjars de família; no els he fet mai fora de la meva mare i el meu germà; amb la mare després i ara sola. No vaig a casa de familiars, en tot cas, ara que tots som moderns, un whatsapp amb quatre paraules, uns quants reenviats milers de vegades, alguna trucada, cada vegada menys. I la meva nadala que vol ser poètica enviada per aquest mitjà. No hi ha el pare, ni els avis, ni la mare, ni la Júlia. Hi ha el germà no creient i les joves que no saps què creuen.

Continuo pujant a Montserrat, això sí! Per què? Per omplir el cap de nostàlgia? De vivències que no retornaran o de persones oblidades la resta de l'any?
I faig les mateixes coses malgrat haver-les volgut canviar: el concert dels escolans i la vetlla amb la Missa del Gall amb els mateixos cants que canto plaentment i que m'agraden; l'anada als Degotalls el dia 25 i llegir al pedrís aprop de les pageses —ara ja no el diari, que no val la pena, però sí un llibre— i esperar l'hora de dinar al Cisneros amb un menú de Nadal cada cop més escuat —aquest any ja sense Nadala ni capó, que havies de triar entre carn d'olla o pollastre del Prat—; anar a besar la Mare de Déu i xerrar una estona amb ella al cambril i, en fer-se fosc, donar una volta per veure els llums de cases i pobles de la vall. I per Sant Esteve anar fins la Creu dels Escolans i... El dia d'arribada ja s'ha muntat una mica de pessebre i un arbre de fusta amb espelmes vermelles que s'encenen en tornar de la Missa del Gall per acompanyar torrons i neules i cava del bo.

És això Nadal? Una tradició que m'he fet a la meva mesura? Un voler estar sola quan tothom comparteix amb tothom i sembla obligació? 

I passen les hores, i passen els anys... I cada any torno: aquest any 59 Misses de Gall a Montserrat, 58 estades a Montserrat (des dels 7 als 68 anys, a excepció de tres anys que per circumstàncies diverses no es poden comptar). És això el meu Nadal? I malgrat tot el vull així.

Però cada any em pregunto quin sentit té: pels altres, celebrin com ho celebrin o no ho celebrin o ho facin veure, i per mi. I no l'hi trobo el significat. Què té aquest dia d'especial? Té vint-i-quatre hores, com els de la resta de l'any, hauria de ser festa si cau en diumenge i podria ser laboral els altres dies de la setmana. És una de les tradicions més perdurables que deuen existir, si és que només és tradició. Forma part de la cultura d'un determinat grup de l'espècie humana, no de totes les cultures. I tanmateix, sembla que el nostre món, el que vivim aquí, ocupi el planeta sencer.

Un retorn a la infància? I els no hi volen retornar? Una necessitat de sentir-se formant part d'un grup, d'una col·lectivitat en el sentit fins i tot antropològic?: i els que en volen ser exclosos? Una fe, una religió que n'ha perdut força de significat, ja no dic de puresa?

Crec que cada any em seguiré fent les mateixes preguntes i malgrat tot continuaré pujant a Montserrat i esperaré el dia de pujar amb una certa ànsia i quan passi per sota la muntanya, me la miraré i li diré: —ja falta poc, "montserrateta", d'aquí a quaranta, trenta, quinze... dies ja seré aquí. I saludaré la imatge del cambril per explicar-li coses: —Ja he tornat!

I tornaran a passar els dies, els mesos i els anys... cada cop més ràpids. I potser arribarà el moment que ja no puguem conduir ni carretejar la bossa, ni, potser, caminar gaire, i no pujaré, però portaré Montserrat i Nadal al cor, que, a pesar que no em respongui les preguntes existencials que em faig, no hi fa nosa i m'agrada tenir alguna il·lusió.

NADAL 2022

 

Al·leluia del Messies de Haendel. Concert Messies Participatiu a l'Auditori, el 23 de desembre de 2022 organitzat per l'Associació Messies Participatiu.

BON NADAL  A TOTHOM!

Caminant amb Josep M. de Segarra i el Poema de Nadal

Darrera sortida de l'any del cicle Caminant amb Lletres. Unes sortides que ens ajuden a conèixer els autors i autores catalans o els espais on tenen lloc les seves obres. Una novel·la o un poema, cada mes.

I aquesta vegada hem caminat amb Josep Maria de Segarra tot llegint el Poema de Nadal per la zona de Collbató i la serra de Rubió, amb la sempre present muntanya de Montserrat al costat. En Segarra ens ha fet pujar, ja ho crec!

El dia ha començat fred i inhòspit, amb un vent que tallava la pell i una boira pròpia d'aquesta zona en els dies d'hivern. De seguit ens hem posat guants, bufandes i gorres, ens hem cordat bé les cremalleres dels anoracs i ens hem disposat a fer el recorregut. Nadal és la cançó d'un miracle, Nadal ens retorna a la nostra infantesa amb el pessebre de molsa i arboç, al paper de plata imitant el riu, i al paper blau marí enganxat a la paret amb les estrelles lluint en una nit màgica. I amb els pobles enfarinats.

L'itinerari s'inicia davant l'ermita de Santa Margarita del Cairat , una ermita a peu de carretera que pertany al terme d'Esparreguera, d'origen medieval pre-romànic., de la segona meitat del segle IX, quan Guifré el Pilós va repoblar la zona dels voltants de Montserrat i del Bages.

Avui, no tenim neu, ni sol, ni estrelles; tenim una humitat que se'ns cala als ossos i ens fa començar el corriol (és un dir!) de pujada amb determinació, primer, esbufegant al cap de poca estona. El pendent és dret, molt, molt dret i quasi has de caminar de puntetes, agafar-te als arbres per a donar-te empenta i anar mirant amunt a veure quan s'acaba la pujada. Fatigosa, la pujada! Sort que anem parant de tant en tant, però ningú pensava que el camí de Betlem fos tan costerut. Costa de respirar, les cames forçades a obeir i els esbufecs cada cop són més sovintejats; les mirades de reüll a la capdavantera, també! El terra és moll de la boira i d'alguna traça d'animal que ha relliscat o de roderes de bicicleta que s'ha avançat a nosaltres. I continuem enfilant-nos sense veure el final, amb la boirina enganxada al cos i a les mans i als cabells. És com si féssim una penitència (que ja no tocaria!). La del davant, la que porta la colla obedient al darrera, va dient —no patiu, ja arribem!—, i això a cada petit revolt i a cada dues passes de marxa.

Però, sí que arribem!  I la vista s'ens obre i el cor se'ns eixample! La boira es va aixecant i podem veure Montserrat sencera. Arribem al Mirador de Can Rubió, on hi trobem un pessebre de fusta dins una petita cabana de pedra. I respirem i prenem forces i ens fem la foto de record d'aquesta pujadeta. I tornem a llegir fragments del Poema de Nadal i deixem el nostre record signat a la llibreta que hi ha dins la caixa de metall, que bé podem dir que hem fet el cim! I... continuem.

A partir d'aquí, el camí és més planer, però no per això més descansat. Els rocs dels murs enderrocats escampats per terra volen que miris ajupit i estudiïs bé on poses els peus. Seguim la cresta alçant bé les botes i clavant els pals. Anem trobant cabanes de pedra seca mig derruïdes i saltant marges desfets. Encara bo, però, que ens acompanya el poema i l'estrella de Nadal i els pastors que van fer cas a l'àngel i també van emprendre un camí que no sabien on els portava, però que el seguiren carregats de fe (gràcies a tota la bona gent que m'ha seguit amb paciència). I asseguts al marge pedrós, hem sentit la conversa del rabadà i els pastors, la conversa més antiga del món, la que contraposa la fe cega dels pastors amb la realitat quotidiana del rabadà:

—A Betlem me'n vull anar. Vols venir, tu, rabadà?

—Vull esmorzar!

Hem continuat ara ja més tranquils, tot i que encara ens ha calgut fer una bona pujada per la pista, després de passar el Cap de Brot, per arribar fins la Senyera: una pedra dreta pintada amb una estelada, des d'on hem albirat la A2 plena de camions i els polígons industrials de les rodalies de Collbató. I enmig d'aquest panorama, ja amb jerseis que ens feien nosa i un sol que ha començat a escalfar, hem sentit la cançó del Noi de la mare, la cançó que canten totes les mares bressolant els seus infants: Què li darem al Noi de la mare? Què li darem que li sàpiga bo? I aquesta cançó també ha donat la volta la mon que la canten quan alleten i quan l'infant dorm.

Al cap de poc, arribem als Forns de Calç de Can Rogent. Tres forns enormes i profunds que formen un edifici de dos nivells amb tres grans cubelles excavades a la roca, que fan 30 m de diàmetre i 10 m d'alçària. S'hi accedeix a través de passadissos d'arc de mig punt construïts amb pedra i maons. A la planta baixa hi ha l'accés a les olles i a la de dalt les boques superiors, que foren coronades amb filades de pedra seca. Al voltant hi ha la resta d'instal·lacions: cisterna, edificis de pedra seca del polvorí i la sala de màquines; escala de gat; i pedreres. Al davant hi hagué un porxo i un tros més amunt la pedrera d'on s'extreia la matèria primera. Foren construïts per l'hisendat local Joan Rogent per a l'obtenció de calç viva a gran escala, que era un producte molt utilitzat a l'agricultura, la ramaderia, la medicina i la construcció. Donaven feina a fogainers i calciners: el calciner o calcinaire era un menestral que tenia l'ofici de fabricar i de vendre calç, a base de calcinar la pedra calcària en un forn o en una olla de calç.

Aquests forns restaren en actiu fins la dècada dels anys seixanta, quan la calç va ser desplaçada per les pintures, el ciment i els productes químics.

Hem entrat a Collbató per visitar el nucli antic amb un sol ja ben alt. Destacables les portalades i la casa on va néixer Amadeu Vives; també la casa del prohom Joan Rogent; un poble tranquil allunyat de l'autovia; un poble pel que molta gent passa sense aturar-se tot i que val la pena fer-hi una parada. Hem deixat la torre de l'homenatge del castell de Collbató per a una altra vegada, que sempre ha de quedar alguna cosa pendent per tornar a un lloc i hem anat fins el Saltadors de Can Rogent a dinar, en plena natura, escalfats pel sol i celebrant les properes festes amb alguna cosa més tangible que un poema: torrons, galetes, xocolates. Llàstima del vi bo i del porró blau cel que s'ha quedat el rabadà!

I hem tornat per un corriol ple de marfull i cirerers d'arboç amb les cireres ben vermelles per terra, romaní florit, trossos de molsa, cases escampades i la serralada de Montserrat amb les últimes clarors de tarda Talment un pessebre. La tornada ens ha deixat un bon regust de sortida tot intentant oblidar la pujada inicial. Hem acabat la lectura del Poema de Nadal, que recomano que llegiu tot sencer, perquè us farà entendre més el misteri d'aquesta nit i l'esperit d'aquestes festes que s'han convertit en tan comercials.

A mi, sincerament, encara m'emociona.

Bon Nadal; ens retrobem l'any vinent!

S'acosta Nadal

I l'aigua va caient

Pluja, vent,
clima d'hivern.

No veiem de nit la lluna,
no veiem llum dels estels,
hi ha foscor total al cel
i l'aigua va caient.


Mirem l'avet de casa, 

la ponsètia amb llaç de plata,
els torrons a la safata
i l'aigua va caient.

Encenem la llar de foc,
ensumem resina i fum,
atiem la soca amb flama
i l'aigua va caient.


Torrem amb calma el pa
i el sopem amb bones viandes.
La son després ens venç
i l'aigua va caient.


I l'endemà, al primer raig,
tinc el cos gelat,
tinc la por als ulls,
m'aixeca el propi espant.

He somiat que he passat
la nit sencera al ras.
Sense llar de foc ni avet
ni llaç ni pa ni viandes
ni torrons ni safates ni llit ni res
i l'aigua va caient.
Pluja, vent,
clima d'hivern.

 

                           Publicat per Isabel Barriel  

 

Temps de concerts

 Nadal ja és sinònim de concert.

Durant el mes de desembre i, sobretot, quinze dies abans de Nadal, es fan concerts per arreu. Als que ens agrada la música ho tenim difícil, perquè no podem anar a tot arreu i si sou dels que formeu part d'alguna de les nombroses corals d'aquest país, no us dic res: entre assajos, concerts de la coral i de les altres corals, auditoris, palaus, tallers de música i un sense fi d'associacions, literalment, no pareu.

Les corals, jo diria que totes, ofereixen el treball de tot un trimestre preparant Nadales. Acostumen a ser les cançons tradicionals, aquelles que ens retornen a la infància i que, encara que cada any acostumen a repetir-se, sempre les cantes amb il·lusió i sentiment. Si no ho fas, sembla que no sigui Nadal. Cadascuna hi posa tot l'esforç, hores d'assajos i d'anar a dormir tard, en general. Però el goig de cantar pot més que les dificultats. Nervis dels cantaires i dels directors a darrera hora, assajos extra perquè mai es queda satisfet; abnegats oïdors que vénen a sentir, any rere any, siguin corals infantils o corals d'adults, els seus familiars o amics. En general, a les esglésies, a les parròquies de barri o en sales no gaire adequades o en residències i hospitals. Algunes vegades pels carrers i mercats i places. Què seria de la música sense les corals d'aficionats? Total entrega amb despesa emocional, física i econòmica. Però tant i fa! Les corals perduren, fins i tot després del tràngol del virus que les va deixar a mínims.

Concerts de música simfònica, cantates, oratoris i, més modernament, valsos, tot imitant als vienesos. Un ventall de possibilitats per a tots els gustos.

Fins i tot corals improvisades com la que muntem  en un acabament d'excursió i caminada amb els excursionistes del CEC o d'altres entitats. O tallers de música de Nadal, catalana i occitana, com es fa cada any al CAOC (Cercle d'Agermanament Catalano-Occità)

A mi, m'agrada el concert de nadales. M'agrada formar part d'una coral i repetir el Noi de la Mare o el Fum, fum, fum, en alguna de les seves múltiples versions; i el Desembre congelat o Josep fa bugada. Aquest any, també.

M'agrada anar a sentir l'Oratori de Nadal de Bach, una obra sublim, pel meu gust. I m'agrada anar a concert de Cantates de Bach.

M'agrada sentir i, sobretot cantar el Messies de Haendel en el concert participatiu de l'Associació Messies Participatiu, que aquest any aplega més de 500 cantaires a Barcelona i uns 200 a Girona. Un goig cantar amb aquesta massa coral sota la direcció de grans directors i la preparació durant uns tres mesos de directors de gran vàlua. I aquest any ja en farà 22, de Messies!

També m'agrada anar a Montserrat a escoltar el concert que fan els escolans el vespre del 24 abans de la vetlla de la missa del gall. I a la missa del gall amb el cant afegit dels monjos i dels que seguim la celebració.

M'agrada escoltar el cant de la Sibil·la a la catedral de Barcelona; i el concert de carilló del dia de Sant Esteve o el concert de l'Orfeó Català també per Sant Esteve.

Ja veieu les possibilitats. I segur que cadascú de vosaltres en té més.

Només, doncs, us diré que avui, concert a l'església de Montgat. Aquests dies, concerts a l'Orfeó Badaloní i a l'Orfeó La Lira de Sant Andreu i a qualsevol coral que vulgueu trobar. És possible que, si passeu per davant d'alguna església, hi trobeu gent cantant.

El Messies participatiu a Girona

I el 23 de desembre no us perdeu el concert del Messies participatiu a l'Auditori. Gaudireu segur escoltant els solistes de renom, l'orquestra Vespres d'Arnadí, els cors infantils, coral Virolet i coral Vozes, que ens acompanyen, el cor d'escenari: Cor de Cambra de Granollers. I el cor de 518 veus. Un H al·leluia triomfal sota la batuta de Manel Valdivieso.

La música fa gaudir tant als que canten i la toquen com als que l'escolten.

Aprofiteu aquests dies; segur que me n'he deixat molts.

Que tingueu bons concerts!

Les fonts de Navarcles

 Bé, i hem arribat a finals d'any! Mes darrere mes, setmana a setmana, hem anat caminant per pistes, corriols i dreceres, per alta muntanya i per la plana, per les valls, els colls i les comes. Hem conegut més el nostre patrimoni cultural, hem fet amistats noves i hem conservat les més antigues. I ha arribat l'hora de tenir bons desitjos per a tothom, de compartir aquests dies que resten del 2022 i ho volem fer caminant, xerrant i celebrant-ho col·lectivament. 

I com cada any, el Ramon i la Montse ens han preparat una sortida adient per a poder-ho fer. Aquesta vegada en terres bagenques: un recorregut per les fonts de Navarcles.

Els que hem sortit de Barcelona i rodalia hem tingut un bon xàfec de bon matí. Un xàfec que ha propiciat els ben sabuts i pacients embussos de cotxes de sortida de la gran capital, que per això ho és de gran! Sort que a partir de Terrassa el tema automobilístic s'aclareix i el temps també. Queda una llenca de boira espessa cap a Manresa, ai làs, cap allà on anem! Una llenca per sobre del terra, però que ens deixa veure les muntanyes escarpades de Montserrat, talment com si al mig hi hagués una capa blanca, un cotó fluix estès, un no res.

Aviat ens hi endinsem i notem la humitat de l'ambient i el terra moll. A Navarcles estan dins la boira, però la nostra esperança és que, segur, s'esvairà a mig matí.

La trobada de tots plegats la fem amb alegria: alguns feia temps que no coincidíem, d'altres ens anem retrobant. En Ramon agafa el lloc de capdavanter i totes i tots el seguim en bloc.

Abans de deixar el poble ja trobem la Font dels Sobreeixidors, en una placeta amb parada d'autobús que ens recorda que els nens d'escola poden anar a peu o "acom-peu-yats". La font fou construïda on hi havia un sobreeixidor provinent de l'aigua sobrant dels pous de Solervicenç, cap al 1899. No gaire més enllà ens trobem la Font Nova, situada en una zona d'esbarjo i que molta gent utilitza per omplir les garrafes d'aigua; el reflex del sol entre els plataners de fulles daurats li confereix un encant especial.

Caminem ben junts mentre el sol va apareixen a través de la boira i ens comença a escalfar. Els núvols van i vénen. En un lloc ombrívol i força humit, ens trobem amb la Font de Solervicenç, neta de matolls i bardisses.

A partir d'aquí ens enlairem cap al Serrat dels Alous, fins a arribar pràcticament a dalt. Les boires van escampant tot jugant entre els boscos i muntanyes. El sol escalfa de ple i ens fa treure ja vestimenta sobrera tot recuperant forces. És l'hora d'anar fent grupets per xerrar i prendre algun mos. Seguim la pista en davallada anant encara amb bloc i alguna rereguarda que va venint planament.

Al davant una masia magnífica: l'Estrada, on uns gossos fermats i força pacífics avui, ens saluden al pas. Allà ens ajuntem amb el GR3 que seguim fins a pujar cap a l'església de Sant Pere de Viladecavalls vell, situat al terme municipal de Calders, ja al Moianès. La masia que l'acompanya, el Llucià, és grandiosa i ben conservada i fa pensar molt en una casa de colònies, que no ens queda clar si està destinada a aquest ús. Admirem les gallines i l'espantaocells.

Un tram més enllà, arribem a Sant Pere de Viladecavalls amb la nova església d'un color rogenc i davant per davant de la colònia Jorba. Val ben la pena que us arribeu fins la Colònia Jorba tot travessant la riera de Calders per un pont de fusta. La presa baixa amb aigua, el lloc humit i els arbres amb els colors tardorencs confereixen una bona bellesa al paisatge d'aquest racó. La Colònia Jorba o Colònia de Manganell fou una colònia tèxtil construïda el 1892 per l'empresari manresà Pere Jorba. Està encara habitada, unes 29 persones hi conviuen, però ja no funciona com a producció tèxtil si bé té d'altres usos empresarials. Trobem un noi que ens va explicant la història recent i el dia a dia de la colònia. Als seus carrers encara hi ha els cartells de forn de pa, escola de nens, escola de nens... Tot un món complex, el de les colònies, que bastiren l'avenç industrial del nostre país a principis de segle XX.

Retornant cap a l'església, ens aturem a la Font de l'Avi, un lloc d'aplecs i trobades de la gent de la zona. Si beveu d'aquesta aigua, sabreu ben bé quina és la seva composició química: un cartell us n'anuncia els tant per cents. I unes lletres gravades a la pedra us canta l'excel·lència de beure aigua!

A l'era de l'església nova dinem, tots asseguts en fila al seu pedrís. Tots?, gairebé; alguns han preferit menjar a les escales per repenjar les esquenes i poder veure com menjaven els altres (de fet, però, és que no hi cabien al pedrís!)

I ara sí. Ha arribat l'hora de les postres, allò que tots anhelem i hem carretejat a les motxilles; tots?, gairebé, que hi ha coses que pesen o no hi caben. I surten torrons, carquinyolis, arrugats de Tàrrega i galetes de neula de Badalona, torrons d'Agramunt típics, bombons, xocolates i fins i tot unes ampolles de moscatell! Com diu algú: apa, el sucre!

I ara és l'hora, també, desitjada per gent que no ha parat de preguntar quan seria l'hora de... cantar!  I hem cantar nadales fent un rotllo ben fet tal com una coral professional: baixos i tenors a una banda, sopranos i contralts a l'altra. Anem a Betlem, una mica desafinat perquè encara tenim el torró a la boca; El trineu, el Fum, fum, fum tan nostre, el Noi de la Mare, el Petit vailet amb un solista i tot i el Rabadà on tots els homes han anat responent com un sol rabadà que no creia amb el que li deien els pastors. Un rabadà que volia fer la seva, no com el cor d'homes que hem tingut que han anat tots ben conjuntats i ben coordinats, que ja ho voldrien moltes corals! Al davant una directora, pobra!, que fent gestos amb el braç ha aconseguit que tothom estigués atent. Més que res, el mèrit ha estat de les ganes de col·laboració i participació de tothom!

I hem recollit satisfets i hem brindat per unes bones festes i per retrobar-nos al nou any que està a punt d'estrena. Hem tornat cap a Navarcles en una tarda serena., i hem passat per la Font de l'Angle, la darrera font del nostre recorregut. Envoltada d'una estora de fulles marronoses acabades de caure, el broc de la font es troba dins una petita cabana de pedra, amb seients interiors, sembla feta a posta per refrescar-se els dies d'estiu.

Des de Navarcles ens hem desitjat unes bones festes; ens retrobarem per a continuar fent caminades.

Bon Nadal!    

ITINERARI:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/fonts-de-navarcles-121338634