Què té Nadal?

És un dia. 25 de desembre. L'últim mes de l'any; d'un any de dotze mesos. D'un mes de quatre setmanes. De tants i tants anys. Convencionalismes d'horaris i calendaris a través dels segles i dels emperadors: romans o no. 25 de desembre. Què té d'especial aquesta data? Pot "caure" en qualsevol dia de la setmana; aquest 2022 en diumenge, però tant se val, hagués pogut ser dimecres o dilluns.

Pels cristians és la data convencional i fictícia d'un Déu, d'un missatge de pau, d'un simbolisme de tota cosa creada que morí pels homes i per la redempció dels pecats.

Per la majoria de gent dels nostres dies, una data al calendari, més comercial que espiritual. Carrers il·luminats fins i tot en èpoques d'estalvi, botigues on compres coses que possiblement faràs servir una vegada o cap. Menjar i plats plens en època de carestia, de guerres i de fam al que en diuen tercer món. I cada any, desitjos de pau i d'alegria i de celebració familiar i d'anar cap aquí i cap allà. Concerts amb cançons tradicionals que han canviat poc a excepció d'alguna versió nova d'una mateixa cançó.

Rutina, hàbit, necessitat de celebrar quelcom? Què té Nadal que cada any se l'espera d'una manera o altra?

Què té Nadal per mi? Què ho fa que l'esperi i amb il·lusió? Quin sentit? No faig dinars ni menjars de família; no els he fet mai fora de la meva mare i el meu germà; amb la mare després i ara sola. No vaig a casa de familiars, en tot cas, ara que tots som moderns, un whatsapp amb quatre paraules, uns quants reenviats milers de vegades, alguna trucada, cada vegada menys. I la meva nadala que vol ser poètica enviada per aquest mitjà. No hi ha el pare, ni els avis, ni la mare, ni la Júlia. Hi ha el germà no creient i les joves que no saps què creuen.

Continuo pujant a Montserrat, això sí! Per què? Per omplir el cap de nostàlgia? De vivències que no retornaran o de persones oblidades la resta de l'any?
I faig les mateixes coses malgrat haver-les volgut canviar: el concert dels escolans i la vetlla amb la Missa del Gall amb els mateixos cants que canto plaentment i que m'agraden; l'anada als Degotalls el dia 25 i llegir al pedrís aprop de les pageses —ara ja no el diari, que no val la pena, però sí un llibre— i esperar l'hora de dinar al Cisneros amb un menú de Nadal cada cop més escuat —aquest any ja sense Nadala ni capó, que havies de triar entre carn d'olla o pollastre del Prat—; anar a besar la Mare de Déu i xerrar una estona amb ella al cambril i, en fer-se fosc, donar una volta per veure els llums de cases i pobles de la vall. I per Sant Esteve anar fins la Creu dels Escolans i... El dia d'arribada ja s'ha muntat una mica de pessebre i un arbre de fusta amb espelmes vermelles que s'encenen en tornar de la Missa del Gall per acompanyar torrons i neules i cava del bo.

És això Nadal? Una tradició que m'he fet a la meva mesura? Un voler estar sola quan tothom comparteix amb tothom i sembla obligació? 

I passen les hores, i passen els anys... I cada any torno: aquest any 59 Misses de Gall a Montserrat, 58 estades a Montserrat (des dels 7 als 68 anys, a excepció de tres anys que per circumstàncies diverses no es poden comptar). És això el meu Nadal? I malgrat tot el vull així.

Però cada any em pregunto quin sentit té: pels altres, celebrin com ho celebrin o no ho celebrin o ho facin veure, i per mi. I no l'hi trobo el significat. Què té aquest dia d'especial? Té vint-i-quatre hores, com els de la resta de l'any, hauria de ser festa si cau en diumenge i podria ser laboral els altres dies de la setmana. És una de les tradicions més perdurables que deuen existir, si és que només és tradició. Forma part de la cultura d'un determinat grup de l'espècie humana, no de totes les cultures. I tanmateix, sembla que el nostre món, el que vivim aquí, ocupi el planeta sencer.

Un retorn a la infància? I els no hi volen retornar? Una necessitat de sentir-se formant part d'un grup, d'una col·lectivitat en el sentit fins i tot antropològic?: i els que en volen ser exclosos? Una fe, una religió que n'ha perdut força de significat, ja no dic de puresa?

Crec que cada any em seguiré fent les mateixes preguntes i malgrat tot continuaré pujant a Montserrat i esperaré el dia de pujar amb una certa ànsia i quan passi per sota la muntanya, me la miraré i li diré: —ja falta poc, "montserrateta", d'aquí a quaranta, trenta, quinze... dies ja seré aquí. I saludaré la imatge del cambril per explicar-li coses: —Ja he tornat!

I tornaran a passar els dies, els mesos i els anys... cada cop més ràpids. I potser arribarà el moment que ja no puguem conduir ni carretejar la bossa, ni, potser, caminar gaire, i no pujaré, però portaré Montserrat i Nadal al cor, que, a pesar que no em respongui les preguntes existencials que em faig, no hi fa nosa i m'agrada tenir alguna il·lusió.