Fontscaldetes i el Nen Jesús

Darrere sortia de l'any pels pobles abandonats o perduts de Catalunya. I com que el desembre és més de festes, ens hem arribat a Fontscaldetes, a l'Alt Camp, per seguir la història del poble i la del Nen Jesús que va custodiar la Palmira Ferré durant tota la seva vida, des dels temps de la guerra civil fins el 2010, quan va ser retornat a l'església d'on pertanyia, sense que la Palmira ho pogués veure. 

Per arribar-hi, però, ens ha vingut bé fer una petita volta per aquestes terres de l'Alt Camp. Una volta ben airejada, amb el vent de cara i d'esquena, un vent fred que ens ha fet caminar lleugers sense aturar-nos gaire. Un vent que bufava de tots cantons i que se'ns ha ficat a la pell. Tots tapats amb gorres i bufs o bufandes, alguns amb guants, molts amb la caputxa dels anoracs ficada al cap. Realment, després de tanta calor que hem viscut aquest any, avui hem pogut comprovar que ha arribat el fred!

El dia mig núvol; uns núvols negrosos que ens han fet patir una mica, però que el vent s'ha encarregat de dispersar fins que ha quedat una tarda neta, d'un cel blau lluent.

Hem iniciat la marxa des de Cabra del Camp. Finalment, catorze persones després de les incidències de les inscripcions en una setmana un pèl estranya entre ponts i aqüeductes. Catorze persones disposades a fer cim!

Al principi, l'ascensió ha estat suau, passant pel mas del Biló i la font de Conill envoltats de vinyes en les que encara quedava alguna fulla marronosa i groga que, al contrallum, oferia una lluentor tardorenca sobre el terra ben conreat. Més amunt, ja ens hem anat trobant amb mates de garric, pi blanc, alzines, esparregueres i farigola. El camí enfangat és testimoni de les darreres pluges. Així que hem anat prenent alçada, el terreny s'ha tornat més pedregós, la vegetació més escadussera i el vent més fort. hem anat pujant la muntanya de Conill fins el Tossal de les Comes, a poc a poc, sense dir gairebé res, que el vent fred feia que mantinguéssim un silenci que ens acompanyava. A partir del Tossal de les Comes, hem carenejat per la ruta del Cogulló, pas a pas, amb la mirada fita al mateix Cogulló que ens reptava a arribar-hi.

Fins que hem ocupat de ple el Roc del Cogulló o Cogulló de Cabra de 861 metres d'altura, amb un vent que, ara sí, ens venia per tots cantons! No és qüestió d'estar-nos-hi gaire, però ens hi fem les fotos de rigor i observem la plana i el mar, allà al fons, com un mirall de plata. Un encadenat de valls i muntanyes amb els poblets arrecerats a la seva riba: Cabra del Camp. El Pla de Santa Maria, Barberà de la Conca. Entre les valls, sense que ho puguem veure, Santes Creus.

Ara toca baixar fent una petita grimpada, agafats a la cadena que serveix d'ajut i suport i les baranes de fusta que ens serveixen de pals. Algú frueix fent fotos de la manera de baixar de la gent, d'altres agafen els pals de molts per ajudar una mica. Qui més qui menys està pendent d'on posa els peus. Crec que tothom s'ho ha passat molt bé en aquesta aventura que ha servit per adonar-nos-en que encara estem en forma!

El corriol va baixant entre pedres i matolls, tot seguint el GR 175 planejant una mica, fins a arribar al Coll de Sàrria on ens trobem en un encreuament de camins i amb el GR 7 que ens ve de Pontils i va cap a Cabra. Nosaltres encara no tornem; continuem el GR 175, que a la llarga ens portaria cap a la ruta del Cister. Baixem per la Serra Voltorera i les Roques de Migdia i ens desviem per un corriol ja mig perdut per a arribar a un dels nostres pobles.

Aviat veiem el teulat restaurat de l'església de Fontscaldetes. De fet, l'església és l'edifici que conserva encara les quatre parets i la teulada. Dins està buida de sants, sense el Nen Jesús de la Palmira, però està neta i emblanquinada. El poble ens ofereix el seu esquelet: porticons que voleien amb el vent, parets esfondrades i arcades encara dempeus del que devia ser una casa principal, potser la del Lluís Tomàs?, advocat i alcalde de Valls a finals del segle XIX i que va donar l'encàrrec de custodiar el Nen Jesús a la Palmira Ferré, una de les últimes dones del poble, que va morir pocs mesos abans que el Nen Jesús fos retornat a l'altar de Fontscaldetes. Ara, per conservar-lo del pillatge i els avatars del clima, el Nen Jesús és a l'església de Cabra, però retorna cada any al seu lloc amb motiu de la festa del poble. Tot plegat gràcies a l'associació Amics de Fontscaldetes que s'han encarregat i vetllen per la restauració del poble, amb una sabata i una espardenya, podríem dir, o sigui, amb més desitjos i bona voluntat que amb ajuts i suport econòmic o administratiu de les institucions públiques. És el que passa a tots els pobles...

El sol s'ha fet amo i senyor del dia i podem dinar fent un xic de bronze, encara que a alguna li molesti una mica, però no es pot negar que l'escalfor s'agraeix. La tarda ha quedat amb un aire net i una llum d'aquelles tan hivernals que fan que les plantes brillin i que els éssers humans reposem en tranquil·litat.

Aquests pobles corprenen una mica. Sempre pensem quina vida devien dur, a quines dificultats estaven exposats la gent, quines mancances, quins desitjos, quins objectius tenien? I encetem el camí de retorn cap a Cabra del Camp. Un camí per carretera asfaltada ara que ja no queda rastre de Fontscaldetes. Una carretera que, això sí, comunica una urbanització amb el poble més gran i que la gent de Fontscaldetes no devien veure. I ens ve un record, una cançó als llavis. Una cançó que retrata ben bé la vida de les terres de l'Alt Camp. Una cançó cantada pel Jaume Arnella ja fa un temps i que a mi sempre m'ha portat tristor i enyorança i una mica de ràbia d'injustícia:

Tot eren camins de carro,
tant com 'víem demanat
que ens fessin la carretera
necessària pel veïnat.

I un a un vàrem marxar-ne
a poc a poc i a contracor,
a ciutat un sou estable
amb els cotxes i el confort.

I ara que ha marxat tothom,
ara han fet la carretera
perquè els forasters admirin
les masies i les eres.

I tot passant la urbanització no deixo de pensar en aquella gent que no van conèixer els cotxes que ara estan aparcats als portals de les cases i que segurament s'escalfaven amb un braser i que anaven amunt i avall amb els carros, a mercat per vendre, si podien, els seus productes.

El sol ens va dient adéu, el fred encara és viu i el vent amaina un xic. Us deixo amb el Jaume Arnella i us desitjo unes bones festes i moltes caminades per continuar coneixent aquests pobles perduts, que mentre es recordin perviuran amb nosaltres.