dijous, 23 de setembre de 2021

Caminant amb la Rodoreda per Romanyà

"A mi sempre m'ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me’ls estimava".

Així comença el llibre que ens ha acompanyat en aquesta ruta per Romanyà de la Selva. "Jardí vora el mar" de Mercè Rodoreda, escrit el setembre de 1959 i publicat pel Club Editor el 1967 en primera edició.

Ens hem proposat conèixer i llegir diferents autors i autores emmarcant-los al lloc on van néixer o on van viure o on han desenvolupat les seves obres i hem començat per una autora que va tornar a viure els seus darrers anys a Catalunya, tornada de l'exili d'una guerra que no haguera d'haver existit mai. Mercè Rodoreda passà els darrers anys en una casa de Romanyà, avui propietat privada i va compenetrar-se amb el seu paisatge: les fonts, les alzines suredes, la salabror del mar a poca distància, els boscos i les cases de pagès.

Hem començat l'itinerari, un dia ennuvolat i ventós, davant l'església de Sant Martí de Romanyà, tot fent la presentació del que serà un cicle de lectures i caminades. Darrere l'església ens dóna la benvinguda un bust de la Rodoreda amb les quatre barres. Aviat passem per la Font de Romanyà, a tocar del petit poble.

"Un dia la senyoreta va venir a veure el jardí i li vaig ensenyar els planters. "Veu tot això tan menut?", li vaig dir. "Seran flors, i quan vostès se n'aniran ja hauran florit i no quedarà res: només granets." La vaig deixar una mica parada..."

El paisatge és verd; fa una atmosfera neta després de la pluja d'ahir i el vent que bufa avui, ho deixa tot escombrat. Fins i tot els núvols llueixen el seu encant grisós i blanquinós i ens ofereix un aire per respirar a pleret i un dia magnífic per caminar, passades ja les calors del setembre.

Ens desviem un xic per arribar al paradolmen del camp d'en Guitó, una cambra de 2 metres de llarg, 0,70 d'ample i 1 metre d'altura. Un paradolmen és una cavitat natural formada entre blocs granítics, que va ser arranjada per l’home prehistòric amb la col·locació de diverses lloses de pedra (bloc de coberta i llosa del fons) per tal d’utilitzar-la com a cementiri i lloc d’enterrament. En aquesta sortida hem après, també, les diferencies de construccions prehistòriques: cista, dolmen, paradolmen, menhir i n'hem vist uns quants exemples.

 Passem per l'Era de Romanyà i la Creu de Romanyà. "Vaig néixer a les dotze del migdia amb una creu al paladar. Tot el poble va venir a mirar-me-la. La vida, de petit, me la vaig passar amb un pam de boca oberta. La meva mare sempre em tenia net i endreçat, a punt d'ensenyar-me. "Obre la boca, que vegin la creu" —ens explica el jardiner.

Entrem al bosc per veure el Menhir de la Murtra i en sortim per admirar el Suro d'en Guitó i el Suro de les Mentides, dues alzines (Quercus suber) conservades entre pedres i vigilades pels ases catalans. De fet, però no està clar que el suro que veiem sigui el suro d'en Guitó; hi ha una certa polèmica quant a la seva ubicació, però nosaltres ens creiem el que posa el wikiloc que ens guia. El que sí que ens roba l'estona són els ases catalans: carícies, fotos i salutacions. Algú se'ls mira de lluny, altres entrarien al tancat i s'ha d'avisar, com als col·legials, que hem d'anar tirant! I ens aturem davant la masia de Can Poncet a esperar.

"Quan vam haver vist les roses vam anar caminant cap a la quadra.

—Volen conèixer els cavalls?

En Toni no hi era. Els dies de festa corria pel món.

—I què en fan d'aquestes bèsties?"

Nosaltres els hem de deixar dins el filat que ens anem trobant pel camí i que ens informa que els rucs  serveixen per passejar els infants, però no pas excursionistes.

Pugem un turó entre suros, un paisatge ben diferent d'altres contrades i del que estem acostumats a caminar. Troncs secs per terra, fullam escampat i terra remoguda, trams de sauló i trams d'un tou de fulles seques. En arribar a mig turó i fins dalt, ens acompanyen unes bèsties totalment estàtiques—cabirols, conills, isards, daines i alguna diana de tant en tant— barrejats i amagats entre mates d'alzines. Tot un parc zoològic per a lleure d'uns quants tiradors, d'aquells que no tenen la nostra simpatia, però, és clar, tothom es distreu com pot. Sort que els animals són de pedra-cartó! Ja ens avisen, ja, que és propietat privada!, però nosaltres seguim els camins de la muntanya i creiem que és de tothom.

Fem un breu descans a la font Josepa. 

"Ja havíem enterrat el mes d'agost i ningú no deia res de marxar. Els dies passaven ara l'un, ara l'altre, i el setembre va fer cap, dolç com un raïm... 

—I els lliris alemanys, què?

—Ja tremolo pensant en l'hora replantar-los. 

—I què me'n dieu de quan s'hagin d'arrencar?

—Per desar-los i tornar-los a treure necessitaré un camió"

I encara més avall la Font de la Ruda. 

"Per sopar es van vestir. Van venir dues orquestres i tothom ballava. Molta alegria, molts crits, molts fanalets de colors. Així que va ser negra nit em vaig plantar ran dels boixos i vaig procurar no perdre res".

Avancem entre alzines suredes i un sòl embardissat per arribar a la Roca Grossa, Mirador del Cel. Ben bé és un mirador, dalt de la roca per la que ens enfilem vigilant on posem els peus. Estem a tocar del cel, amb els boscos sota nostre, fent veritables equilibris, algunes més que d'altres, per mantenir-nos a peu dret sense anar de cap per avall. L'espectacle de les muntanyes arbrades s'ho val! Tirem una mica més fins a arribar al següent mirador: el Mirador Marimuntanya, grimpant sobre la roca, veient els boscos, alguna casa aïllada i, a la nostra dreta, una llenca de mar. Ara sí que enyorem un dia clar que ens hauria deixat veure el blau del mar més accentuat! Ens imaginem la Rodoreda caminant per aquests verals, respirant aquest aire net i deixant volar la imaginació per escriure, clar i planer, alguna de les seves frases.

Encara anem baixant i descobrint més paradolmens fins que entrem al filat per veure de prop l'Abric d'en Cama, on decidim dinar per sobre les roques dels voltants. Un..., no, dos..., sembla que en vénen més! No els hem comptant, però els ases, catalans això sí, arriben fins on som. Nosaltres parapetats dalt les roques sense baixar per si de cas, alguna atrevida donant-los-hi préssec —de Calanda o de Vinya, no ho sabem—, alguna altra amagada darrere de les pedres per si de cas, les màquines disparant a tot gas, menys la de la Núria S. que no va, després de carretejar tant de pes i tots plegats rient a cor que vols! Si ens veiessin els del CEC! A poc a poc, els ases ja s'adonen que som inofensives, que tenim més por que ells, que ja és dir, i van desfilant per on han vingut, com nosaltres en sentit contrari, és clar! Una més per explicar!

Arribats als entorns del poble passem per davant del cementiri on hi ha la tomba de la Rodoreda.

"Vam anar a buscar els cargols, al cap d'un parell de dies, d'hora. Aviat en vam omplir una senalla. Vam tornar pel camí del cementiri.

—És bonic el cementiri.

Vam entrar a mirar les creus. Les va voler veure totes i jo me'n vaig anar fora i em vaig asseure al piló perquè amb els cementiris no m'hi faig. Quan va sortir va dir que era un cementiri amb molt bona vista".

El cementiri estava tancat amb cadenat, però hem pogut veure la tomba a través del reixat. Un bust, un ocell volant pel voltant i a sota un llibre obert. Una tomba senzilla, sense gaires parafernàlies, com correspon a una dona escriptora.

A partir d'aquí hem seguit la Ruta dels Gegants. Sorpresa i admiració davant el Dolmen de la Cova d'en Daina, que no per molt que l'hagis vist deixa de sorprendre't. Un cercle de pedres màgic. Vés a saber quines sepultures guarda sota terra.

"Els llessamins valencians no havien parat de florir des del maig; feien les flors boniques i blanques, però el verd de la fulla el tenien una mica recremat. Van plantar buguenvíl·lies, jovenetes i grasses, totes florides d'una mena de foc de cel. Un dels xiprers feia mala cara. L'hivern no li havia provat".

Abans d'acabar la ruta, no deixeu de veure la Cista de la carretera de Calonge, el Suro Xato, el paradolmen de les Pedres Grosses, la Font del Prat, el Suro petit de l'Almeda i el Suro Gran de l'Almeda. Deixeu-vos portar pels arbres —dels suros més grans de Catalunya—, abraceu-los fent rotllana, aspireu el seu aroma de fusta vella, reconcilieu-vos amb la natura, passegeu tranquil·lament, recordeu històries, anècdotes i frases de la Rodoreda, ompliu-vos de flors i plantes —cadascú les que conegui— i retorneu al poble amb la satisfacció de ser una mica més savis i una mica més humils, més senzills, talment les flors que creixen als prats de muntanya.

"—Li he de donar les gràcies i no em deixa. Ara que, ¿sap?, si em treuen d'aquí serà l'enterrament... Vostè riu... Si un dia es passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n'hi dirà de coses aquest jardí...

Ens vam separar allà, al peu del mirador, i va ser, com si diguéssim, l'acabament de la història".

diumenge, 19 de setembre de 2021

ADIF i el mur antisorolls

ADIF vol posar una tanca, un mur, una barrera entre la Rambla de Badalona i el mar. De color blau, això sí!, no fos cas que la gent de Badalona ens oblidéssim del color del mar. Per defensar-nos del soroll del tren, diuen. No sé, segur que algú es deu haver queixat, com hi ha gent que van a viure en un poble i es queixa de les campanes de l'església un cop han comprat o llogat una casa al costat o els que es fan un xalet o una casa rural, ben rural, a la muntanya i es queixen de les vaques i les esquelles i l'olor dels bens; ai, no que ja no en queden!

Ara toca que no sentim els trens, i per defecte, tampoc el mar: les onades en un dia de tempesta i mala maror o el suau anar i venir d'un dia encalmat. El vent bressolant les barques..., ai no, que no en queden!, i els pescadors adobant les xarxes..., ai no, que ja no hi són!

Jo també em queixo. Em queixo del malament que van els trens, i les escales mecàniques que quan no funciona la que baixa, no funciona la que puja o han deixat de funcionar totes dues alhora; i la tinta que ni es veu als bitllets o del pas per sortir de l'estació que, en molts moments, no s'obre. Abans que arreglin això. A Badalona no ens hem queixat del soroll, l'hem sentit sempre i forma part de la nostra vida!

Abans agraíem que el xiulet ens avisés de la pluja. Ens molestava més la Cros i la Fecsa. Més d'un segle veient passar trens de càrrega, que de petits comptàvem els vagons que hi havia; una classe de mates en directe i funcional. I ara més ràpids, però de rodalia, que és el que som, agermanats amb Sant Adrià i Montgat. Orgullosos del primer tren que va passar per aquí en el seu camí cap a Mataró. I que esperem que continuï passant. A l'hora, això sí, puntuals, si us plau, i no amb el retard de quatre gotes de pluja. I pujar les escales els que van més de pressa i els que no poden, amb ascensors que hi càpiga una cadira de rodes, i amb unes tanques de sortir de l'estació que s'obrin a la primera, i amb una explicació per megàfon de les incidències, que no en sabem quasi mai el perquè dels retards. Fins i tot, es podria recuperar el bar, que encara no sabem per què el van treure i uns lavabos públics nets i endreçats, que ara no existeixen.

Que ja ho deia aquella cançó:

"Sento xiular el tren com passa, negre cavall rebotant,

porta el contratemps la maça, del ritme del meu cant"

I posats a demanar, un aparcament gratuït per poder deixar el cotxe i facilitar el transport públic, cap al Maresme i, sobretot, cap a Barcelona en hores punta, tal com tenen les grans ciutats del món; l'alcaldessa de Barcelona potser estaria contenta que els de comarques i els de "rodalies" deixéssim el cotxe fora per anar a treballar o a estudiar, per obligació, generalment, no per oci, és clar, per què els serveis són a la capital. Bé, els serveis de lleure també hi són, a la capital: cinemes, teatres, botigues i oferta cultural, que no només de pa viu l'home... i la dona! (Totis, com em nego que es digui ara!).

Mireu-ne si se’n poden fer de coses si els diners els sobren! 

No, no vull veure una tanca pintada de color blau, o un mur, o una pantalla encara que estiguin de moda (a Mèxic, a Algesires o aquí), no vull alçar-me de puntetes per sentir la salabror del mar, que soc de mida curta; que vull veure el mar enfurismat els dies de tempesta i l'escuma blanca petar al trencaones i el sol, roig i carabassa quan surt per l'est, jugant amb  els núvols i gronxant-se amb l'aigua; vull veure els coloms i les gavines picotejant a la sorra i les figures humanes acostar-se a l'aigua en un contrallum de matinada; vull veure els vaixells a l'horitzó i les poques barques de l'encesa a la nit, els llums que brillen de les casetes de Montgat i del Fòrum de Barcelona; vull veure el tren que passa, vull sentir la seva fressa, vull córrer per la Rambla quan el sento venir per no perdre'l i haver-me d'esperar qui sap quan!

Vull veure el tren i sentir-lo, que això m'indica que no he deixat de sentir del tot. Ja no negre cavall rebotant, ara blanc-i-vermell, però encara portant el contratemps del ritme del meu cant mariner.

Els que passeu amb tren per la costa, els que veniu del Maresme o els que hi aneu, els que gaudiu del viatge mirant el mar i mirant la Rambla i podeu veure passejar grans i xics: esperem el vostre suport. La gent de Badalona vol veure l'horitzó. 

Vull veure l'horitzó de dia i de nit. Vull saber que estic viva amb tots els sentits. Pantalles, murs, tanques blau turquesa? Que se les posin a casa seva!

dijous, 16 de setembre de 2021

Móres

Les Móres

Les móres prenen el sol,
els esbarzers projecten ombra.
La fruita, dolça,
acoloreix marges i sots
per lluir natura de color.
Mentre collim el raïm
i tastem alguna figa
ens saluda la tardor,
que ja arriba de visita

                                                 Isabel Barriel

divendres, 10 de setembre de 2021

La Torre de Riner i El Miracle

El Solsonès és una comarca  de camps rossejats i segats en aquesta època, de masies escampades arreu, de gent planera, d'horitzons amples, bressolat per les muntanyes prepirinenques de Port del Comte i del Cadí, i d'història, molta història. Comarca de frontera entre la Catalunya vella i la Catalunya nova, esquitxada de castells i torres de defensa o de guaita.

Comencem la ruta al mateix Santuari del Miracle i davallem, que sempre va bé fer baixada, tot i que després ens tocarà pujar! És d'admirar les masies que hi ha per la comarca tot i que avui en passarem poques: masies que feinegen, gossos que ens veuen passar, grans portalades i finestres tancades. Passem per la Cirosa, a prop del Santuari; recordeu-vos d'aquest nom: el trobarem al final de la nostra visita! El terreny és sec, fa dies que no plou; les tempestes i les nuvolades es queden enganxades a Port del Comte i no baixen a la plana. Terra soferta que pateix set d'aigua, de vinyes i de plantes marcides, de grans masos, de gent colrada de sol de feinejar als camps!

Passem per la Masia Valls, tancada. Els marges del camí ens regalen mores a dojo que anem picotejant, tot caminant. Llàstima que no portem uns cistellets per omplir i fer-ne, després, melmelades o licors! El camí ample convida a xerrades entre nosaltres, després d'un estiu pel mig, i el sol, avui que preveien tempestes, convida a anar-se parant a l'ombra per esperar la gent més calorosa.

Aviat ens desviem cap al bosc d'en Duc i els arbres ens estalvien la solellada. El camí es va estrenyent i ens obliga a anar en filera. Entre roures, vidiella i pins, albirem a l'altre vessant la imponent torre de Riner, solitària, que ens observa mentre hi arribem. Cal travessar un petit rierol per unes fustes que fan de pont, però sense cap perill; a l'altre cantó ens esperen els cards que se'ns enganxen a la roba. A poc a poc, sota el sol ardent, anem remuntant pel corriol que ens porta al peu de la torre. Si aixequem el cap, tardem a veure'n el final, una alçada considerable des d'aquí sota!

Ens encaminem a l'entrada, que avui la reixa està oberta; penso que ja deu estar així de fa temps. Ens acostumem una mica a la foscor, tot i que no n'hi ha gaire i enfilem l'escala de pedra fins al primer replà. Cal vigilar el terra irregular i posar els peus amb cura per moure's. A partir d'aquí, una escala de ferro ens porta més amunt. El sostre és alt i les finestres petites com correspon a una torre de guaita: mirar sense ser gaire vist.

La torre, de planta rectangular de 8 x 15 metres, és un dels vestigis del que fou el castell de Riner. Construït sobre un petit replà sobre el riu Negre té una situació estratègica. 

L'any 997 Ató i la seva muller Geruza donaren un alou que tenien a prop de Solsona a Santa Maria de la Seu d'Urgell. El castell apareix documentat el 1013 en un document de Guifré de Riner. Guillem  morí a final de 1013. La seva 'esposa Rotrudis disposava, segons es llegeix en el seu testament l'any 1027, d'una gran quantitat de béns situats als castells d'Ardèvol i de Riner que passaren al seu nebot Dalmau Isarn i de Riner. El domini del castell passà per diferents conflictes entre els Cervera i els Riner que se solucionaren el 1142 en fer una convinença entre ambdós sobre els drets de cadascú. Un dels motius del plet fou per una farga que hi ha dins del terme del castell i que apareixerà esmentada també en un text de l'any 1378 on es detallen les manxes, l'enclusa, el mall, el martell i les tenalles. Els senyors de Riner, però, es decantaren cada cop més cap a les terres de la Segarra i la Conca de Barberà i es van despendre del castell al segle XIII i n'agafà el seu domini el vescomte de Cardona. Els drets dels Cervera van passar a la canònica de Santa Maria de Solsona: el 1322 Bernat de Riner castlà del castell, feu homenatge al paborde de Solsona per la castlania. 

La seva funció devia ser defensiva com tantes altres torres en aquesta terra de ningú quan els cristians se les tenien amb els moros. Així i tot, també fou residencial; quan Elisava de Riner mirava més enllà de la muralla per la finestra de tramuntana, devia veure l’antiga església de Sant Martí de Riner al davant, a peu de turó, i un tros més amunt, el forat de la Tuta d’on s’havia tret coure en èpoques prehistòriques.

Sant Martí fou la parròquia del terme. Al seu costat encara s'hi aixeca la rectoria en bastant bon estat. Aprofitem la calma del lloc i l'aire que hi corre per un petit mos i ens disposem a tornar cap al Miracle tot desfent el camí. Perquè la pujada de la pista no sigui tan pesada ens anem proveint de mores i alguna poma silvestre i al revolt oncomença l'itinerari de les olors, deixem la pista i seguim un camí més planer tot i que un xic més llarg.

Els diferents cartells que ens anem trobant, socarrimats pel sol i pel foc del 1998 ens donen idea de l'abast de l'incendi que hi va haver aquell any, quan tota la zona central de Catalunya, del sud del Solsonès i l'alta Segarra va cremar. Els roures joves despunten amb energia i els pins han tornat a arrelar; una mica de pluja no els faria mal. El 2018 es van complir vint anys del foc; el diari "La Vanguardia" ho recordava així: "Tres dias de tormenta de fuego y 20 años de lenta regeneración".

Passem per la Font del Bisbe, seca completament, amb els comentaris de l'actualitat sobre la diòcesi de Solsona en boca de tots aquests dies. No en farem aquí cap esment.

Una darrera pujada i sortim a tocar de les cel·les on ens disposem a dinar abans la negror que ve de Port del Comte no ens atrapi.

Després del descans i recuperar les forces fem la visita al Santuari. EL Retaule Barroc de l'altar major, una de les joies del santuari i de Catalunya, el Retaule Renaixentista de la capella del Santíssim i l'orgue. Val la pena pujar al cambril on podem veure de més a prop el treball del retaule i la riquesa i expressivitat de les seves figures i de les diferents parts.

La pluja que cau pràcticament acabada la visita no ens deixa completar-la amb una visió de la creu de la plaça, la volta a l'església inacabada, la font i el passeig fins a la Capella de la Desaparició. Així i tot, hem recordat el miracle dels germans Celdoni i Jaumet de Cal Cirosa (ah!, la masia que hem passat!) que, un dia que guardaven el ramat, veieren una nena de cabells rossos i una capa vermella, portant una creu a sobre i que els va dir unes quantes paraules conservades en una ceràmica de Frederic Marès a la capella i que va desaparèixer cels amunt després d'haver-los parlat.

Tampoc hem pogut anar a l'ermita de Sant Gabriel, més que res, al darrere de l'ermita, on hi ha el Roc de la Mare de Déu. De fet, però, tampoc hi és. Un cartell ens diu que l'estan restaurant. No sé jo; potser és que la Mare de Déu, amb el sol que ha fet avui, encara que hi ha hagut una mica de tempesta anunciada, se l'ha tornat a posar per barret per acabar de filar.

Els caminants han marxat, la pluja ha marxat i ha quedat un cel ennuvolat de colors negrosos i daurats, amb el sol que ha fet l'ullet per entremig mentre anava a la posta.

diumenge, 5 de setembre de 2021

Bonner: el poble de la Sibil·la de Berga

Bonner és un poble medieval i el poble que inicia el nostre recorregut per pobles perduts de Catalunya. Bonner és un despoblat en el terme municipal de Gósol, a 1.320 m d'altura. Es troba sobre uns cingles entre Peguera i el Molí de Güell i actualment està abandonat i en ruïnes. Hi destaca l'església de Santa Eulàlia de Bonner, d’una sola nau coberta amb volta de mig punt i encapçalada, a llevant, per un absis semicircular ja molt malmès; inclosa en la ruta del Camí dels bons homes, depèn de la parròquia d'Espà. Tota l’edificació es va enderrocar perquè va ser sobrealçada d'una manera desproporcionada.  

Del poble de Bonner se’n tenen referències des de l’any 1029 quan en un document, el comte Ermengol II d’Urgell, va citar l’església de Santa Eulàlia com un dels límits d’una possessió. L’any 1309, es documenta el castell de Bonner com una de les possessions que Sibil·la de Berga, comtessa de Pallars, va vendre al rei Jaume II.

El camí que hi porta té el seu encant. Des del descampat que es troba passat el poble de Feners, i on es pot deixar el cotxe, hem seguit la pista en davallada fins el Molí d'en Güell: un lloc ombrejat, un molí derruït, un soroll d'aigua que raja, i el riu Aigua de Valls. En general, els molins han deixat de fer, també, la funció que tenien antigament: l'energia potencial de l'aigua permetia moldre el gra i generar electricitat. Ara, les grans companyies se n'ocupen. No hem deixat de veure, però la canalització feta de pedra que ens hem anat trobant mentre baixàvem i hem deduït que potser era la que se n'encarregava de transportar l'aigua i la llum fins a Feners. Situat al peu de la riera de l'aigua de Valls, fou construït a finals del segle XVII o principis del XVIII, propietat de la veïna masia de la Collada; en aquesta època també es construí el pont d'un sol ull que facilitava el pas cap al nucli de Bonner i Peguera. El molí fou molt actiu durant tot el segle XIX i fins a principis del XX quan es modernitzà, arribant a funcionar com una autèntica farinera. Restà actiu fins després de la guerra civil (1936- 1939).

Continuem seguint el GR107.1 que coincideix amb un dels trams del Camí dels Bons Homes, i anem remuntant la Collada La Feixelà que ens porta fins el Coll de Castellar. El paisatge esdevé grandiós, tenim el Pedraforca al darrere mostrant-nos una de les seves cares poc conegudes, una estesa de boscos al davant i al fons de tot mirant a la dreta la Serra de Busa treu una mica el cap. Si seguíssim el GR aniríem per una banda fins a Peguera i per l'altra baixaríem fins el pantà de la Llosa del Cavall, a tocar de Sant Llorenç de Morunys.

Nosaltres arribem fins al nostre objectiu: el poble de Bonner del que destaca una gran masia del 1770, l'església de Santa Eulàlia ben escapçada i alguna altra edificació quasi del tot desapareguda i amagada entre vegetació. Darrere l'església un pou ben conservat.

Sibil·la de Berga, o de Saga fou filla dels senyors de Berga, Arnau de Saga i Guillema de Berga, i una de les amants de Jaume I amb el que demanà l'anul·lació del seu matrimoni amb Arnau de Cabrera, però que el Papat no li concedí. Una història d'amors i desamors reials amb les possessions dels Cabrera i el petit nucli de Bonner pel mig.

El poble té un entorn digne de repòs, perdut entre muntanyes i sobre d'una cinglera; per sota el pont Cabradís. Compte, hi manca alguna barana!

"El poble abandonat ha estat potser quasi sempre, i ho és avui amb tota certesa, una característica del medi rural: representa l'escenari dels que no han sobreviscut" (John Berger, Pig earth). "Però, mentre hi hagi algú que el recordi, ni res, ni ningú no acaba de ser mort del tot. Tampoc els pobles". (Els pobles perduts. Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, Ed. Sidillà)

La vida hi era difícil, les comoditats absents, els camins tortuosos i el temps lent. Molts pobles no han sobreviscut a l’anomenat  progrés. A molts llocs, quan hi ha arribat la carretera, la llum, l'aigua corrent o alguna altra comoditat, ja no hi havia gent. La vida de pagès no és fàcil: temps de pluja i tronades, assecades i plagues, ramats perduts i boscos en baix rendiment; una lluita permanent  per sobreviure, malalties sense que arribi el metge, quilòmetres per arribar a estudi amb vent, amb pluja i amb neu. Famílies més nuclears, això sí. I quatre Ave Maria pels qui han marxat abans d'hora. Ara ens ho mirem amb la nostra òptica del segle XXI, temps de teletreball quan retornem als pobles, i tornem a casa frustrats de les poques condicions, sense internet, sense whatsapp, sense hospitals a la cantonada.

Sempre que arribem a un poble, deixat o no de la Mare de Déu, ens preguntem: com ho feien, de què vivien, com vivien..., i com morien? Avui, homes i dones del XXI, hem estat uns moments a Bonner i ens hem preguntat el mateix; no sé si els que hi hem arribat caminant, hi haguéssim viscut.

La tornada l'hem fet pel camí de les Fraus, un corriol ombrejat i humit, passant troncs caiguts saltant per sobre o arrossegant-nos per sota: un bon exercici gimnàstic! El camí verd i relaxant, amb petites baixades i pujades i una concentrada atenció als troncs, arrels, pedres i tanques de filat. 

Fraus: "el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) sí que arreplega els significats de frau que ens interessen: "espai que hi ha entre dos arbres o dues plantes, o entre dues fileres de plantes, en un camp o en un hort" i "congost". A aquestes dues accepcions, el DCVB afegeix una tercera: "fondalada o pas estret i no gaire llarg entre dues muntanyes o penyals". I ben bé, semblava que el camí passava per una cinglera arbrada sense ser-ne massa conscients. La humitat de les pedres ens feia relliscar de tant en tant, els troncs i les branques ens feien tenir cura del cap i dels peus, però el caminet ha estat agradable i fàcil de seguir. 

Hem desembocat en uns prats florits i hem saludat els escoltes que desmuntaven el campament. Hem dinat a prop dels cotxes, que les nuvolades ens feien pensar en una tamborinada; després, res de res.

Saldes ens ha ofert el repòs d'un cafè i una sobretaula d'amistat. Ens retrobarem al pròxim llogarret que puguem anar.