divendres, 3 de setembre de 2021

Visita Anís del Mono

Comencem curs amb anís. Però no amb qualsevol anís; tractant-se d'una sortida portada per una badalonina i un quasi badaloní, naturalment, l'anís ha de ser Anís del Mono. El millor! Pel seu buquet, per la seva ampolla (que fins i tot pot fer música!), pel seu aroma penetrant, pel seu cartell i per la seva situació a tocar de la platja.

I, la veritat, és que hi havia molta gent que tenia desig d'anís! Hem complert les expectatives un primer dijous de setembre.

La visita ha estat molt ben explicada pel guia que ens ha acompanyat i pels efluvis d'essència d'oli essencial d'anís, matafaluga i aromes de Montserrat. Hem descobert secrets d'aquesta beguda de luxe pels badalonins de l'època, tot i que no hem pogut arribar a treure'n la fórmula secreta. Quan t'ho expliquen, és fàcil: només cal fer xarop amb aigua i sucre, posar una gota d'essència d'oli essencial fet amb matafaluga i altres herbes remeieres en una quantitat d'alcohol, no cal ni fermentar res, barrejar-ho tot, embotellar-ho en una ampolla diamantada, tenir una copeta petita per omplir, i beure! Tanmateix, així de fàcil d'explicat, difícil de fer, és clar. Per què necessitaríem sinó una fàbrica?

També hem sabut, que la fama i la beguda va ser una mica casualitat, però d'incidents i casualitats s'han fet els grans invents! L'edifici encara funciona com a fàbrica tot i que només s'hi elabora l'oli essencial; ni la barreja, ni l'embotellament ni l'exportació es fan des de Badalona, que, ai las!, tot ha anat marxant cap al sud, a les terres del senyor Osborne; ha anat marxant com tantes d'altres coses que han marxat de Catalunya; malauradament no és nou ni d'aquests darrers anys. Sort que encara ens queden els Aromes de Montserrat; no sé si la Moreneta també se'n cansarà d'estar tan a prop de platja, ella que ve del mont serrat i voldrà visitar la plana erma.

La visita, bé, però assedegats amb tanta explicació i esforç per notar el gust de la beguda a la gola. Decebuts sense poder fer un tast, un xarrupet, un vermut amb anís i Corominas, que hagués estat bé; o una "aigua de Badalona" que molts no han tastat encara! O que la gent de Barcelona s'hagués endut un record de Badalona en format d'ampolla (no dic la gent de Montgat, que aquests hi estan més avesats, que això del Maresme, pensant en Arenys, els apropa més al líquid dolç).

En sortir, la foto de conjunt, naturalment amb el mono present, que aquest sí que està còmodament assegut bevent tan tranquil i només ha de posar cara de Sr. Darwin!

I després, una volta per Badalona i algunes de les cases modernistes, les que es conserven i les que fan pena de veure-les tan deteriorades. La Llauna, l'actual Biblioteca Casacuberta, antiga fàbrica tèxtil (fins a quant el tancament?); la casa Pavillard, la casa Leon Le-Prevost o actual escola Gitanjali.

Molt bona rebuda a la casa i taller Tolrà, seu actual de l'Orfeó Badaloní, on hem pogut escoltar les explicacions que ens han donat i hem pogut pujar i baixar per les dependències. Al badiu hem arribat a descobrir el micaquer, ara sense micacos encara, la font que ja no raja, el llimoner absent. Fins i tot ens han convidat al concert de Nadal del 18 de desembre per celebrar el centenari de l'Entitat a base de cors d'òpera i musicals; n'estarem al cas!

Hem continuat per Can Gafarel·lo i Sant Josep, que ja n'ha fet 150 d'anys!, i ens hem arribat al carrer Museu amb la casa Pau Rodon. Cal dir que hem escurçat la volta i deixem per una altra ocasió o per a que, qui vulgui, visiti pel seu compte la zona de Pep Ventura amb la Casa Agustí i Can Pepus i el Mercat Torner. Hem travessat la Riera per veure l'estat ja una mica penós de la Casa Planas i hem arribat a una de les joies de la corona juntament amb la Casa Pavillard: la Casa Amigó, ara dependències de l'Hospital i antiga escola Jungfrau; hem tingut sort que ja està acabat el jardí que havia estat el badiu de la casa i el patí de l'escola!

Ens hem arribat a Can Busquets, que fa veritable llàstima i, penso, que veritable vergonya del seu estat; al davant, conservada per la fundació Gallent-Clapés, la casa Gallent. Hem baixat pel carrer del Temple, per l'edifici dels Maristes, deixant per a una altra ocasió una visita al barri de Dalt la Vila i les cases romanes i hem desembocat al carrer de Mar, on ens hem adonat que cal caminar pels carrers tot mirant enlaire de tant en tant. Descobrirem cases i esgrafiats i balconades amb ceràmiques com la Casa Prat o com Can Tanet del carrer de la Pietat. Per quan l'obertura, ui, no!, que encara l'han d'arreglar després de més de deu anys tancat, del mercat Maignon, modernista també? Si no miréssim tant les sabateries i cases de moda, que a tot arreu són les mateixes, ens adonaríem de les botigues "de tota la vida" com la farmàcia Serentill o la farmàcia Surroca, Ca l'Almera o Can Boter (així acabat en e tancada i r, com donant-li un toc castellanitzat). Una ullada a la Casa Badia del carrer Sant Pere i finalment, la Rambla amb Ca l'Escanyaralets i Can Matamala.

Bo que encara hem pogut veure el mar! Que diuen que la RENFE o ADIF que ve a ser el mateix, en lloc de procurar que els trens funcionin a l'hora tant en dies de sol com en dies que cauen quatre gotes, o fer que les escales mecàniques de l'estació vagin cada dia (que no acostuma a ser així), diuen, doncs, que volen fer, i n'estan decidits, una tanca de tres metres d'alçada, de color blau, entre el passeig i les vies, que així podrem imaginar-nos el mar i, de fet, el veurem sempre estàtic. Pel soroll, diuen. Però qui s'ha queixat a Badalona d'un soroll que té més d'un segle? Del que ens queixem és de la tanca! Encara sort que l'Ajuntament nostrat ens fa costat!

El petit grup que hem aguantat fins al final, hem dinat asseguts entre palmeres encara que ens ha fallat la beguda freda i algun plat, però hem pogut parlar de bon menjar i bons restaurants. 

Donem per iniciat el nou curs de caminades esperant que aquest any sigui millor i sense sorpreses de confinaments i ens puguem veure cada setmana!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada