La Torre de Riner i El Miracle

El Solsonès és una comarca  de camps rossejats i segats en aquesta època, de masies escampades arreu, de gent planera, d'horitzons amples, bressolat per les muntanyes prepirinenques de Port del Comte i del Cadí, i d'història, molta història. Comarca de frontera entre la Catalunya vella i la Catalunya nova, esquitxada de castells i torres de defensa o de guaita.

Comencem la ruta al mateix Santuari del Miracle i davallem, que sempre va bé fer baixada, tot i que després ens tocarà pujar! És d'admirar les masies que hi ha per la comarca tot i que avui en passarem poques: masies que feinegen, gossos que ens veuen passar, grans portalades i finestres tancades. Passem per la Cirosa, a prop del Santuari; recordeu-vos d'aquest nom: el trobarem al final de la nostra visita! El terreny és sec, fa dies que no plou; les tempestes i les nuvolades es queden enganxades a Port del Comte i no baixen a la plana. Terra soferta que pateix set d'aigua, de vinyes i de plantes marcides, de grans masos, de gent colrada de sol de feinejar als camps!

Passem per la Masia Valls, tancada. Els marges del camí ens regalen mores a dojo que anem picotejant, tot caminant. Llàstima que no portem uns cistellets per omplir i fer-ne, després, melmelades o licors! El camí ample convida a xerrades entre nosaltres, després d'un estiu pel mig, i el sol, avui que preveien tempestes, convida a anar-se parant a l'ombra per esperar la gent més calorosa.

Aviat ens desviem cap al bosc d'en Duc i els arbres ens estalvien la solellada. El camí es va estrenyent i ens obliga a anar en filera. Entre roures, vidiella i pins, albirem a l'altre vessant la imponent torre de Riner, solitària, que ens observa mentre hi arribem. Cal travessar un petit rierol per unes fustes que fan de pont, però sense cap perill; a l'altre cantó ens esperen els cards que se'ns enganxen a la roba. A poc a poc, sota el sol ardent, anem remuntant pel corriol que ens porta al peu de la torre. Si aixequem el cap, tardem a veure'n el final, una alçada considerable des d'aquí sota!

Ens encaminem a l'entrada, que avui la reixa està oberta; penso que ja deu estar així de fa temps. Ens acostumem una mica a la foscor, tot i que no n'hi ha gaire i enfilem l'escala de pedra fins al primer replà. Cal vigilar el terra irregular i posar els peus amb cura per moure's. A partir d'aquí, una escala de ferro ens porta més amunt. El sostre és alt i les finestres petites com correspon a una torre de guaita: mirar sense ser gaire vist.

La torre, de planta rectangular de 8 x 15 metres, és un dels vestigis del que fou el castell de Riner. Construït sobre un petit replà sobre el riu Negre té una situació estratègica. 

L'any 997 Ató i la seva muller Geruza donaren un alou que tenien a prop de Solsona a Santa Maria de la Seu d'Urgell. El castell apareix documentat el 1013 en un document de Guifré de Riner. Guillem  morí a final de 1013. La seva 'esposa Rotrudis disposava, segons es llegeix en el seu testament l'any 1027, d'una gran quantitat de béns situats als castells d'Ardèvol i de Riner que passaren al seu nebot Dalmau Isarn i de Riner. El domini del castell passà per diferents conflictes entre els Cervera i els Riner que se solucionaren el 1142 en fer una convinença entre ambdós sobre els drets de cadascú. Un dels motius del plet fou per una farga que hi ha dins del terme del castell i que apareixerà esmentada també en un text de l'any 1378 on es detallen les manxes, l'enclusa, el mall, el martell i les tenalles. Els senyors de Riner, però, es decantaren cada cop més cap a les terres de la Segarra i la Conca de Barberà i es van despendre del castell al segle XIII i n'agafà el seu domini el vescomte de Cardona. Els drets dels Cervera van passar a la canònica de Santa Maria de Solsona: el 1322 Bernat de Riner castlà del castell, feu homenatge al paborde de Solsona per la castlania. 

La seva funció devia ser defensiva com tantes altres torres en aquesta terra de ningú quan els cristians se les tenien amb els moros. Així i tot, també fou residencial; quan Elisava de Riner mirava més enllà de la muralla per la finestra de tramuntana, devia veure l’antiga església de Sant Martí de Riner al davant, a peu de turó, i un tros més amunt, el forat de la Tuta d’on s’havia tret coure en èpoques prehistòriques.

Sant Martí fou la parròquia del terme. Al seu costat encara s'hi aixeca la rectoria en bastant bon estat. Aprofitem la calma del lloc i l'aire que hi corre per un petit mos i ens disposem a tornar cap al Miracle tot desfent el camí. Perquè la pujada de la pista no sigui tan pesada ens anem proveint de mores i alguna poma silvestre i al revolt oncomença l'itinerari de les olors, deixem la pista i seguim un camí més planer tot i que un xic més llarg.

Els diferents cartells que ens anem trobant, socarrimats pel sol i pel foc del 1998 ens donen idea de l'abast de l'incendi que hi va haver aquell any, quan tota la zona central de Catalunya, del sud del Solsonès i l'alta Segarra va cremar. Els roures joves despunten amb energia i els pins han tornat a arrelar; una mica de pluja no els faria mal. El 2018 es van complir vint anys del foc; el diari "La Vanguardia" ho recordava així: "Tres dias de tormenta de fuego y 20 años de lenta regeneración".

Passem per la Font del Bisbe, seca completament, amb els comentaris de l'actualitat sobre la diòcesi de Solsona en boca de tots aquests dies. No en farem aquí cap esment.

Una darrera pujada i sortim a tocar de les cel·les on ens disposem a dinar abans la negror que ve de Port del Comte no ens atrapi.

Després del descans i recuperar les forces fem la visita al Santuari. EL Retaule Barroc de l'altar major, una de les joies del santuari i de Catalunya, el Retaule Renaixentista de la capella del Santíssim i l'orgue. Val la pena pujar al cambril on podem veure de més a prop el treball del retaule i la riquesa i expressivitat de les seves figures i de les diferents parts.

La pluja que cau pràcticament acabada la visita no ens deixa completar-la amb una visió de la creu de la plaça, la volta a l'església inacabada, la font i el passeig fins a la Capella de la Desaparició. Així i tot, hem recordat el miracle dels germans Celdoni i Jaumet de Cal Cirosa (ah!, la masia que hem passat!) que, un dia que guardaven el ramat, veieren una nena de cabells rossos i una capa vermella, portant una creu a sobre i que els va dir unes quantes paraules conservades en una ceràmica de Frederic Marès a la capella i que va desaparèixer cels amunt després d'haver-los parlat.

Tampoc hem pogut anar a l'ermita de Sant Gabriel, més que res, al darrere de l'ermita, on hi ha el Roc de la Mare de Déu. De fet, però, tampoc hi és. Un cartell ens diu que l'estan restaurant. No sé jo; potser és que la Mare de Déu, amb el sol que ha fet avui, encara que hi ha hagut una mica de tempesta anunciada, se l'ha tornat a posar per barret per acabar de filar.

Els caminants han marxat, la pluja ha marxat i ha quedat un cel ennuvolat de colors negrosos i daurats, amb el sol que ha fet l'ullet per entremig mentre anava a la posta.