29 de gener 2015

Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès


Aquest curs he començat una experiència realment enriquidora a l'Ateneu Barcelonès on segueixo el curs de Narrativa els dimecres al matí. Aprendre a escriure és un acte volgut, a voltes divertit i a voltes penós, que exigeix un esforç i un rigor constant amb una mateixa i que implica, també, compartir emocions, esforç i treball amb els companys de taula. 
Començava l'aprenentatge quan tot just deixava la feina diària feta durant tants anys, quan podia dir adéu a la vida laboral i em disposava a fer noves activitats i noves relacions per seguir vivint una mica més el ser en aquest món. Recordava els últims dies viscuts com a psicopedagoga; recordava la darrera setmana plena d'emocions, de vivències i d'adéus. 
Recordava un despatx lluminós d'una escola concertada del centre de Badalona, aprop del carrer dels Arbres; recordava una taula i l'establiment d'una conversa professional on la llum de la mirada entre jo i el psicopedagog del centre superava les paraules: ulls fixes que irradiaven il·lusió per la meva jubilació i que produïen una intensitat de companyonia que es feia emotiva en aquestes hores properes a un canvi de vida. 
Recordava un restaurant amb una taula de cara al mar. Un dinar de feina amb l'escuma de les ones reflectint la llum del sol. Unes paraules: “et trobarem a faltar”. Una abraçada i un adéu que, ben segur, no implicava un acomiadament, si no tant sols un fins demà. Un canvi d'estil de vida. 
Recordava les taules arrenglerades i les cadires arrossegades per unes mans infantils i maldestres que havia vist i sentit durant tants anys. Un nen saltant la taula, un altre cridant i un tercer donant un cop al company de la fila. Una mestra amb cara de desesperació. Un soroll somort que dura una eternitat en pocs segons. Un adéu i un recomençar. 
Recordava una copa, unes bombolles que saltaven juganeres fent pessigolles al nas; un líquid un pèl aspre que traspassava la gola i feia aflorar els sentiments. Una llàgrima fugitiva: l'esperança d'un desitjat nou demà. Un acomiadament notori amb els companys, els mestres, els diferents professionals que hem entrecreuat ànims, tasques, dubtes i projectes.
Recordava el traspassar la carretera que portava a l'institut per últim cop. Records d'una primera anada amb els nervis a flor de pell per fer-se càrrec dels problemes d'uns joves que busquen el seu lloc, unes famílies que volen entendre i un professorat immers en el treball i l'esforç. L'assessorament pedagògic fet bandera. L'acabament melangiós de molts anys de compartir amb l'educació. 
Totes aquestes imatges passaven fugisseres mentre observava el present:  
Una taula composta d'individualitats on papers i estris d'escriptura esperen forjar il·lusions, esperances, futurs,... A través de la finestra el sol il·lumina us espai de projecció literària. Silencis. Explicacions de veus que esdevenen amigues amb unes mateixes intencions tot i ser dispars. Expectatives, punts de partida i vides que venen de diferents recorreguts: la riquesa diversa compartida. La noia dels cabells curts i mirada serena que té un projecte, l'home que comença, l'altre que calla com a manera de parlar, la didàctica d'unes mestres, els dubtes i angoixes d'un noi davant un paper blanc, la grafologia feta anècdota, l'home que ha passat per diferents etapes i feines professionals,.... Retrobament esperat i desitjat amb les paraules, amb el pensament fet llenguatge, amb l'atreviment de narrar i explicar el pas del temps, de crear mons nous tot creant bellesa.
Matí de dimecres a l'Ateneu.

19 de gener 2015

Itinerari Sant Llorenç del Munt

Sortida fàcil i agradable per Sant Llorenç del Munt seguint l'itinerari que ens porta des de la Torre de l'Àngel fins el Coll d'Estenalles passant per les Coves de Sescorts.
El dia ha estat fred i variable tot i que hem pogut gaudir d'estones de sol hivernal. Sortim des de la Torre de l'Àngel, esvelta construcció modernista travessant la riera de les Arenes i ens enfilem cap a Can Robert, masia abandonada i en estat precari on hi va passar una temporada el poeta Joan Salvat-Papasseit per tractar la seva tuberculosi. Valdria la pena recordar-ho i endreçar-ho una mica si algú tingués la intenció de fer un itinerari pels indrets on va estar el poeta. Tot l'entorn va ser també famós perquè s'hi havien rodat pel·lícules ambientades al far-west. Una mica més amunt, a tocar de la casa, passem per les Tombes de Can Robert, perdudes, que corresponent a una antiga necròpolis visigòtica. Passem pel Forn de Calç de la Canal de l'Abella situat al bell mig d'una barrancada entre una espessa vegetació i arribem al collet del Morral del Drac. El Morral del Drac és una construcció monolítica de pedra granítica que presenta una obertura entre la roca i, segons la llegenda, fou el cau d'una bèstia ferotge; continua la llegenda que quan va ser abatut el drac va anar a morir al Puig de La Creu del veí Castellar del Vallès.
A partir d'aquí se segueix un corriol encarat cap avall que ens porta a les Coves de Sescorts. Entrada amb volta suportada per unes columnes naturals, fumades com tot el sostre. Diverses galeries es connecten entre si a través d'un seguit de passadissos. Hi ha unes vistes espectaculars de la muntanya de Sant Llorenç amb el monestir i cap a la vall. Tornem cap al Morral i seguim en direcció nord seguint les indicacions del Coll d'Estenalles amb vistes sobre el Montseny, Montserrat i la serralada pirinenca. Al cap d'una estona arribem als Òbits, unes balmes que havien estat habitades. També conegut pel Cau de la Moneda perquè s'hi havia fabricat moneda falsa en altres temps. Pugem lleugerament per arribar a la Font Flàvia, ficada en una humida raconada; tenim al davant la zona de les Fogueroses amb els seus estimballs i seguim la carena del Pagès arribant-nos, fent una petita marrada, al Pla de les Pinasses on hi ha una vista espectacular sobre el Montseny, a sota Sant Llorenç Savall i una mica més enllà Sant Feliu de Codines, els Cingles de Gallifa i els Cingles de Bertí. Tot carenejant la zona de les Fogueroses podem veure al davant la Serra de l'Obac i l'altiu Montcau.
Baixem per un corriol entre roures i alzines fins a trobar el Roure del Palau, arbre monumental de bona alçària degudament senyalitzat. Continuem baixant entre alzines, farigola i estepa blanca fins a la Bassa de la Calçada que costa de veure, ja que tot l'entorn ha anat acumulant els sediments de les pluges i la degradació del terreny. Continuem avall i, després de travessar el torrent del Cellerot i fer una petita pujada, arribem a l'àrea de pàrquing del Coll d'Estenalles.
L'excursió ens ha portat a llocs poc transitats de la muntanya de Sant Llorenç tot i que ens molts moments ens hem trobat amb un seguici de gent i gossos que feien el mateix camí.

16 de gener 2015

Música

Ahir vaig assistir a un concert molt gratificant a l'Auditori. Hesperión XXI, El Concert de les Nacions i La Capella Reial de Catalunya dirigits per en Jordi Savall que feren les delícies dels melòmans que ens hi trobàvem.
En una de les peces, el violí es passeja per l'escenari tocant ell sol, a la manera dels bohemis i això em va fer pensar en la meva neboda, també violinista encara que ella diria que no. Des d'aquest record em vaig veure jo a mi mateixa i al meu germà quan érem petits i vaig recordar que la música sempre havia estat present a casa. Tant el meu germà com jo estudiàvem el piano; ell amb més fortuna, en el sentit que sempre va tenir més bona oïda i només de sentir una peça ja la podia tocar i jo necessitava hores damunt el teclat i, naturalment, la partitura als nassos per a poder tocar. També és veritat, però que ell ho deixà al poc temps i que jo vaig continuar la carrera fins a fer tot el solfeig, 8 cursos, l'harmonia,la teoria i la història de la música i sis cursos de piano intentant entendre al Bach, al Czerny i al Béla Bàrtok i a més intentant, sense aconseguir-ho, l'agilitat dels dits amb les escales. Tot i així, fins i tot vem fer un concert nadalenc al Museu de Badalona, ell al piano i jo tocant l'harmònica. Ho hem recordat sempre!
A casa encara hi ha quantitat de música: discos de 45 i de 33, CD de tots els estils; be, no tots, bàsicament de música clàssica, de country, folk, cantautors catalans i francesos, celta, new age i flautes andines i encara me'n deixo. Recordo els primers discos: les sarsueles El Rey que rabió i Cançó d'Amor i de Guerra que ens sabíem de memòria, algunes sardanes i òperes. Després va venir el Mahler i el Bach i el Mozart. Cantautors com l'Espinàs i tota la gent de la Nova Cançó, la Guillermina Motta, l'Ovidi, en Raimon i en Llach; la Joan Baez, el Peter Seeger i la Violeta Parra, i el grup Quilapayun i el grup Illi-Intimani; en Brassens i en Brel; el grup de Folk, els Esquirols, l'Arnella i el Xesco i tants i tants d'altres que encara em fan companyia.
I les corals: l'Orfeó Badaloní, Els Cantaires de la UEC, la coral del Centre Recreatiu de Montgat, la Coral Mont-Tàber del CEC, la Coral Som, l'Orfeó La Lira, la Coral Betúlia i la Coral Poble que Canta i totes les col·laboracions voluntàries i participatives des de Cantates a Requiems, Carmina Burana i Messies al Palau fins a Jornades Internacionals, Concerts a París i Dia de la Música de la FCEC
Es pot dir que la música ha omplert bona part de la vida i ha estat una bona companya i un gaudi excepcional.

06 de gener 2015

Cap d'Any 2015

Palafrugell
Camí de Ronda

Llafranc


Cap d'Any tranquil amb la remor del mar. Un acabament del 2014 i un recomençament de vida al 2015 passejant, veient el sol i fent dels petits moments un relax.
Una volta per Palafrugell i una visita al Museu del Suro del tot interessant: com va començar la industria dels taps, com va esdevenir una empresa important per al Baix Empordà i per a tot el país i, com ara, continua amb menys possibilitats però resistint-se a morir.
Un vermutet a la plaça de Palafrugell, fruint de l'escalfor del sol, de les parades del mercat i de la pastisseria Can Serra tot llegint el diari a les acaballes del 2014; aquest 2014 que, tant desitjat!, ja ha passat.
Calella de Palafrugell
A la tarda, amb la posta, una anada a Calella de Palafrugell seguint el camí de ronda, entre pins i espadats, amb la tranquil·litat de deixar passar el temps que s'escola a poc a poc; les llums del poble de Llafranc arrecerat i compacte, buit ja de la gentada estiuenca, saludant uns pocs vianants que també gaudeixen de la calma.
Far de Sant Sebastià
Llevar-se d'hora i pujar fins el Far de Sant Sebastià, encara negra nit, on la cobla amenitza amb unes sardanes l'espera del despertar d'un nou dia i un nou any. Xocolata i melindros per escalfar-se de l'aire un pel gelat i preparar la màquina fent-se un lloc entre els fotògrafs de mòbils.
2015
Salutacions al sol, a l'aigua que rep el seu reflexa, a unes poques gavines, a la llum del far que va giravoltant per a senyal de navegants solitaris i perduts, talment els cercles que confegeixen les sardanes; llum!
Davallada cap al poble rebent del tot l'escalfor i esmorzar a la cala i tornar a pujar ja avançat el matí per visitar el poblat ibèric i fer una caminada entre pins per esperar l'hora de dinar al restaurant del Far veient el mar de fons.
Un bon servei i un bon cafè per acabar l'àpat i tornar cap a casa amb la serenor d'un bon començament.  Bon 2015!!