Aquest curs he començat una experiència realment enriquidora a l'Ateneu Barcelonès on segueixo el curs de Narrativa els dimecres al matí. Aprendre a escriure és un acte volgut, a voltes divertit i a voltes penós, que exigeix un esforç i un rigor constant amb una mateixa i que implica, també, compartir emocions, esforç i treball amb els companys de taula. 
Començava l'aprenentatge quan tot just deixava la feina diària feta durant tants anys, quan podia dir adéu a la vida laboral i em disposava a fer noves activitats i noves relacions per seguir vivint una mica més el ser en aquest món. Recordava els últims dies viscuts com a psicopedagoga; recordava la darrera setmana plena d'emocions, de vivències i d'adéus.
Recordava un despatx lluminós d'una escola concertada del centre de Badalona, aprop del carrer dels Arbres; recordava una taula i l'establiment d'una
conversa professional on la llum de la mirada entre jo i el psicopedagog del centre superava les paraules:
ulls fixes que irradiaven il·lusió per la meva jubilació i que produïen una intensitat de companyonia que es feia emotiva en aquestes hores properes a
un canvi de vida.
Recordava un restaurant amb una taula de cara al mar. Un dinar de feina amb
l'escuma de les ones reflectint la llum del sol. Unes paraules: “et
trobarem a faltar”. Una abraçada i un adéu que, ben segur, no implicava un
acomiadament, si no tant sols un fins demà. Un canvi d'estil
de vida.
Recordava les taules arrenglerades i les cadires arrossegades per unes mans
infantils i maldestres que havia vist i sentit durant tants anys. Un nen saltant la taula, un altre cridant i
un tercer donant un cop al company de la fila. Una mestra amb cara de
desesperació. Un soroll somort que dura una eternitat en pocs
segons. Un adéu i un recomençar.
Recordava una copa, unes bombolles que saltaven juganeres fent pessigolles al
nas; un líquid un pèl aspre que traspassava la gola i feia aflorar els
sentiments. Una llàgrima fugitiva: l'esperança d'un desitjat nou
demà. Un acomiadament notori amb els companys, els mestres, els diferents professionals que hem entrecreuat ànims, tasques, dubtes i projectes.
Recordava el traspassar la carretera que portava a l'institut per últim cop.
Records d'una primera anada amb els nervis a flor de pell per fer-se
càrrec dels problemes d'uns joves que busquen el seu lloc, unes
famílies que volen entendre i un professorat immers en el treball i
l'esforç. L'assessorament pedagògic fet bandera. L'acabament
melangiós de molts anys de compartir amb l'educació.
Totes aquestes imatges passaven fugisseres mentre observava el present:
Una
taula composta d'individualitats on papers i estris d'escriptura
esperen forjar il·lusions, esperances, futurs,... A través de la
finestra el sol il·lumina us espai de projecció literària.
Silencis. Explicacions de veus que esdevenen amigues amb unes
mateixes intencions tot i ser dispars. Expectatives, punts de partida
i vides que venen de diferents recorreguts: la riquesa diversa
compartida. La noia dels cabells curts i mirada serena que té un
projecte, l'home que comença, l'altre que calla com a manera de
parlar, la didàctica d'unes mestres, els dubtes i angoixes d'un noi
davant un paper blanc, la grafologia feta anècdota, l'home que ha
passat per diferents etapes i feines professionals,.... Retrobament
esperat i desitjat amb les paraules, amb el pensament fet llenguatge,
amb l'atreviment de narrar i explicar el pas del temps, de crear mons
nous tot creant bellesa.
Matí
de dimecres a l'Ateneu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada