Mesopotàmia turca (I): d'Adana a Gaziantep

Mesopotàmia és un nom que remet a l'antiguitat. Un nom sobre els orígens de la humanitat o de lacivilització coneguda i no coneguda. Milers i milers d'anys s'escolen
entre pobles i tribus: sumeris, acaris, assiris, babilonis, hurrites, hitites, egipcis, accadis, hakis, perses, grecs, romans... Bressol de la humanitat, Mesopotàmia ocupa un bast terreny centrat avui en dia al Sud de Turquia, nord de Síria, Iran i Iraq; un gran territori que va més enllà del Tigris i l'Eufrates.

En aquest viatge hem conegut la Mesopotàmia de més al nord, a la zona de Turquia fronterera amb Síria. I hem començat el recorregut a la ciutat d'Adana. Quan hi arribes ja veus que alguna cosa ha anat canviant a Turquia d'ençà de l'any noranta que hi vaig ser. Llums de neó, edificis nous, carreteres ben asfaltades, anuncis de McDonalds, de MediaMarkt i fins i tot de Zara. Una ciutat moderna amb una bella mesquita de sis minarets que la converteixen en la segona ciutat amb  tants minarets. Des de la finestra de l'hotel, al capvespre, els llums reflectits ales aigües del Seyhan, entre minaret i minaret, van fent pampallugues la bandera turca barrejada amb altres propagandes. De nit, sembla que criden a l'oració, una crida que no he sentit mai.

El 1909 Adana fou l'escenari d'una massacre d'entre vint i trenta mil armenis, grecs i assiris; explicació que la guia turca, ara per ara, intenta evitar. 

El nostre primer contacte amb la història antiga és la Hieràpolis de Castabala, una antiga ciutat de la regió de Tianitis, construïda durant el període hitita tardà. El seu nom prové, probablement de l'idioma luvi i fou conquerida per l'Imperi Aquemènida convertint-se en part de la satrapia ciclicia; més tard tard, fou abatuda per Alexandre Magne. A Castabala hi havia un temple amb una estàtua d'Àrtemis Peràsia portada per Orestes de "més enllà de la mar". Les seves sacerdotesses caminaven per damunt de brases sense cremar-se.

 Un lloc agradable per passejar-s'hi en aquesta època de finals d'abril; un dia ben clar i un aire fresc que s'agraeix. Entre pedres esculpides disperses per tot el recinte destaquen algunes columnes i frisos decoratius amb cares de semidéus, però, per sobre de tot, cal observar des de dalt i des de baix l'amfiteatre romà. Els romans arribaren després del hitites i engrandiren el lloc. Les runes no han estat del tot excavades i les pedres s'amunteguen per sobre l'herba, però el semicercle de grades es conserva molt bé. Dóna gust caminar per aquí a plaer, sense cap turista badoc fora del nostre grup.

Deixem la silueta rocosa d'un castell posterior per arribar a la Fortalesa hitita de Karatepe, ubicada estratègicament per controlar el pas des d'Anatòlia a la plana del nord de Síria. S'hi han trobat, enmig d'un frondós bosc mediterrani, tauletes, estàtues, restes d'edificis, dues portes monumentals amb relleus i pilars on hi apareixen representats lleons i esfinxs a més de diverses inscripcions en jeroglífics luvis. Una inscripció bilingüe en fenici i luvita ens parla de les activitats del rei Azitawatas de la casa de Mopsos i va servir als arqueòlegs per a desxifrar els jeroglífics luvites.

Karatepe («Turó Negre», en hitita: Azatiwataya o Azitawatas; en assiri Ishtunda) és una antiga fortalesa hitita exhibida com a museu a l'aire lliure a la província d'Osmaniye. Els relleus ens parlen de la vida quotidiana, de l'arbre de la vida, de la música i de la navegació; i de les oracions i sacrificis als déus.

Des d'aquí tenim al davant la majestuosa carena del Mont Taure reflectida a les aigües del llac, en un paratge bucòlic que forma part  del Parc Nacional de Karatepe-Arslantaş. Les muntanyes del Taure, a l'est de la península d'Anatòlia, culminen amb el Pic Kaldidag de 3.734m i és on neix el riu Eufrates.

De tornada a Adana podem fer una interessant visita al museu arqueològic que acull el patrimoni històric de tota la regió. La colecció d'objectes exposats procedeixen dels jaciments de Tars, Missis, Karatepe, Yumuktepe i Sirkeli Höyük, entre d'altres de la regió de Çukurova, des de la prehistòria fins a l'imperi otomà. 

El jaciment arqueològic de Yesemek és un museu a l'aire lliure dels períodes hitita i arameu. Sembla que fou una cantera (al marge del davant n'hi ha una de moderna), que serví com a taller d'escultures que traslladaven als palaus i santuaris. Aquí, es pot dir, que treballaven a pic i pala! Abandonades durant segles, pedres grisoses per on s'hi passegen els ramats; el lloc fou també desitjat per la cobdicia constructora moderna però, tanmateix, s'aconseguí aturar la màquina destructora i les pedres resten dempeus, les figures impassibles ens miren i els deus de la muntanya vetllen per nosaltres. Entre els 300 objectes desenterrats, hi ha esfinxs, lleons, carruatges, déus... La majoria són esfinxs amb cap de dona i cos de lleó, o directament lleons, alguns amb ales. Aquestes escultures d'esfinxs i lleons estaven probablement pensades per flanquejar els portons de les ciutats hitites i dels palaus i temples, i són molt semblants a les estàtues trobades a Hattusa i Alaca Höyük. 

Com ho feien, com ho traslladaven, continua sent un misteri, com tants misteris hem descobert aquests dies. Abans de marxar del lloc, un bon te asseguts a la terrassa gens turística del lloc, en companyia d'un gos que va mandrejant entre taula i taula.

Continuem el trajecte fins a arribar a Gaziantep per visitar els museu dels mosaics. ÉS el museu de mosaics més gran del món. La majoria molt ben conservats. Els mosaics romans provenen de l'antiga ciutat de Zeugma i d'altres localitats el voltant. Zeugma fou fundada pel general de l'exèrcit d'Alexandre Magne, Seleuco Nicátor, a la riba del riu Éufrates. Pel fet de trobar-se a l'itinerari de la Ruta de la Seda, fou una ciutat pròspera, d'uns vuit mil habitants, Els mosaics es van mantenir en el desconeixement quasi total fins als voltants de l'any dos mil quan van començar a aparèixer peces arqueològiques vandalitzades en museus i col·leccions privades i hi havia plans per a la construcció d'una nova presa al riu que provocaria que moltes àrees de Zeugma quedessin inundades. Molts dels mosaics estan encara per descobrir, però se'n poden veure moltíssims en un museu molt ben organitzat. 

Podem dir que els turcs, conserven el seu patrimoni i tenen uns museus acuradíssims, espaiosos i didàctics; possiblement per sobre de molts altres països.

I ja que els mosaics provenen de Zeugma, calia traslladar-s'hi. El nom del zeugma, es refereix al pont de barques que creuava l'Eufrates en aquella localitat. Aquí podem veure com encara s'estan fent les excavacions i descobriments d'una ciutat antiga. És emocionant passejar-se per aquest entramat d'escales i passeres tot intentant descobrir nous esgrafiats, nous detalls, nous objectes que ens expliquin la història i la vida dels seus habitants. La vida i la mort. Et sents una mica poqueta cosa quan penses en la gent que devia trepitjar els carrers, entrar a les cases, portar ofrenes al santuari o arrecerar-se darrere una columna en temps de pluja. Quantes vides, quantes rutines, quantes il·lusions dels habitants; quantes existències! Per casualitat, ens hem trobat el director de les excavacions i la nostra arqueòloga s'ha emocionat quan ens ha deixat entreveure noves excavacions no obertes encara al públic. 

L'Eufrates corre per davant nostre en un dia calorós. Ja no hi ha el pas de barca, però el cabdal és ample i rivetejat per una immensitat de flors grogues que veuen l'aigua al seu pas.

I després de tanta pedra, de tants mil·lennis, potser val la pena aterrar a la nostra època i passejar-nos tot badant pel mercat de Gaziantep que, com tots els mercats orientals, està ple de vida, de colors, d'olors, d'oficis ancestrals fets encara manualment, de pots i potingues, de llaminadures de tot tipus, d'espècies i d'essències. I ja tenim les fotògrafes amb la màquina penjada al coll tot intentant eternitzat allò que és un moment.