Mesopotàmia turca (III): de Mardin a Adiyaman

Seguint el nostre recorregut per Mesopotàmia i els nostres orígens, ens dirigim cap a Mardin, tot paran al monestir de Zafaran. Sants dels cels quina generació! En tot el viatge no ens havíem trobat amb tanta gent. S'ha de fer torns per entrar i així i tot esperar que un grup acabi per entrar nosaltres en llocs estrets i baixar escales de caragol. Conegut com el Monestir del Safrà, és un monestir ortodox siri dedicat a Sant Ananies i un dels més grans de la regió. Fou originalment un temple dedicat a l'adoració del sol; més tard, utilitzat com a ciutadella pels romans. Al 793 seu del bisbat de Mardin i abandonat el 1125. Entre el 1293 i 1924 Patriarcat de l'església ortodoxa síria. Acull les tombes de cinquanta-dos patriarques de l'església ortodoxa siríaca oriental. Dels seixanta mil cristians arameus de la regió el 1960, només en queden deu mil després de les persecucions dels kurds. Els serveis són encara oficiats per monjos en arameu.

I aquesta devoció d'avui? Ens ho expliquen: demà és Pasqua i el monestir tanca les seves portes al públic per fer les oracions en privat.

Ens acostem a Mardin. Una ciutat encimbellada a redós d'un monticle, unes cases que es confonen amb el sòl, uns carrers de pujades i baixades i un carrer "major" amb tot de botigues i restaurants. Domina una fèrtil planura, amb camps geomètrics i ben delimitats que es poden albirar des de darrere el majestuós minaret que sembla que
vigili tota la plana. Les terrasses dels teulats de les cases fumegen de carn a la brasa en una ciutat que sembla que estigui de festa. 

Les façanes de pedra calcària groga d'aquesta ciutat cristiana-siriana,  ofereixen una fabulosa estampa daurada al caient del sol, motiu pel qual fou anomenada la "Ciutat del Sol". Fem un passeig pels carrerons de l'antiga ciutat, pujant i baixant escales i visitem l'església de Kirklar, coneguda com "l'Església dels 40 Màrtirs", on encara s'hi pot escoltar la litúrgia en arameu. Al terrat, la cúpula domina la ciutat i ens embadoquem amb les núvies vestides de blanc com si fossin ben bé occidentals, tot fent-se fotografies d'àlbum de casament.

Al vespre, els llums de terrasses  i del minaret il·luminen la plana de sota. Ens endinsem pels carrerons però el seguit d'escales i esglaons ens fan desistir aviat i preferim sopar tranquil·lament. 

L'endemà, de bon matí, una excursió fins al castell de Zerzevan. Situat dalt d'un turó al que s'hi ha de pujar a peu, es va començar a excavar el 2014. Estava estratègicament situat a la frontera més oriental de l'Imperi Romà, on hi havia una important guarnició que controlava la ruta comercial. Els estudis arqueològics revelen unes estructures subterrànies entre elles un temple del mitraisme, el déu del sol, religió que fou declarada il·legal l'any 391 per Teodosi. L'entrada a l'església de Mitra conté símbols inscripcions i varies columnes amb nínxols.

El mitraisme era una religió mistèrica de tipus iniciàtic, basada en la transmissió oral i d'iniciat a iniciat i no en un cos d'escriptures sagrades. Va tenir una gran difusió a l'Imperi Romà entre els segles I i IV dC. Rendia culte a la divinitat de Mitra, procedent d'Àsia. Recull les concepcions dualistes d'origen mazdeista i els adeptes estaven obligats a mantenir en secret els rituals de culte; per això, la documentació escrita és pràcticament inexistent.

Les runes del castell ocupen un bast territori del monticle on està situat- A baix, la plana verda de turons suaus i una carretera ben nova fent ziga-zagues. Un paisatge relaxant. 

Continuem el recorregut cap a Diyarbakir. S'imposa, però, una parada a la riba del Tigris, altra gran riu de la història de la Humanitat. Terrasses plenes de gent en un dia de festa, parades de menjar fet al moment, de cotó ensucrat de colors, de pistatxos i de menges locals. Al pont que travessa el riu s'ha convertit en una festa. La gent balla al so del tamborí i la flauta turca que bufa el músic. Els passos de la dansa, mig turca mig grega, també fan pensar en el puntejat de la sardana. En un moment, una manifestació enarborant consignes i banderes; kurds.

Fa una certa emoció haver conegut de primera mà el Tigris i l'Eufrates, tant temps estudiats en les enciclopèdies de la primària, en la història sagrada. Ara, els situem, hem tocat l'aigua, els hem fet nostres.

Diyarbakir és una ciutat populosa: cotxes, motos, gent, gent i gent. I una mesquita grisosa al mig. Grisa per fora, blava per dins. Amb els homes fent oració i les dones més endarrere i amb un grup de savis en un cantó, segurament estudiant les escriptures. Fora, el mercat i els cistells plens de confits de colors; entr mig del blanc i el vermell, predomina el blau i ens n'hem duem una bossa cap a casa per assaborir-los després de dinar. Diyarbakir fou fortificada amb una extensa muralla després del regnat de Constantí. considerada com la més important del món després de la muralla xinesa i declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Feta de basalt negra i amb quatre portes pràcticament intactes, als seus murs encara s'hi troben pedres amb inscripcions més antigues, el que vol que cada civilització s'aprofita de l'anterior.

Podem visitar l'església cristiana catòlica i al costat mateix l'església cristina armènia, que no difereixen gaire en arquitectura ni en nombre de ciris. Fora, una columna foradada per la base, el Minaret dels Quatre Peus,  ens fa donar set voltes al seu voltant per demanar un desig i tenir bona sort.

I abans de marxar, un bon te o un cafè de pistatxo o festuc també en turc, això sí, cafè turc. Un cafè pres tranquil·lament al Caravanserrall de Hasan Pasa Haní, aquells edificis destinats a acollir les caravanes al final d'una etapa de viatge.

Però, el viatge no l'hem acabat pas. Ens queda una de les joies més cobdiciades del nostre itinerari: el jaciment arqueològic del Mont Nemrut. Una autèntica meravella!