Víctor Català és narració, és llibertat de pensament i és riquesa de llenguatge. D'un llenguatge que, per a
nosaltres catalans del segle XXI, ja hem de rebuscar al diccionari; tantes paraules perdudes, tantes paraules foranes que ens han empobrit la manera de parlar. Perquè, tot i que vulguem saber molts idiomes, hem de conservar el nostre; tot i estar tan influenciats pel castellà i l'anglès, hem de utilitzar el nostre. Reivindicar-lo, reaprendre'l, usar-lo a tot arreu encara que ens costi o ens faci sentir estranys amb nosaltres mateixos. En fi: creure-hi!
I hem caminat pels voltants de l'Escala en un dia ja força estiuenc amb la lectura d'algun conte del recull de Contrallums i La Mare Balena. Hem sentit la fragilitat i la innocència de la mare Jesús Maria de la Purificació a Conversió, amb el marrec eixelebrat i incendiari de la lluita als carrers durant la Setmana Tràgica, i la "bogeria" que porta al perdó i a la conversió de l'al·lucinació del fill perdut.
Hem patit, encara que no hem pogut acabar de llegir, amb La Pua de Rampí quan la pubilla marxa amb la coca de pinyons i anxoves salades i dauets de codony cap a Suriola i torna cap a casa havent-se entretingut una mica massa, apressant el pas un poc neguitosa per la proximitat de l'hora llostre... quan percep la bafarada agra de vi negre, de tabac recremat, d'immundícia...
Ens hem deixat de llegir La mare balena que ja estava preparada, però, no hi ha temps per a tot. Que no en dic res perquè us el pugueu llegir sencer i sabreu que el senyor mestre de la vila, així que hagué esment de la tragèdia, congregà els alumnes a l'aula per fer-los veure com les petites causes produeixen grans efectes.
I en homenatge a tots els contes hem començat la ruta davant l'estàtua del Petit Príncep que, des de la roca, talment la sireneta, es mira el poble de l'Escala, un poble mariner esdevingut ben turístic a l'estiu.
Hem pujat, barrets a la closca, tapats braços i cap per no agafar una solellada, cap a l'ermita de Palau. Un jaciment medieval que pertany al municipi de Torroella de Montgrí, un petit temple romànic en ruïnes i vestigis d'un petit poblat que tindria els seus orígens en època romana. No s'ha pogut precisar la cronologia del jaciment encara que algunes de les
restes ceràmiques trobades fan sospitar que aquest paratge ja estava
habitat entorn el segle II aC, on s'hi hauria ubicat una vil·la romana. De fet, la vil·la romana, que ha originat el topònim, presenta vestigis en una extensió molt considerable i es trobaria a prop de l'important camí d'Empúries, una antiga via romana que creuava el massís del Montgrí i connectava Empúries amb Girona.
Hem pogut descansar a l'ombra entre ciris encesos i imatges religioses que ens han fet sospitar que encara s'hi deuen fer algunes trobades o aplecs, no ho sabem.
Continuem el camí amb els vorals ben verds i florits. Un camí arbrat que acaba en una recta ben llarga amb pins a banda i banda i que ens porta fins el mirador de Punta Ventosa on ens retrobem amb el mar. Avui, un dia lluminós, l'aigua brilla sota nostre, les onades tranquil·les acaricien la roca i el penya-segat i ja pensem en capbussar-nos-hi una mica més endavant, quan estiguem un xic més acalorats.
A partir d'aquí anem vorejant la costa pel GR convertit en camí de ronda. Un camí de pujades i baixades que ens fa alentir el pas: cal mirar bé on posem els pals i els peus, cal cercar el lloc més adient per anar baixant sense relliscar ni fer-nos mal, cal pujar a poc a poc, alçant bé les cames i anant amb compte amb troncs i branques que sobresurten dels arbres. L'espectacle de costa és superb, però hem de mirar a terra, ajudar-nos si cal, que tots i totes tenim ja una edat. Ai!, com recordem quan saltàvem lleugers com daines i isards!
El camí es fa lent. Hem d'anar parant i esperant a tota la colla, no treure'ns els barrets del cap i anar
xarrupant de les bosses d'aigua que portem a les motxilles. Arribem a racons de cala ben reduïts, quasi per a bany individual. A peu d'aigua descansem i admirem com uns joves estan ben fresquets banyant-se a l'aigua transparent, amb matalàs d'escuma o sense.
Tornem a enfilar-nos amunt pel guirigall de rocs i pedres i traspassem una zona ben florida de sempreviva, els botonets grocs que semblen d'or entre flors blanques diminutes. Quin goig de natura! I sense gaire gent; bé, sí, un jovent que baixa el que nosaltres pugem com cabres saltironant.
I, en determinat moment, mentre esperem, prenem la gran decisió: ens quedem aquí mateix a dinar. Uns a sobre els rocs del camí, altres, que ja glatien feia estona, cap a dins de l'aigua. Unes sirenes dins el mar, una remullada ben plaent, un treure`s la calda de sobre. Els altres dinem i, sobretot, bevem. Una bona estona de repòs, que ja és hora de migdia i ens cal remuntar encara una estona més per sobre del Racó del Rec Fondo. Llegim i marxem.
Ara cal continuar parant esment del sòl pedregós i de les arrels dels arbres. I, sobretot, no anéssim gaire més cap a la dreta: el tall de roca és prou profund i potser no cal caure a l'aigua de tant amunt. Resseguim el GR tot i que hi ha un caminoi ben bé per la punta de l'espadat, però no ens hem refiem, que un mal pas ens pot costar una remullada no volguda. Sempre veient el mar, és un tram ben bonic que passa entre arbres baixa fins a arribar a les envistes de cala Montgó, un racó de Costa Brava tal com ens diu la cançó. A la punta de la petita península, la torre de vigilància encara esguarda si venen pirates de mar enllà.
A tocar d'aigua ens fem la foto obligada de conjunt, un cop ens hem aplegat tots i totes. Ens la fa aquell noi que adopta unes postures ben divertides per fer una foto! (No la que s'eixarranca, no!, el que s'ajup!).
La segona gran decisió ha estat escurça una mica el camí, que l'excursió és prou llarga i hauríem 
d'arribar abans de fer nit. I ens deixem la volta al penyal de la torre i la pujada fins dalt. Travessem la urbanització de la cala, ja plena de gent que no deu treballar un dimarts de maig (que nosaltres també en portem una de noia d'aquestes) i que ens meravella que hi hagi tanta gent que pugui gaudir en dies laborables.
Arribem altra vegada a la costa. Segons uns wikilocs queden uns cinc quilometres per l'Escala, en d'altres menys, però: Així i tot, donem al possibilitat que, qui vulgui, es quedi a fer mandra per aquí, els altres anem més lleugers cap als cotxes i els recollim més tard. Tercera gran decisió: decidim fer tots plegats els cinc quilòmetres que potser queden!
Anem vorejant la costa per sobre l'espadat per un camí més planer, sense tan rocam i gaudim més de les vistes de l'aigua. Al fons, el golf de Roses,i el poble de Roses, Empuriabrava i darrere de la punta que es divisa, Cadaqués que no veiem des d'aquí.
Però aquest tram se'ns ha fet curt i ja podem albirar l'Escala amb el seu port. No us refieu —ens diu una companya assenyada— és més llarg del que sembla! Al cap de poc ja voregem el port, sota un sol que encara crema i encetem el passeig a la recerca d'un bar amb taules a l'ombra. Empresa difícil; totes les ombres ocupades. Encara bo que, al final del passeig, hi ha una gelateria que té begudes de llauna fresques i... gelats! Una delícia de gustos i colors per acabar la jornada.
La Víctor Català? L'hem abandonat al passeig que ens ve més de gust llepar sucre o beure alguna torrada suau. Segur que ella, dona de món, haguera fet el mateix!
Això sí, la darrere recomanació: no deixeu de llegir els tres volums dels contes. Us ho passareu tant bé com menjant un gelat a la fresca!
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-amb-victor-catala-per-lescala-215486306
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada