27 de desembre 2021

Nadal 2021: Montserrat 57!

A punt ja de marxar de Montserrat un any més. Un any més de Nadal a dalt d'aquesta muntanya com si fos a casa. La meva petita casa de finals de desembre.

Molta boira els dos primers dies i bon sol els darrers. Repòs i caminades: les meves clàssiques als Degotalls i a la Creu dels Escolans; les ermites de Santa Anna, Sant Benet, la Trinitat i Sant Dimes aquest any acompanyada per la Clara i el Daniel que han pujat a menjar canelons de Sant Esteve; la pujada, amb molt de respecte, a l'ermita de Sant Antoni amb unes vistes fantàstiques. No sé pas si seré capaç de tornar-hi, però m'ha fet molta il·lusió arribar-hi i tornar sana i estalvia baixant, a més, les escales dels pobres. I llegir i passejar per Sant Miquel.

I, de nit, la volta carretera enllà veient els llums dels cotxes a sota com cuques de llum i un paisatge de llumetes parpellejant sobre el terra fent formes estranyes en la fosca.

La petita cel·la que m'acull cada any, al segon pis, amb la mica de pessebre que hi munto; amb massa escalfor, com cada any.

La Missa del Gall ja sense necessitat de passar-hi hores esperant ni tenint cura de reservar el lloc al banc, a l'esquerra. Aquest any sense escolans. Ni concert després de les vespres. Els escolans estan confinats cadascun a casa seva. La mica de ressopó obrint el xampany i un parell de torrons a la cel·la. I l'endemà el dinar a l'hotel amb l'escudella sense carn d'olla, el capó i l'ampolleta de cava. Abans de pair, una visita a la moreneta per dir-li que he tornat per cinquanta-setena vegada en temps nadalenc, una mica de conversa amb ella, que sempre la trobo al mateix lloc.

Una trucada a la Júlia, ella plorant i jo amb una llàgrima. I a l'Artemi que ells també van pensar en mi deu anys enrere. I una altra als nois de Valls.

I vaig refent records i en vaig creant de nous. Aquesta vegada recordaré l'excursió amb la Clara i el Daniel, que m'agrada que hagin pujat; i l'atreviment meu de pujar sola —i baixar!— a Sant Antoni. Quin paisatge més admirable! I fent fotos, sempre iguals i sempre canviants. De la serra retallada en el blau del cel; també fotos de Nadal a la cel·la, al vespre i abans d'anar a dinar i poder-les comparar cada any, amb una arruga més, una mica més platejat el cabell, amb el barret negre i les arracades de l'àvia que només em poso aquest dia, feliç i contenta, jo, de recordar-la! I recordar sempre la mama!

Tot plegat una rutina que em centra, que m'acompanya i em bressola, que em serveix de referència i de parada. Un passar lent del temps que tanmateix va de pressa i s'acaba prest. I esperar un altre any per poder pujar, que ja fa un any que era Nadal i aviat serem al Nadal del 22. 

Buscar referències que et situïn en el temps et dona seguretat i confiança en tu mateixa, crec. Si més no, a mi em va bé.

Cinquanta-set anys que han passat volant: criatura, jove, dona madura i ja senyora sènior amb descompte.

I baixar amb el cremallera, mirant una mica enrere —per dir adeu, fins aviat—i molt endavant per preparar la propera pujada de Nadal; que en farà cinquanta-vuit!

24 de desembre 2021

PER DIR UNA NIT DE NADAL

(Tot caminant) 

(Podeu substituir els tres-cents anys per dos mil anys, si ho creieu convenient)
 

Remor de silencis

Són les nostres veus.

Foscor de mirades:

Volem anar més lluny.

Amb passes comptades

Anem caminant

Sota nits estelades

Amb el deler dels infants:

Tot ens envolta per dir endavant.

Malgrat l’empenta,

Malgrat la il·lusió,

Restem d’esquena

i, encara amb enyor,

Fem nostra una cançó:

Què donarem als nois de les mares,

Què els donarem que els sàpiga bo?

Jo els donaria el sol que brilla

Jo, de la lluna la claror.

Jo els donaria una terra lliure.

Jo els donaria un món millor.

Tanmateix, tot són paraules,

Tot són paraules i por:

Tres-cents anys (dos mil) ens esperen,

Tres-cents anys (dos mil) d’un mateix plor.

 






BON NADAL

Desembre 2021

23 de desembre 2021

Les restes d'un castell.

Disposats a cercar un castell en plena decadència, el que fou i el que en queda, us convido a pujar, entre boires, a Castellferran o castell Ferran, al cim d'un turó al municipi del Bruc. L'edificació actual és una torre, possiblement de l'època de les guerres carlines i posteriorment formant part del circuit de torres de telegrafia òptica. Molt malmesa i lliurament accessible.

Per arribar-hi, cal anar fins al poble del Bruc, accessible des de l'A2. Enrere han quedat els temps que els revolts del Bruc eren plens de camions i susceptibles de "fer-ho passar malament" a les persones que ens maregem fàcilment en cotxe; aquelles cues quilomètriques, aquella paciència de conductors, aquells retards en les tornades d'un dia d'esbarjo. Ara, no us cregueu, passa el mateix, però les cues i la paciència han passat al pla, a les vies dites ràpides i a les entrades i sortides de les ciutats. Això ha estat l'evolució moderna!

El municipi del Bruc ha quedat tranquil, només amb el soroll somort de l'A2 que porta a Igualada i Lleida corrent i fent via. Un racó aïllat entre carreteres i polígons, entre supermercats d'Esclat, restaurants i bars "de tota la vida" tancats i amb els porrons desats al bufet.

Cal deixar el cotxe als peus del monument al Timbaler del Bruc, aquell noi que, amb la barretina calada al cap, pujà la muntanya santa i, a toc de timbal, ens deslliurà de l'estat francès. No va poder acabar la feina, però i deslliurar-nos d'algun altre estat. Haurem de treure'n més d'un de timbal, ara!

El camí s'enfila amunt entre bruc d'hivern florit, garric, alzines, pins i boixos, molts d'ells arrasats per la papallona blanca, però no tots.

Seguim les indicacions del Camí de les Batalles que ens va recordant la facècia dels de la barretina i arribem al coll de Can Maçana, ara àrea de descans de la carretera que puja a Montserrat amb poca circulació. Des d’aquest punt surten els itineraris que van a sectors molt populars de la muntanya: Agulles, el refugi Vicenç Barbé, l’església de Sant Pau Vell, la Cadireta... Un dels vessants més desconeguts de la muntanya, on els monòlits i les formes verticals conformen un laberint únic i meravellós. Des d'aquí podríem anar en direcció al Monestir de Montserrat pel GR-172 seguint les indicacions de la senyalització del Parc. Pot ser una bona travessa de dijous: caldrà solucionar problemes estratègics i logístics i presentar-la com a projecte de futur. Un altre element interessant d’aquest espai són les agulles de roca, els conglomerats de Montserrat que foren dipositats en el fons d’un mar superficial prehistòric que cobria la regió. Fa uns deu milions d’anys, aquestes masses de roca emergiren, i l’erosió posterior les anà esculpint fins que esdevingueren les capricioses agulles que podem admirar avui. Bé, no es pot dir que les puguem admirar precisament avui. La boira ho cobreix tot, la muntanya i la plana han desaparegut. Som conscients de la seva presència en la vegetació i el terra de còdols granítics que ens indiquen que és el sòl característic de la serra. Però no hi ha agulles, no hi ha Foradades; només el mític escenari de la batalla del Bruc present a cada revolt i cada pedra.

També hem de fer esment que els aficionats a l'observació d'ovnis a Montserrat es reuneixen a Can Maçana el dia 11 de cada mes. Potser per això avui tenim la boira ficada en aquest vessant de la muntanya!

Travessada la carretera i deixant enrere Can Maçana, ens enfilem per un corriol que entre rocs ens porta al Castellferran. Situat dalt del Puig Ferran ens parla, en les seves pedres enrunades, de fortí fuseller, de torre de guaita i d'utilització durant les guerres carlines i, una mica més enrere en el temps, de la primera i segona batalla del Bruc durant els primers anys del 1800.

Nosaltres, un petit, però potent exèrcit de setze persones, el conquerim avui per veure unes vistes imaginades, per estampar les nostres imatges en digital, perquè la càmera tarda a funcionar, i per sentir-nos més amunt, però als peus d'una muntanya santa que sabem que hi és.

Davallem cap a Sant Pau de la Guàrdia o Sant Pau Vell. Un petit nucli amb l'església i el restaurant; de fet, tot el necessari si ens fes falta. 

I continuem camí cap a la bauma de Can Solà, tot passant per la urbanització Montserrat Park. Per dessota de la masia del mateix nom, hi ha una bauma immensa, un lloc feréstec que fem servir per dinar i fer la nostra festa de Nadal. La bauma té uns 120 metres de llargada per una fondària de 35 metres i una alçada d'uns 15 metres, amb el sostre plomat. Sembla que és molt cobejada pels escaladors que hi han obert 10 vies d'escalada de gran dificultat. Al fons, arran de paret, brolla una mica d'aigua; sembla que, antigament, la font de Can Solà alimentava un gran dipòsit d'aigua que s'utilitzava per regar les feixes de conreu.

Dinem i compartim torrons, bombons i galetes de Badalona, tot degudament embolicat per ser consumit individualment, no fos cas. I després, situats al bell mig de la bauma, aquesta catedral de pedra ens serveix d'escenari magnífic per les nostres cantades de nadales: Allà sota una penya, Les dotze van tocant, El Rabadà, El Fum, fum, fum i La Santa Nit. La coral improvisada, amb contralts i sopranos consagrades i alguna veu d'home envejable, fan preveure unes bones fetes, amb bona companyonia i un futur esperançat, amb alegria a les cares i amb moltes ganes de continuar fent caminades. El CEC es perd una bona coral.

Satisfets, estrenat ja el missatge de Nadal, ens encaminem al final del nostre camí enmig de pinedes i boscos, observant, al lluny, la modernitat d'autovia que defugim per continuar trescant per la natura.

BON NADAL!, i un 2022 ple de caminades, de cantades, de comprensió cap als altres, d'esperança, d'il·lusions, d'amistat i de compartir el que som: persones humanes.

16 de desembre 2021

Folgueroles i Roda: Caminant amb els poetes

Aquesta és la darrera sortida del trimestre del cicle Caminant amb Lletres que anem fent tot caminant amb escriptores i escriptors per les nostres terres.

I, aquesta vegada, ho hem volgut fer amb dos poetes que ens han fet sentir la seva veu enmig de la boira. Una sortida fàcil, però no per això menys dificultosa encara que sembli un contrasentit. Unes hores acompanyades de poesia en majúscules: Miquel Martí Pol i mossèn Cinto Verdaguer.

En Miquel Martí Pol ens ha portat des de Folgueroles fins a Roda de Ter. Una passejada entre els camps gebrats i la boira que no acabava mai d'aixecar-se del tot. Un paisatge d'hivern amb els arbres despullats mostrant les branques i els troncs nus, talment fantasmes dins l'atmosfera lletosa, un aire una mica gèlid a la cara i les mans i un sol que maldava per sortir i escalfar-nos una mica. Així i tot, la poesia d'en Martí Pol ens ha esperonat a seguir el camí, travessant camps i granges, saludant ramats d'ovelles assegudes tranquil·lament al terra gelat, i continuant per corriols a la vora del Ter en un moment que la boira aixecava una pàtina de vapor emmirallada a l'aigua. 

I hem recordat els mots:

"Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible."

I ens hem sentit més a prop de nosaltres mateixos, de traginar diari, d'esperances i il·lusions i objectius per complir:

"Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia".

Ens hem sadollat de les seves paraules, de la poesia i dels mots que volem salvar. I hem pensat Nadal i tot el que significa amb la senzillesa de la nostra parla, tan malmesa, a voltes tan oblidada, amb la lluita ben viva encara d'un poble que vol ser i vol viure en català.

"Potser Nadal és que tothom es digui

a si mateix i en veu molt baixa el nom

de cada cosa, mastegant els mots

amb molta cura, per tal de percebre'n

tot el sabor, tota la consistència"

I hem après a no defallir que la lluita és llarga. Si en el temps que visqueren els poetes que ens han acompanyat vam poder salvar els mots, per què no ara?

Hem arribat a Roda de Ter amb un sol lluent i un cel clar; presagi dels temps venidors? Hem donat la volta a la fàbrica la Blava on Martí Pol va treballar abans de la seva malaltia i hem emprès el camí de retorn amb el gran poeta de la Renaixença catalana. Un poeta, un home, que, en els seus temps, també va salvar els mots.

Resseguint el Ter entre una filera de plataners dels que hi havia abans a les carreteres (ja no en queden gaires, ara!) i pujant entre bardisses i punxes i lianes fins la font de les Cametes, encastada en una roca llisa, de difícil trobada. Allà, amb una estora de fulles seques als peus, a l'ombra de les branques, hem tornat a escoltar la veu de mossèn Cinto i la veu de la història i del somni d'un reialme:

"—He somniat qu'era gran

y d'un bell país monarca,

d'un bell país com aqueix

entre'l mar y la montanya.

Com eix Pi meravellós

mon regne posà tres branques,

foren tres regnes en un,

ma corona'ls coronava—"

I, tot pujant la muntanya, ens hem perdut una mica, que és difícil descobrir ara el país que el rei en Jaume anhelava. El corriol ens ha fet fer unes quantes marrades i perdre una estona i quan ja desesperàvem, i tornàvem enrere, l'hem retrobat; un bon auguri per aquesta nostra pàtria.

Ens hem enfilat, doncs, amunt, decidits i decidides fins a arribar a la masia de les  Cametes. Una vista superba del Pirineu nevat, aquell Pirineu que va veure, va trepitjar i va cantar el poeta! El Puigmal, el Cadí, el Pedraforca, el Canigó, les terres ara de França......

"Com vols d'aucells cantayres

venim del Canigó,

cantant sos dolços ayres,

amor del Rosselló.

Montanyes regalades,

Conflent y Vallespir,

les nostres refilades

son vostre dolç sospir.

Partida és Catalunya

per l'aspre Pirineu,

però son braç no allunya

los cors que lliga Deu"

La masia Les Cametes queda en un altiplà que forma una vauma. L'havíem de baixar! Però no hem trobat el forat adequat. Ple de bardisses, d'esbarzers, d'espines i punxes; quin mal fat! La vauma s'entén uns quants metres, de tal manera que, des d'on som, no en traiem l'entrellat i veiem dificultós fer un pas endavant i caure al precipici de peus i de cap. Per tant, decidim fer una petita volta i baixar seguint una pista que hi ha una mica més amunt; baixarem amb seguretat, que en aquests temps és tot un valor.

Arribats a l'entrada de Tavèrnoles dinem una mica acompanyats de "La barretina":

"Adeu Prats; adeu Cerdanya;

ab mes roses de montanya

jo me'n vaig a mori'a Espanya.

qu'es morir plegar lo ram!

Fuy barretinaire,

mes ay! ja no'n so;

me diuen cantayre,

mes no canto gayre,

mes no canto, nó"

Val a dir en aquest moment i pels que us estranyeu de la grafia dels poemes d'en Verdaguer, que els poemes que llegim són de les "Obres Completes de Mossèn Jacinto Verdaguer Edició Popular. Publicació de la Il·lustració Catalana. Administració: carrer de Mallorca, 187-Barcelona"

Uns llibres dels que en tinc tota la col·lecció gràcies al bon lector que era el meu avi Jaume, que va heretar la meva mare que ho guardava tot i que guardo jo com un tresor. Una col·lecció de 27 volums, dels que en sortia un cada mes i que es venien a 40, 50 i 60 cèntims de pesseta segons les pàgines. Es venien a les llibreries, quioscs i centres de subscripció: 4 pessetes en subscriure's, 4 pessetes en rebre el volum 9 i 4 pessetes en rebre el volum 17. No he trobat pas l'any d'edició.

I és un goig poder llegir aquests volums desmanegats pel temps. I més, tenint en compte que avui portem amb nosaltres una descendent de la família Santaló, el cognom de la mare de Jacint Verdaguer. La colla del CEC estem d'enhorabona: en una sortida ens va acompanyar un general; avui un poeta!

Arribem al darrer punt interessant del nostre caminar, allà on mossèn Cinto, segur, va passejar-hi moltes vegades d'infant i de jove, l'ermita de la Mare de Déu de la Damunt, des d'on es continua dominant bona part del Pirineu nevat que devia veure i que tants poemes el van inspirar.

Nosaltres, fem una darrera llegida preparant el temps de Nadal. I tot recordant el poema que recitàvem en acabar el dinar de Nadal, enfilats en una cadira que trontollava, deixàvem anar el que havíem memoritzat a l'escola com una nadala:

"Allí a l'Establia                                            

de vora el portal,

rossinyol hi canta

a la nit de Nadal.

Flor de lliri lliri,

flor de lliri blanc"

Us recomano que, un cop arribats a Folgueroles, feu els possibles per visitar la Casa Museu Verdaguer, tant si la coneixeu com si no. Si hi aneu a la tarda, heu de ser un grup i haver reservat abans. Les explicacions de la guia ens han ensenyant a conèixer una mica més a Verdaguer; una persona entregada, amb estimació cap a la figura del poeta i de l'home, del poble i dels voltants. Un acabament de jornada que no té preu. Refent els mots, refent la parla, admirant els que van saber defensar-la amb el que tenien a les mans i posant-ho al servei de tots nosaltres.

No ho malbaratem!

I ens acomiadem ja fosca nit per continuar caminant amb lletres l'any 2022 que ja és a les portes.

Bon Nadal i bones lectures!

08 de desembre 2021

Bon dia, iaia!

Bon dia, iaia! No t'he dedicat cap escrit, oi? Mai! Te'l dec. Tant que havíem parlat nosaltres dues! Amb el nostre llenguatge propi que només nosaltres enteníem. Jo, criatura de tres anys encara, balbucejant les paraules; tu, d'uns cinquanta-set anys fets, havent perdut la parla. I resulta que ens enteníem i no ens entenien. Però jo, quan arribava a casa els avis del carrer d'en Prim, corria a explicar-te què m'havia passat i què em preocupava i què em feia il·lusió explicar-te. I tu, m'escoltaves, sempre m'escoltaves! I em deixaves parlar, i em contestaves amb aquella veu pastosa de qui vol dir coses i no li surten les paraules. Després, iaia, a partir que et vas morir, vaig tornar més callada. Saps, sempre n'he tingut la fama de callada i, a fe de Déu que me l'he guanyada; tanmateix, és que m'has faltat tu i les xerreres que teníem totes dues i que ningú més entenia. Això era el que sempre em contava la mama, la teva filla.

Vam poder conviure poc, eh! Tres anys justos, noia. I als meus seixanta-set —que t'he guanyat per deu anys—, encara hi penso en tu i en tots els que vau marxar llavors, petita com era, en uns pocs anys de vida, i com us necessitava. Així i tot, sempre t'he enyorat i hi he pensat amb aquella àvia del carrer d'en Prim, la mare de la meva mare, que, tinc la sensació, que sempre m'esperava. No vas voler que em posessin el teu nom: no, Dolors, no! No t'agradava un nom que era en si mateix patiment. Això no obstant, vas estar contenta quan al teu nét li van posar Jaume, que ho van fer perquè ho estiguessis de contenta, en nom de l'home que vas estimar tota la vida.

Saps?, quan et vas morir vaig tenir un somni que, ara que soc gran penso que va ser un somni. Tanmateix, d'infant, el vaig viure com una realitat. Em veia a mi mateixa i a la mama pujar a la cambra del carrer d'en Prim 114 per dir-te adéu, i miràvem el llit i tu ja no hi eres, i la mama s'espantava, però jo, segura de la confiança entre nosaltres dues, aixecava el cap al sostre i et veia que em deies adéu amb la mà i marxaves. Ara, amb la raó dels grans, amb el pas del temps, amb la lògica de la maduresa i amb la no fantasia dels meus més de seixanta, penso que no podia ser; vaig estar-ne molt de temps convençuda que et veia travessar el sostre i que era el nostre secret. Segur que qui llegeixi això, farà un somriure displicent, una ganyota de perdonavides o un gest de falsa comprensió: tu i jo sabem que va ser veritat!

M'han dit que ens explicàvem un munt de coses. Com anava el col·legi, acabat de començar. Quines anècdotes rellevants del papa que tan sols et va sobreviure un any. Quins jocs m'agradaven i com era el meu germà petit acabat de néixer. I rèiem i ploràvem. I el millor de tot: els altres, per molt que s'hi esforçaven, no ens entenien. És el que té ser o estar fora de la norma. Tu, una dona "ferida" que havia perdut bona part de la mobilitat i la parla i la capacitat de llegir, que tant t'agradava! Jo, una nena que començava a entendre el món. Et recordo de negra. de dol pel teu marit, en Jaume, el meu avi. La mama sempre em deia que el metge, quan estaves més malalta, havia dit, després de la mort de l'avi Jaume: "Aquesta senyora no vol viure més". Tant us estimàveu!

Avui, iaia, en fa seixanta-quatre d'anys que vas marxar. Una maduresa tot just començada. Avui, et dirien que ets encara jove; que n'han canviat moltes de coses des del 1957. Tota una vida meva que no pas teva. I no tenim cap foto juntes, iaia; l'he buscada, no l'he trobada!

Saps, fa poc m'he retrobat amb la teva rebesàvia i la teva àvia; els Savalls, que fins i tot he fet famosos a les sortides de muntanya. I com que no he tingut gaires lligams terrenals, els he viscut com a lligams amb el més enllà; si n'hi ha. De fet, hi vull creure. Quin sentit tindria, si no, tot plegat?

T'estimo encara, iaia. I el dia de Nadal encara em posaré les teves arracades i el teu anell i em miraré en aquella foto que tu estàs tan maca amb les mateixes arracades i un barret semblant. Tu, més maca! I més elegant, com ho era també la mama. I més dolça. Sense haver pogut viure una vida de jubilada com la meva, però amb un gran amor i estimada.

Molts petons, iaia. Ens tornarem a veure, segur! T'estimo molt. La teva néta que no t'oblida: la nena, la Núria.

06 de desembre 2021

Jafre i el fantasma de la Melinda

Avui toca conèixer un dels pobles abandonats del nostre territori. Un poble que està ben a la vora de tot: del mar, de la capital, de les connexions del Baix Llobregat i de les autovies. La comarca del Garraf i la serralada del seu nom semblen poca cosa als ulls dels experts muntanyencs, però guarden tresors naturals i rutes gens menyspreables.

En un dia fred, però amb una claror lluminosa i un cel radiant, ens hem trobat a l'aparcament del poble de Jafre, abandonat des del 1980; de fet, no fa pas tants anys! Encara hi ha qui recorda que, de petit, hi va fer batalles de farina a les excursions dels escoltes.

Una reixa ens priva de passejar-nos-hi. Des de fora, es veuen tan sols les parets altives d'algunes cases. Un forat molt ben forjat ens diu que les persones hi entren, però nosaltres, obedients i amb responsabilitat de centre, ens en guardem ben prou! Des de l'esplanada llegim un petit resum de la història del poble feta d'abandonaments, misteris, cau de bandolers, assassinats i fantasmes; fins i tot del fill no desitjat de la baronessa de Jafre que, diuen, va caure al pou i si us hi passegeu, encara en sentireu els seus laments!

Ens quedem amb la història de la Melinda, una nena que volta feta fantasma des del 1980, austríaca, d'una família que va anar desapareixent per culpa de morts naturals (segur, naturals?), fins que només en van quedar la petita Melinda i el seu pare. El pobre home, després d'haver perdut fills i dona, s'entén que se li n'anés el cap  en orris i un cop perdut el seny, en un dia de desgràcia, perseguí sense treva la seva petita filla pels jardins que li havia fet; la noia caigué al pou i del pare no se n'ha sabut res més. Conten que la Melinda ajuda a la gent que passa per allà a trobar els camins perdedors del Garraf i, de tant en tant, controla els cotxes en un dels revolts de les costes del Garraf. La fantasma de Jafre i la nena del revolt, ens ajuden a no fer un mal pas. Contents amb aquesta seguretat que no ens perdrem, l'agafem de companya de la sortida i iniciem el camí.

El terreny és agrest però poblat de pins. Res a veure amb altres zones de la serra més despullades de vegetació. Petites baumes i murs de pedra seca ens diuen que aquestes terres van ser habitades i explotades temps enrere. A poc a poc ens endinsem més en la vegetació i en la riera seca de Jafre. Parets calcàries ens fan adonar de coves i baumes i forats a la roca, com els Forats d'en Bori o Forats de Sant Bori, que va de fe dir-li un nom o altra. Dos enormes forats als que podríem accedir grimpant la roca, dos enormes ulls que ens vigilen talment la petita Melinda fantasma. Un paratge feréstec i un camí de còdols i herbes crescudes.

Continuem el corriol entre arbres despullats i mates ben verdes fins a arribar a una esplanada per sota de la Cova Negra. Una petita remuntada per trobar la cova i endinsar-nos-hi a través del forat a terra. Com uns nens petits, coms uns experts espeleòlegs, com uns amants de les sorpreses, en fem festa.

Hi ha qui és previsor i amb un frontal ens ajuda a entrar i recórrer un petit tram dins les entranyes de la terra. Les pedres agafen formes distintes, associacions estranyes d'animals i fantasmes, imaginacions terrorífiques de grutes protuberants, aventures infantils i reptes de velleses, aparicions de dracs traient foc.

Descendim de la cova amb la idea d'haver vist, cadascú, la nostra fantasia i retornem pel mateix camí fins a trobar la riera de Jafre que seguim. La humitat del lloc ens cala als ossos, els troncs i les pedres esdevenen relliscoses, les ulleres s'humitegen per les gotes d'aigua de les mates que anem sortejant. Si no fos perquè sabem del cert que som al Garraf, podríem ser a la Catalunya humida. Seguim tots en fila índia com uns exploradors. Trobem l'avenc dels Arcs, un sot profund al terra tapat per unes quantes branques; ha de ser dolorós caure-hi a dins!

El terreny embrossat de vegetació ens impedeix accedir a la bauma del Margalló. Des d'on som, a sota pràcticament, ni es distingeix. Hauríem de fer com a la selva i treure matxets i destrals per seguir el corriol que hi porta i desistim en l'intent; haurem d'esperar una mica de secada.

Deixem enrere la riera per continuar per una pista fàcil de seguir que ens duu fins la masia de la Fassina i des d'allà remuntem un corriol una mica abandonat, ple de branquillons secs que ens priven de caminar amb comoditat tot vigilant el fil elèctric que ens passa pel costat i els plançons abandonats, i arribem altre cop a Jafre sans i estalvis. Crec que la Melinda ha fet una bona feina.

Ja és l'hora de dir adéu a l'excursió oficial i podem retrobar el forat del poble, passejar-nos per les runes, descobrir, amb una mica d'imaginació, com era la vida aquí, entendre el perquè de l'abandó. Un munt de pedres, un piló de bigues per terra, uns forats de teulada i una ruïna total fan del lloc un veritable poble fantasma. La façana de l'església encara aguanta; dins s'hi pot veure l'altar i una bona part de teulada. Segur que a les nits fosques els estels s'hi fan un lloc. L'arbre del davant va perden les fulles grogoses i dóna idea d'un petit espai on es devien reunir els veïns a fer petar la xerrada un cop fora de missa, com en tantes i tantes esglésies i ermites abandonades. El campanar ha emmudit. Ja no hi ha vida a Jafre. 

Acomiadem el poble i la Melinda. Potser està millor aquí dalt que a baix amb tot el tràfec dels pobles de la costa; potser tornarem a fer-li una visita perquè se senti més acompanyada.

Després d'un dinar a la fresca, sota uns núvols grisos que es van acostant i ens espanten. Deixem els monjos tibetans, baixem la carretera de la urbanització d'Olivella, aèria i despoblada tenint el mar encalmat als nostres peus i l'horitzó lluent d'una posta de sol començada.