Diuen que la data de caducitat és d'un any! Espero arribar-hi. Mai se sap!
Els he estrenat amb il·lusió, amb moltes ganes de seguir fent coses, com els catalans, que diu aquell que diu que els catalans fem coses.
He estat a casa, amb el pati ben florit.
He rebut felicitacions de la gent que se'n recorda o a qui els recorda el tema aquest de les xarxes socials.
He trobat a faltar gent que ja no pot dir res, malgrat les xarxes socials.
He pensat en el volàtil que és tot, en la fina ratlla que separa un "per molts anys" d'un silenci; he parlat amb gent i he sortit al carrer per veure gent. Fins i tot, ara, m'estic preparant per marxar cap al país veí, a fer els últims trams del Camino de Santiago per terres gallegues.
He tingut l'escalf dels amics de sempre, d'aquells que encara truquen. He trobat a faltar trucades. Però dono les gràcies a tothom!
He viscut un dia calmat, sense fer gaire res.
He apagat unes espelmes en el pastís artesà del meu germà i hem brindat amb xampany!
He viscut.
I em dic a mi mateixa, que està bé. Que sóc una privilegiada per viure i poder admirar tot el que m'envolta, i sentir-me viva i amiga dels meus amics i germana del meu germà.
I, com que això durarà un any, ens retrobem l'any vinent, amb noves esperances, amb noves riqueses, amb noves amistats, i amb il·lusions renovades fins que la lluna em vingui a acotxar!
Hola, sóc en Llibert, el dimoni plantat a la platja de Badalona aquest 2018.
Jo també estic empresonat: aquest any ho he vist més clar! De fet, sempre he estat una mica entre reixes, però ara, se m'han fet evident aquestes balles que "representen" que em protegeixen. No, no! Crido ben fort! les balles, no em protegeixen, m'empresonen!
Tinc al meu voltant una munió de dimonis petits que em fan companyia i estan empresonats com jo! Els han fet els nens i nenes de les escoles, que ells sí que entenen què vol dir ser lliure i córrer i jugar i parlar de tot amb tothom. O sigui, que us entenc i per això us escric.
Des d'aquí, veig que passa gent per la Rambla, gent que camina i passeja, mares acompanyant cotxets, criatures que juguen, joves i grans que corren, esportistes que pedalen... Veig el tren, que cada ix minuts, passa rabent, amb gent que va a Barcelona o Sant Adrià, o Mataró o Montgat. Veig el sol que surt escalfant l'aigua del mar en un cel rogenc i que es pon entre piseries i muntanyes, tenyint el cel de roig, carbassa i groc. Veig les palmeres altives com es remouen sota el vent i desprenen els dàtils quan els ocells les piquen; veig els gossos reposant a la sorra i, allà lluny, uns pocs pescadors sargint les xarxes.
Però veig, també, una tanca al meu voltant, un cotxe que em vigila, una barrera de ferro i alumini, unes vies pel davant. Estic a Badalona, aquesta ciutat de badius i micacos que em fa un homenatge cada any.
Al darrere, hi tinc l'horitzó, la immensitat d'un mar que ens vol lliures, l'oneig de les ones que venen i se'n van i no m'arriben a acariciar.
I com és què em trobo així, que ens trobem així?
Diuen que alguna cosa va passar el 2017 quan volíem opinar sobre el nostre futur en col·lectivitat. A la tardor. Alguna cosa que, tot i no semblar-ho, ens ha fet més amants de la llibertat, més propers a la idea de "poble", més segurs de les conviccions, més valents i més agermanats amb d'altres pobles que han pogut, o no, cridar llibertat.
Sembla que hi va haver unes eleccions convocades pels poders dominants, i que la majoria parlamentària va donar uns resultats que es poden consultar. Sembla que els convocants no ho han pogut acceptar i han "aplicat" una llei "numèrica" que han volgut fer efectiva per a fer callar la gent, per perpetuar una idea que els havia funcionat, per a ser ells davant de tot, una manera de fer les coses segons el gust d'uns quants, els de sempre, una falsejada de fets que han anat escampant.
I molts de nosaltres ens trobem entre reixes.
I la gent ens recorda mitjançant un color que no deu ser adequat a la sensibilitat de tothom.
Mira!, doncs a mi m'agrada aquest color! Me l'han pintat per aquí abaix.
És el color dels camps de blat a l'estiu; de la sorra granelluda d'aquest poble altres hores mariner, del sol quan està al zenit i m'escalfa l'esquena quan s'aixeca i la cara quan s'adorm; és el color de les roses oloroses, del "xampany" quan treu bombolles que et fan pessigolles al nas i de moltes flors: boixacs, botó d'or, espunyidella, crespinell, vinagrella, argelaga i ginesta.
Sabeu?: el groc fa estiu i és festiu (rima, eh!) tot i que, dóna malastrugança a la gent de teatre (això no rima, oi?)
El que us deia. Estic/estem empresonats.
Però sé que un dia m'alliberaré, ens alliberarem, tots junts, encara que sigui pel foc, i les volves de cendra s'espargiran per la ciutat; les flames s'enlairaran fins a tocar el cel estrellat de la nit de primavera i tot recomençarà i encetarem plegats un nou temps, un clam de llibertat. I mira!, ara em ve als llavis aquell poema de Ramon Muntaner que diu:
"Massa sang hi ha en les venes, per donar-la al sol i a l'aire,
massa vida hi ha en la terra per les vinyes i els sembrats,
que el glatir de melangia i la plàcida enyorança
no s'han fet pels pins indòmits ni pels vents descabellats!
Que els pins volen terra lliure i els vents criden: llibertat!"
No!, aquí aprop no hi tinc pins, però els veig allà dalt la serralada quan es retallen en el roig del cel quan el sol s'hi ajaça. Vents, sí! Vents, sí que en tinc quan la marinada bufa o passa el tren per davant del meu nas!
I sabeu? Ja som uns quants dimoniets que cridem llibertat i crec que en serem més: per places, per carrers i per badius.
Que tingueu, doncs, unes bones festes de maig i, estigueu segurs, que tirarem endavant!
Escolta Sepharad:
els homes no poden ser si no son lliures (Salvador Espriu)
'És mentida que s'assenyalés cap alumne a l'Institut El Palau': Centenars de docents se solidaritzen amb els professors processats de Sant Andreu de la Barca després que un article hagi publicat les seves fotos. Un professor surt en defensa dels seus companys i acusa de passivitat el departament a causa del 155.
Diarieducacio.cat
Avui, 64.
Els he estrenat amb il·lusió, amb moltes ganes de seguir fent coses, com els catalans, que diu aquell que diu que els catalans fem coses.
He pensat en el volàtil que és tot, en la fina ratlla que separa un "per molts anys" d'un silenci; he parlat amb gent i he sortit al carrer per veure gent. Fins i tot, ara, m'estic preparant per marxar cap al país veí, a fer els últims trams del Camino de Santiago per terres gallegues.
He apagat unes espelmes en el pastís artesà del meu germà i hem brindat amb xampany!
I em dic a mi mateixa, que està bé. Que sóc una privilegiada per viure i poder admirar tot el que m'envolta, i sentir-me viva i amiga dels meus amics i germana del meu germà.
