Fi de les "vacances"

Quasi hem acabat. Demà 25, Sant Jaume, retorno als meus orígens. Crec que encara hi seré a temps de sentir la calor! Només de pensar-hi ja em fa mal tot. Sentiré la marinada enganxada a la pell, veure caure gotes de suor a terra només d'agafar l'escombra, dormiré girant-me contínuament i em despertaré cansada com si l'esforç d'aixecar-me em superés. La qüestió serà no moure'm gaire.

És agraït marxar uns dies de la rutina diària i més si ho pots fer en un lloc fresc, tranquil i enmig de la natura. I puc dir, que encara tinc aquesta sort!

He conegut les valls occitanes del Piemont. Unes valls poc explotades, encara, pel turisme de masses. No hi gaires hotels, no hi ha gaires "estrangers" de caps de setmana. Trobes força gent amb botes i motxilles caminant poc o molt, fent travesses per les muntanyes o pujant i baixant dels llacs. Gent que et saluda pel camí, amb les galtes colrades pel sol; gent que pren el sol estirats dalt d'unes pedres, a prop del riu.

Flors, papallones de colors, abelles i  vaques. Com al Pirineu.

Pobles petits, amb carreteres ben estretes per arribar-hi, que moltes vegades creus que no podràs passar.

Pobles amagats gairebé, amb les cases arreglades, però conservant l'arquitectura del lloc. Sembla que res desentoni. Habitats, amb gent que treballa la terra. Amb gent que té cotxes petits per moure's per aquestes carreteres i camins. M'ha recordat una mica el Pirineu de fa uns quaranta o cinquanta anys enrere, quan encara no hi havia la massificació d'ara, quan la gent sabia caminar per la muntanya i no cridava a tothora. Ara, allà, sembla que tothom pugui anar per tot arreu; fins i tot, deu fer uns cinc anys, que vaig veure gent pujant al llac de Certascan amb xancletes!

L'occità? Una mica oblidat. Jo els he semblat molt francesa, només d'aspecte. Potser no l'he sabut distingir, però no l'he sentit parlar. Suposo que, com a les valls occitanes de l'Estat francès, si no el parles tu primer o no estàs immersa dins els occitanistes, tampoc el sents. L'escoltes a l'Escola d'Estiu de Vilanòva d'Ot, o als llocs occitanistes de Tolosa del Llenguadoc o, suposo, que anant a pobles petits i parlant directament amb la gent gran. Els meus veïns d'aquests dies, que tenen una bandera LGTB amb la creu occitana penjada a la terrassa, crec que tampoc l'han parlat; o almenys jo no n'he sigut conscient.

M'he enfilat pels pobles, he conegut un monestir cistercenc enclavat al mig d'un bosc frondós on tot convida a la pregària. He suposat que la gent hi deu anar a fer uns dies de meditació ja que es veien joves de motxilla meditant en algun racó. Saben triar els llocs els monjos. Sempre he pensat que, segons on preguis o meditis, és fàcil de fer-ho; sense menysprear l'esforç ni la fe, és més complicat recloure's amb tu mateix dins una ciutat enmig del brogit i els soroll.

He anat als plans i als prats. He vist el naixement del Po i he pujat colls i passos de muntanya amb el cotxe. Aquesta vegada m'ha fet una mica de mandra de caminar; bé, en realitat m'ha fet mandra salvar desnivells i anar pujant i pujant i m'he pres unes vacances fins i tot d'això, que també està bé!

La "meva casetta immersa nella natura" un encert. La superfície adequada per a una o dues persones, amb tots els estris necessaris per fer-hi vida. Ah! i amb un aparetet de wifi que ha funcionat a la perfecció. Buscaré si el trobo per Barcelona, que pot servir per anar de viatge. Sabeu, és que, normalment m'enduc l'ordinador i aprofito per escriure, per arreglar les fotos, per fer les "fitxetes" del CEC, per classificar les fotos de flors amb el "Plantnet"o per veure alguna pel·lícula abans d'anar a dormir.

Aquestes vacances s'acaben. Però, les continuo uns quants mesos més, es podria dir que, a partir d'ara encara em queden 365 dies per anar tirant, espero. Abans sí que quan s'acabaven havia de tornar a la feina. I jo era de les que tornava a última hora, per no haver-hi de pensar. El primer que feia el primer dia de feina era mirar el calendari de l'any: ponts, festes, setmanes santes, Nadal i estiu i ho posava tot en vermell. De fet, encara ho faig, però més per tenir-ho en compte si se m'acut fer alguna sortida i no coincidir amb els que treballen. 

Aquest mes d'agost no voldria moure'm gaire. Ja ho he dit, oi? Em queda la Pujada a Salau el primer cap de setmana amb els catalans i occitans. Em queda anar a veure l'eclipsi de sol amb el CEC a Siurana i aprofitar per celebrar Sant Llorenç i un dia a Gràcia per fer fotos als carrers engalanats i presentar-me al concurs de fotografia que no he guanyat mai. I ves, ja serem al setembre! I qui diu que, com que el temps passa tan ràpid, aviat Nadal!

Però avui, encara soc als Alps i podré fer una passejada de tarda per aquest bosc encantat que tinc a prop de casa. M'he acomiadat del Monviso que he vist des de diferents angles i de tota la zona de carenes i pics encrespats d'aquests dies i ara... toca veure el mar. 

I fins l'any que ve, si Déu ho vol (i encara que no vulgui si les forces no em fallen).