Sant Cebrià dels Alls

Calor. Si haguéssim de resumir la jornada d'avui en una sola paraula, aquesta seria: CALOR. 

Calor que ens fa suar i fer la pujada maleint una mica aquest sol tan estavellador. A veure si ara les excursions les haurem de fer totes a l'hivern; és clar que l'hivern dura poc en les nostres contrades mediterrànies!

Malgrat tot, volem seguir recorrent camins i descobrint pobles abandonats. Com s'ho feien els antics habitants per viure entre aquesta calor d'estiu o el fred de l'hivern? Naturalment, sense les comoditats d'avui en dia, que podem posar calefaccions i aires condicionats o banyar-nos en platges i piscines. Com sobrevivien a les sequeres, als aiguats, a la dependència de la pluja per tenir aigua, o al desplaçament entre pobles i masos per vendre o comprar productes de primera necessitat? I el metge?, i l'escola?

Una bona mostra d'això hem tingut avui: sol, calor, falta d'aigua en el terreny (a no ser per les cantimplores i les bosses d'aigua que es van xuclant còmodament inserides dins les motxilles), uns masos allunyats entre si per camins polsegosos, una parròquia dalt de tot, que ens ha semblat estar ben perduda entre alzines suredes, enmig de les Gavarres.

Hem deixat a peu de carretera el mas de la Deixesa, amb un noi i el seu gos, que sembla que hi visqui amb pau amb ell mateix i hem començat a pujar tot aixoplugant-nos sota els barrets. Hem arribat al Mas Alenyà. Un gran mas, que devia donar per a tota una família extensa. Polsegós, això sí!; ben derruït també, pero encara oferint-nos les seves parets com una carcassa, com un esquelet del que fou un dels grans masos de Sant Cebrià. La foto de conjunt ha sortit desenfocada: potser un mal pas de les bruixes que encara ronden per aquí? Sembla que fins i tot va servir com a hostal. Més amunt del mas, el pou, ara ben sec i esbotzat.

Hem continuat pujant una mica més amb alguna ombra agraïda, amb trossos de sol i l'escalfor de l'ambient, a voltes sufocant. I hem arribat a un altre dels masos anomenats, Can Botja, dissimulat entre les bardisses i les alzines suredes. Una desferra! Una casa enfonsada i difícil de tornar a aixecar. Quatre pedres que aguanten una paret cantonera; res més. la vida desapareguda, tant, que ni les pedres ens parlen!

Passem per Can Vergeli, enrunat. Seguim una ruta del wikiloc que ara veig que data del 2014. Ni punt de comparació amb la foto que posaven de Can Vergeli; el 2014 encara tenia teulada!

L'únic problema que tenien aquests masos era" l'aiga", de vegades s'havia d'anar a buscar lluny, perquè cap dels pous en tenia, ens expliquen al llibre "Els Pobles Perduts, 30 indrets oblidats de Catalunya", Editorial Sidillà. Tenien horts, vinya i oliveres, cultivaven blat i blat de moro i menaven ramats de cabres i ovelles; els porcs menjaven ous de reig que creixen a les alzines. A l'estiu necessitaven segadors de fra per fer la feina. Els ajudaven els cavalls, els bous, les vaques i els matxos. No passaren mai gana, ni tan sols durant la guerra. Tos un món del que en queden quatre runes, uns masos amagats entre bardisses.

Arribem al nostre objectiu: Sant Cebrià dels Alls, l'església, la rectoria i un casal anomenat el Castell, que formaven part de les possessions del senyor de Camós. Gràcies als masos, Sant Cebrià dels Alls es convertí en el poble dels Centfocs; en aquests moments n'hi ha una trentena de masos documentats i difícils de trobar: "un poble que tothom anomena, però que ningú sap del cert on para". Les Gavarres són una realitat oral i un lloc ple de llegendes; hi han passat bandolers, lladres i alguns carlins. S'hi han comès assassinats i hi fan nit les bruixes. S'hi han passejat i segur que encara s'hi passegen llops i senglars; vaja!, els senglars quasi segur. I el més curiós per a tots nosaltres: es diu, que tal vegada, hi ha or enterrat! Ens mirem el terra assedegat d'aigua, ens aclapara la calor i deixem la recerca de l'or per quan faci una mica més de fresca.

Fins i tot desistim de pujar al Puig del Migdia, que el seu nom ho diu tot. I comencem la davallada per un corriol bonic i força ombrejat fins a arribar a un punt gairebé amagat per troncs i arbres on comença un corriol que s'ha d'endevinar tot ajupint-nos entre branques i sortejant esbarzers per a arribar a un dels masos més ben considerats: Can Sàbat. Hi hem donat la volta cercant l'arcada que havíem vist en l'itinerari que anem seguint..., i l'hem trobat! Una arcada com a exemple de l'esplendor passada, com a testimoni de la història d'una casa que devia haver vist passar gent pels voltants, on hi devien haver nascut i mort els membres d'una família des de temps antics, on devien haver contat històries a la vora del foc..., us ho imagineu?

Dinem sota l'ombra i reposem amb l'aire calent d'aquest començament de juny. I tirem avall per un corriol una mica pedregós, mirant a terra, i pensant en una aigua fresca, un refresc, una canya, un gelat... Aviat arribem a una pista ombrejada per plataners i d'aquí, en un tres i no res, a on hem deixat els cotxes, calents, calents. En caravana ens dirigim cap a La Bisbal a fer el refresc desitjat, amb una mica d'aire condicionat. No ens podem queixar, que tenim més sort que els antics habitants de les Gavarres!

Com diu el llibre, quan acaba l'explicació sobre Sant Cebrià "Tots els pobles es resisteixen a morir. Tots volen continuar vius, ni que sigui per un dia, i simbòlicament". Cal agrair, doncs, la tossuderia dels antics habitants per romandre als pobles en situacions no tan agradables com les d'avui en dia, fins que van poguer; avui, ens hi passegem, intentem entendre'n la vida, ens fem nostre la seva història per petita que sigui, i quedem per reprendre aquestes caminades el curs vinent, descobrint llocs, desvelant misteris i cercant tresors.

Els que puguem encara descobrirem un altre poble a l'Alt Urgell el mes de juliol. I a tots, fins al setembre!