El Poble que canta amb Verdaguer

Tornem a trobar-nos després d'una pausa de gairebé dos anys. Han estat dos anys, però, que hem anat cantant perquè portem la música dins nostre, la companyia dels altres cantaires i l'objectiu posat en la consecució d'una fita que volem aconseguir: la independència. I per això, cadascú de nosaltres hem continuat lluitant així, amb la música als llavis i amb les melodies al cor.

I malgrat els confinaments, les pors, les restriccions, les mascaretes..., i la realitat dels nostres polítics i del nostre país, anem fent camí, anem fent via amb la música que ens acompanya i fent allò que sabem fer: lluitar i cantar.

Diumenge, amb un sol de justícia i una calorada a prova de tot, ens hem retrobat al cementiri de Montjuïc per homenatjar altra vegada a mossèn Cinto Verdaguer en la 120a commemoració de la seva mort.

Un acte carregat de simbolisme, amb la tossuderia en l'organització de l'entitat Indrets del Record representada per l'estimada i incombustible Teresa Clota, seguidora verdagueriana que any rere any ens retorna el record del poeta.

Uns rams dipositats a la seva tomba per l'ajuntament de Barcelona, l'ajuntament de Folgueroles i l'entitat Indrets del Record; uns parlaments que fins i tot ens han recordat el bitllet de cinc-centes pessetes amb la imatge de mossèn Cinto i el Canigó a l'anvers; una lectura de poemes i prosa per part de la rapsoda i cantaire Joana Ventura i el poeta Lluís Ullastrell i uns cants per part de la coral Poble que Canta amb el seu director Jordi Llobet, il·lusionat com sempre, sense perdre l'esperança mai, encara que la realitat sembla que ens vulgui portar a la derrota i la desmotivació.

I una xerrada sota el sol, del també inefable Jordi Mir, excursionista, filòleg i escriptor sobre "Verdaguer excursionista" Jordi Mir ens recorda amb les seves paraules el seu pensament: "El meu excursionisme busca el coneixement de Catalunya, i els límits del meu país són els límits lingüístics. L'estudi de la llengua, de les seves varietat dialectals, de la pronúncia o dels topònims demana recórrer el territori i escoltar la gent del país".

Talment com va fer el mateix mossèn CInto.  Pujant muntanyes, baixant a les valls, entrant als pobles i masies i escoltant a la gent amb cada parlar. Mossèn Cinto fou un gran excursionista, que no perdia detall d'allò que anava coneixent, estimant i plasmant en els seus versos. Va ser soci de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques; el 1981 va figurar com a un dels primers socis del Centre Excursionista de Catalunya. En les seves caminades va descobrint el país, fa poema del Montseny; evoca amb sentiment la muntanya de Montserrat amb la seva devoció a la Moreneta i canta la bellesa i transcendència el Canigó, aquesta muntanya símbol dels Països Catalans. Ens deixa també obres de prosa com Excursions i Viatges i Rondalles; fa ascensions al Pirineu —la Pica d'Estats, el Canigó, la Maladeta, el Puigmal— i volta per la plana, enforteix la seva fe als santuaris marians dispersos per les muntanyes i, recordem-ho, mora a Vil·la Joana, una finca al mateix cor de Vallvidrera envoltada de boscos i amb vistes a Montserrat.

De França o bé d'Espanya

uns i altres som germans;

no el trenca una muntanya

l'amor dels catalans.

No, no el trenca una muntanya ans és la muntanya que ens agermana sigui vista des de Vernet sigui de Prades, de Portbou o de Figueres. Una muntanya que manté la nostra essència, la nostra capacitat d'acolliment, la generositat de fer un foc i portar-lo per tota la geografia catalana com a mostra d'unió d'un mateix parlar, una mateixa cultura i una mateixa manera de ser en el món.

Des del Pirineu li plau veure somiós Gentil muntat en la carrossa de Flordeneu, la terra estimada:

De puig en puig pel Coll de Finestrelles

s'enfilen de Puigmal a l'alta cima:

tota la terra que el meu cor estima

des d'ací es veu en serres onejar:

Olot i Vic, Empúries i Girona,

Montserrat...

El Cant dels ocells amb lletra de Jordi Bilbeny escrita el 1986 i reclamant ja la independència! Un sentit i emocionat L'Emigrant i els himnes dels pobles que conformen els Països Catalans: la Balanguera, la Moixiganga d'Algemesí i el Cant dels Segadors que ha clos l'acte.

Cantaires vinguts de Badalona, Arenys de Mar, Piera, Barcelona, Castellar... i d'altres llocs. La Coral Poble que Canta està formada per diferents cantaires de totes les terres catalanes que compatim un mateix objectiu i una mateixa manera de poder-hi arribar: amb la música.

Gràcies a Indrets del Record, gràcies als Amics de Verdaguer de Folgueroles, al Memorial 1714, als excursionistes i als cantaires que cada any ens fan viure aquesta jornada, sota l'escalfor del sol, però, també, sota l'escalfor d'una diada de germanor.