dijous, 23 de juny de 2022

Caminant amb "Canto jo i la muntanya balla"

Un dia ben estrany, avui. Quasi com el llibre que ens acompanya en aquest mes de juny. 

Hem sortit preparats per a la calor, però ens ha atrapat una mica de fresca i de pluja. Sense arribar a ser-ho del tot, que diuen que en aquest país no sap ploure i que no plou mai al gust de tothom. Ens hem trobat en un Camprodon, a primera hora del matí, buscant algun bar obert per fer un cafè amb llet abans de començar la caminada, que per cert, prometia molt. Gairebé tot tancat. Hem arribat en Festa Major! Sant Patllari; sí, avui hem conegut Sant Patllari, que fins ara ens havia passat per alt, per dalt les muntanyes. I en arribar a Camprodon s'hi va quedar, que li va agradar la fresca. La Festa celebra, doncs, a Sant Patllari, el patró de la Vila, les relíquies del qual, segons diu la llegenda popular, van quedar-se en aquest municipi per la tossuderia d'un burro.

Ens trobem la colleta d'avui amb la incorporació d'una noia jove, que és una cosa que ens agrada: fresca, riallera i molt sociable enmig d'aquestes (i aquests!) excursionistes d'una mitjana edat, diguem-ne.

Encetem el corriol, amb vegetació exuberant, amb els verds encara tendres dels arbres brotats en una primavera un xic seca, amb les fulles de l'hivern encara a terra i amb uns núvols que van cobrint el cel d'una blancor lletosa que aviat es va mudant a un blanc grisenc. En aquest paratge, ambientats pel temps real, encetem la història del Domènec, que ha sortit a caçar bolets i fer versos per la muntanya, que ha deixat els fills i la Sió a casa malgrat que la dona ja l'ha avisat del temps, tal com el temps ens avisa a nosaltres. El Domènec es troba amb un vedell enganxat en una d'aquestes filferrades que ara hi ha a les muntanyes, per tot arreu, i, entremig dels trons, mecasundena, arriba a deslliurar el vedell, mecasundena, que marxa seguit de la mare. El Domènec ha tret una navalla i, mecasundena!, la pluja que no sap ploure i els llamps que no saben caure, li penetren dins el cap i fins ben endins del cos i el deixen esparracat a terra entremig de les trompetes de la mort i, segur, d'alguns versos que havia d'acabar.

Els que som aquí, sentim el vedell i pensem que, qui més qui menys, porta una navalla a la motxilla.

Sortim dalt una clariana, a prop de Can Puixeu, una masia tancada però habitada, amb les vaques i vedells escampats tot pastant. Tenim l'ermita de Sant Antoni de Camprodon al cim del davant. Al mig del prat s'alça altiva i mig enrunada la torre Cavallera, senyora d'aquesta serra, grisosa que els núvols l'acaronen també a ella. El paisatge verd de boscos i al fons de la vall Camprodon de festa, amb el Ter que comença el seu camí cap a la plana, que acaba de sortir de les muntanyes i es vol passejar primer per Sant Pau de Segúries i Sant Joan de les Abadesses, dues festes majors ben properes, i...

Ens enfilem a la  base de la torre tot controlant el cel. Sembla que vingui una cortina d'aigua des de Molló o Espinavell, però nosaltres continuem amb la història de l'Hilari i el Jaume que van sortir a caçar i que es va sentir un tret retrunyint enmig del bosc (soroll del mòbil), i les vaques fugien espantades (gemegar d'una vaca de les que tenim a prop). I mort, l'Hilari és mort.

Enmig d'aquest paradigma, anem calibrant l'oportunitat de continuar amb la sortida o bé fer marxa enrere, que potser no fa res i només cauen quatre gotes, que, potser, que tornem que si plou, hi ha gent gran aquí; que no, que podem donar la volta i ambientar-nos més... Cauen les quatre gotes que ens fan decidir a fer el corriol de baixada, que no és qüestió de mullar-nos massa, que, experimentats com som per anar a muntanya, la majoria anem amb barrets de calor i ni un mal paraigües!

Durant la baixada encara sabem com es troba un forà que arriba al poble de la Sió i s'ho troba tot tancat, com nosaltres, que ni un crostó per rosegar, tots a enterrament, que la mort d'un tret de l'Hilari ha fet que tot el poble sortís cap a l'església darrere la Sió, que ja va perdre el Domènec i ara ha perdut el fill...

Arribem altre cop als cotxes quan torna a caure una mica de pluja, però decidim que farem el tram final de l'excursió però a la inversa. Per tant, agafem un corriol sota el bosc i al costat del Ter, ben agradable i de fàcil caminar, amb alguna pujada i baixada. De mica en mica, entre el brancam verd lluent van penetrant els rajos d'un sol que vol sortir. Ens aturem un xic abans de la palanca per ser testimonis d'un naixement. Mort i naixement. Pluja i sol. 

Arribem a Llanars amb sol i xafogor. Decidim dinar més endavant, que amb tant de verd, qualsevol menja a peu de carretera; visitem l'església i tornem cap a Camprodon pel cantó de sobre la carretera. No parem fins a arribar al Passeig Maristany, una catifa verda, uns plataners que fan ombra i uns bancs de pedra que van bé per fer un mos.

I cap a Camprodon de festa! Continua tot tancat: ni galetes, ni fuets, ni bulls. Un cafè a la plaça i un gelat de xocolata i una foto del pont. Hem deixat la Sió a les muntanyes. Qui ja ha llegit el llibre, el rellegirà; qui no l'ha llegit, el té pendent per si vol fer la sortida un dia més clar!

I totes i tots, continuarem llegint i caminant amb un llibre sota el braç, esperem que puguem acabar les sortides preparades (que ja en van quatre que depenem del temps!). Farem la fi de festa a Lavansa, qui pugui, i els altres: un bon estiu i fins el setembre amb noves lletres!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada