Caminant amb Coia Valls i "Les Torres del Cel"

Dimarts 25 de novembre vam fer una més de les sortides del cicle "Caminant amb Lletres". I vam decidir que, aquesta vegada, poguéssim participar d'alguna manera de la commemoració del Mil·lenari de Montserrat, en el marc de les excursions del CEC.

Caminar per Montserrat sempre té una vessant d'espiritualitat i de natura per a qualsevol muntanyenc, de romeria i de catalanitat. I ara, podem dir que hem participat en la fundació del monestir l'any 1025 tot seguint les petjades dels primers monjos, dels eremites que ja poblaven la muntanya, les trifulgues dels comtes i els abats, les necessitats de la població de Guadvachet i la transformació d'una serralada en muntanya santa de Catalunya; un drac majestuós visible de tot arreu, quan la boira escampa.

I ho hem fet de la millor manera possible, caminant amb la novel·la històrica "Les Torres del Cel" que parla de la fundació de Santa Maria de Montserrat per l'abat Oliba que va encarregar al personatge de Dalmau Savarés la missió de posar les bases del monestir. I ho hem fet amb la millor persona possible, amb la seva autora, la Coia Valls, que ha caminat amb nosaltres en aquesta peregrinació, ens ha explicat no només la novel·la, si no també, els aspectes de la creació literària d'una escriptora, els seus sentiments, les seves il·lusions i les seves creences. En nom de les trenta-dues persones que érem, li donem les més sinceres gràcies!

Com n'és de gratificant caminar trepitjant els camins i corriols d'una muntanya sempre present i amb l'oferiment i disponibilitat de la mateixa autora! Les possibilitats d'aprenentatge es multipliquen.

Ens hem trobat a l'aparcament de l'ermita romànica de Santa Cecília, en un dia clar, fred i ventós. Les cases de Guadvachet formen un petit pessebre a la vall, l'espinada del drac s'alça enfront nostre, l'ermita de Santa Cecília, on a la novel·la se situen els primers monjos, ara està silenciosa. El dia es va aixecant a poc a poc i tenim l'esperança que el fred minvi i el sol s'imposi. Comencem a caminar amb les bufandes al coll, les gorres ben enfonsades als caps i els guants agafant els pals. Deixem enrere el camí de l'Àngel i seguim pel marge del camí un xic deteriorat del costat de la carretera fins la senyalització que ens farà remuntar la muntanya. 

L'ascens esdevé més costerut i rocós, les pedres rellisquen sota nostre, esbufeguem una mica però el tram que ens porta al camí dels Degotalls és curt i arrecerat.  Un cop al camí dels Degotalls ens saluden ja les rajoles i mosaics de les verges donades pels peregrins dels pobles de Catalunya. El caminar es fa més plaent i arribem tot seguit a l'esplanada dels Degotalls, antigament, rajava força aigua de les parets llises de les roques. Una aigua que ara és més escassa, depenent dels temps de sequera. Encara es conserva la roca del mig, testimoni mut dels meus jocs d'infant. Aprofitem la parada per anar llegint fragments del llibre i començar a treure'ns gorres, bufandes i guants.

Coneixem la missió que l'abat Oliba planteja a Dalmau, soldat penedit de tantes batalles; sabem dels recels dels monjos de Santa Cecília envers la petita comitiva capitanejada per Dalmau que arriba a la muntanya i les pors de l'abat Bonfill per ser-ne desplaçat.

Nosaltres continuem el camí de les verges i fem una parada obligatòria a la plaça dels Apòstols, enmig d'una munió d'autocars que, possiblement, en saben poc de les incidències dels abats i dels monarques disputant-se un mateix espai.

Seguim el camí empedrat de l'ermita de Sant Miquel per desviar-nos pel corriol marcat cap a la miranda de Fra Garí, personatge llegendari, que fou tingut per històric, vinculat a la història de la fundació del monestir de Montserrat. Ambientada en temps de Guifré el Pilós, la llegenda explica com un ermità, Joan Garí, és temptat pel dimoni i assassina la filla de Guifré, Riquilda. Després d'una llarga penitència, Joan Garí és perdonat pel fill de Guifré (el futur Miró II de Cerdanya), un nen de pocs dies. Tenia fama de ser molt auster, vivia menjant fruits del bosc i bevent aigua clara que tenia vora la seva cova, la Cova de Fra Garí, situada molt per damunt del camí que mena a l'ermita de Sant Miquel.

Cap allà ens dirigim, cova i mirador cap al santuari. I hem recordat un dels personatges més entranyables de la nostra història: l'eremita Basili, que, tot tenint-nos a l'expectativa. ens explica qui és. I llegenda per llegenda sabem que una àguila pot viure uns setanta anys, però que pot patir canvis profunds. Les ungles atapeïdes i flexibles no li permeten ja engrapar les preses, el bec es corba i perd la seva eficàcia; li és difícil volar per l'envelliment de les ales. A l'àliga li queden llavors, dues opcions: morir o enfrontar-se a un dolorós procés de renovació. Colpejarà el bec contra la roca, esperarà que li creixi un de nou. es traurà les velles ungles i es desfarà de les plomes velles, fins que li retorni la vida i travessi de nou el cel. Però, qui és exactament en Basili? 

"—Soc una àguila que s'ha després de tot allò que no la deixava volar".

Fa pensar aquesta resposta. Fa pensar molt. Desprendre's de tot allò que no et deixa volar, de tot allò superficial que et manté amb peus i mans lligats, de tot allò que, possiblement, no es necessari. quina  vida la dels eremites, feta de penúries i supervivència. Seríem capaços de seguir-la ara en aquests temps de xarxes informàtiques que ens resten possibilitats de contacte, encara que tots tinguem molts contactes? Els primers monjos de la muntanya ho foren una mica d'eremites, sense autocars, sense botigues, sense ni tant sols el cremallera. Segurament, però, ja feien el mató amb mel de Montserrat. Sobreviure amb poc per tenir molt.

Tot baixant de Fra Garí, passem de llarg l'ermita de Sant Miquel i la creu de la punta per anar-ne a buscar una altra. Des del Pla dels Soldats s'agafa un primer tram del camí de les Bateries, com si anéssim a Collbató; s'ha d'estar al cas d'un petit corriol a l'esquerra que, tot carenejant entre garrics, romaní i farigola, arriba a la punta de la roca on s'aixeca la Creu Nova dels Escolans. Antigament, abans d'arribar-hi, hi havia una cabana, ara desapareguda, de la que en queden els quatre pilars de base. Allà hi muntaven el pessebre els escolans, abans de Nadal; després el van fer sota la creu. Ara deuen haver triat un altre lloc!

Cal anar  en compte de passejar-se massa per aquí, no fos que un mal pas ens procurés un disgust. El lloc té unes bones vistes cap als pobles de la vall, Esparreguera i Olesa; a l'esquerra el turó de Sant Salvador de les Espases i el massís del Cul de la Portadora que els del CEC ja coneixem. Al lluny, la calitja de Barcelona i la torre de Collserola. I diuen que, quan fa molt bon dia, la serra de Tramuntana mallorquina. Tot un paisatge que devien observar els comtes i els monarques que volien fer-se amos i propietaris de la muntanya, com el senyor de Manresa, desafiant als altres per tenir el poder absolut de pobles i ciutats.

Des d'aquí haguéssim pogut observar l'incendi que es produí a la muntanya en els temps d'en Dalmau (tot recordant els que se n'han succeït de fa pocs anys), haguéssim sentit els renills del cavall fugint-ne i haguéssim vist com en Dalmau intenta cercar en Basili per a no perdre la seva companyia i la seva saviesa. Un Basili que estava a les entranyes de la roca cobertes de salnitre, d'aigua que degota, d'una llum i d'una música que omple les cavernes i les escletxes, una meravella natural que s'expandeix per galeries i fractures del rocam. 

Tornem enrere i ens aposentem a l'ermita de Sant Miquel per dinar, que no només d'espiritualitat viu l'espècie humana. El moment és idoni per fer petar la xerrada amb la Coia Valls. Puc dir que ha estat per a tothom una estona molt agradable, que ens ha fet conèixer les entranyes d'una obra, que hem sabut dels misteris i els simbolismes que la lectura de la novel·la ens pot aportar si estem atents. De la capacitat d'escriure, del poder de l'observació, del saber-se despullar davant els altres, dels sentiments i els valors humans d'una escriptora i d'una gran persona. Que no només s'ha de pensar en "vendre" llibres, si no en oferir la possibilitat que tothom pugui accedir-hi, comptant, sobretot, amb les persones amb necessitats educatives especials. Un exemple i un goig per tots nosaltres.

I arriba l'hora d'anar desfent el camí. Refer-se una mica del fred dins la cafeteria, uns pocs minuts, per això. Passar per davant les pageses per comprar algun flam de mató, que de coques a aquesta hora no en solen quedar amb la gentada que puja aquí dalt encara que sigui un dia de cada dia.

Tornem a revisar les verges dels Degotalls i baixem pel corriol encara amb llum de dia, vigilant les relliscades amb les pedres que rodolen o les arrels que es troben arrapades a terra. El camí de la carretera ara se'ns fa una mica més lleuger amb el bagatge que portem. Hem assistit a la fundació del monestir de l'any 1025.

Durant la baixada amb cotxes, hem vist la muntanya de Montserrat d'una altra manera. Les alzines, els matolls, les fonts, les roques que conformen les cingleres i els torrents, les coves i les entranyes, les ermites penjades, el que va ser un mar. En definitiva, més viscuda. La silueta de Montserrat com un drac adormit quan el sol es va ponent. Un drac que eleva la música més enllà dels núvols, una llum que, moltes vegades, s'escola entre la boira. Una manera d'entendre el destí de cadascú.