Hivern

                                                         Posta en els cims

L’hivern domina i el dia és breu,
i són les serres blanques de neu.
La neu blanqueja damunt l’atzur,
alta i callada, d’un somni pur.
La neu tremola d’íntim consol;
la neu, tan freda, somnia el sol.

 

I el sol l’esguarda, ja moridor,
amb una ullada tota dolçor.
I la neu, blanca de sentiment,
torna vermella de sol ponent.
Regna un silenci sense respir,

alt, inefable, com un sospir.
La neu apaga sa vermellor,
a la mar fonda ja el sol se’n baixa,
i dins la calma de l’horabaixa
se fon el rastre d’aquella amor.

                    M. Antònia Salvà