Pels voltants de Dosrius

El Maresme és una comarca molt propera a Barcelona, de turons més aviat suaus que no tenen res a veure amb el Pirineu, amb un paisatge més aviat sec que res a veure té amb la Garrotxa. Molts excursionistes no li donen el valor paisatgístic que té, no són pics ni gran alçades, no hi ha vies ferrades, no hi ha gaire romànic ni monuments. Però jo sempre l'he vist una comarca alegre i riallera, plena de llum, que guarda secrets importants per qui els vol conèixer. Amb un terreny que sorprèn a qui no coneix la comarca o no hi està acostumat, el sauló. Amb un sòl aixaragallat de profunds solcs al terra produïts per l'erosió o per les motos i bicicletes que acostumen a pujar veloços. Amb pujades que costen i baixades on s'ha de ser prudent per no relliscar del tot. Amb terreny humit per la manca de sol que l'assequi i amb llocs que no xopen del tot l'aigua de la pluja. Amb sorra pels camins vorejats de canyes.

Tot això és el que ens hem trobat caminant pels voltants de Dosrius, un poble de l'interior entre Mataró i Argentona; entre mar i muntanya.

Dijous 15 de gener vam tenir encara un dia primaveral. El matí es va aixecar amb boira que el sol es va encarregar d'anar dissipant ràpidament amb la seva escalfor. El dia fresc va deixar pas a una atmosfera calenta. 

Vam començar el camí que surt de l'aparcament que hi ha a l'entrada del poble. Un camí planer fins a la font del Sot. He anat varies vegades a la font del Sot i sempre l'he trobat enfangada; jo diria que no he arribat mai a la font mateixa. Aquesta vegada ho hem superat: no estava enfangada, estava anegada d'aigua. Un petit llac des del camí i ocupant el sot fins la font. Sobresortien una mica els respatllers dels bancs on la gent pren la fresca a l'estiu. Es pot dir ben bé que el nom està ben trobat!

Hem tornat enrere per reprendre la pista que ens porta fins la carretera de Llinars i on, al revolt, preveiem baixar per un corriol direcció cap al camí del castell. Tot ple de fullaraca, aigua i fang. La humitat ensenyorida del racó ens feia pensar més en la Garrotxa que en el Maresme. Sort que hi ha solució per tot i hem pres la sàvia decisió de fer una mica més de volta però assegurar-nos no acabar tips de mullena. 

La pista s'enfila costa amunt. Eixuta, això sí! Pujades i baixades en una tendència sempre amunt. Sembla talment un tobogan encastat a la natura. Cal anar-se traient roba, parar i respirar un xic a cada mica de fondalada i confiar en la que va al davant. Després d'uns dos quilòmetres pujant cap al cel, hem convingut que hem fet el millor: les vistes al Montseny i al Montnegre s'ho valen. Un complement sorpresa de la sortida que ens ha deixat ben satisfets tot i que sabem que hem allargat el camí i la dificultat tècnica; però som del CEC!

Un cop arribats a la carena ens ha tocat baixar una mica fins el desviament cap al castell de Dosrius o el que en queda. Una paret un xic apuntalada, un cartell amb l'explicació de la seva història incloent els marquesos de Sentmenat i la Ruiz de la Prada. Al recinte del castell no hi cabem pas les trenta persones que som; cal donar la volta als matolls centrals i anar baixant per donar cabuda a tothom. Un pas de baixada curt però que et fa mirar a terra. A l'esplanada, després d'amarar-nos d'història i de fer un repòs amb ganyips i fruita, tornem a desfer la pista fins al trencant una mica abans del Portell i que ens porta a l'altra vessant per un corriol que hem d'endevinar entre arbres secs i troncs caiguts pels llamps.

El corriol desemboca a la pista que va a la Pedrera d'en Sesa. La seguim tot deixant passar alguns camions ben carregats i que aixequen una bona polseguera. Travessem la rotonda i continuem fins a la blanca ermita de Sant Llop, copatró de Dosrius i on encara s'hi celebra, a principis de setembre, la Festa Major. El nom prové de "lupus" que significa "aquell que és com el llop". Sant Llop és l'encarregat de guarir el mal de coll i l'afonia. Alguns l'identifiquen com un pastor que vivia amb un ramat de llops a les muntanyes; altres parlen d'un bisbe de Verona del segle IV i alguns més d'un bisbe de Troyes del segle V. Sant Llop baixava de les muntanyes una vegada a l'any per les masies a cobrar el tribut que es pagava si es volia evitar l'atac dels llops.

Hi ha diferents creences sobre Sant Llop. Si un home veia un llop abans que aquest el veiés, la bèstia restava muda per sempre més; en canvi. si era el llop el que veia primer l'home, aquest perdia la veu, quedant afònic de l'ensurt. Els goigs en parlen clar:

 “Puix la real descendència
us obliga a ésser piadós,
guardeu-nos, sant Llop gloriós,
del mal de coll i d’esquinència 

També expliquen que quan Àtila va envair la Gàl·lia, Sant Llop bisbe de Troyes va pregar a Déu durant molts dies, postrat a terra, dejunant i plorant sense parar. Àtila en veure'l així va fer una reverència a l'home de Déu i Sant Llop se li va adreçar i li va preguntar qui era:

 —"Jo sóc", va dir Àtila, "el flagell de Déu."

—"Respectarem el que ens ve de Déu", va respondre el bisbe, però si vostè és el flagell amb que el cel ens castiga, recordi que vostè no ens pot fer res, llevat que la mà omnipotent, que el regeix i el mou, ho permeti.

Àtila, impressionat, va prometre al prelat protegir la seva ciutat. 

 L'advocació de Sant Llop no és molt freqüent. Hi ha una torre ermita de Sant Llop a Sant Dalmai, prop de Girona,i és el sant de l'antic municipi d'Hortsavinyà (avui municipi de Tordera, al Maresme), al vessant meridional del Montnegre, una l'església parroquial dedicada inicialment a Santa Eulàlia i que posteriorment es va consagrar també a Sant Llop. Hi ha també capelles de Sant Llop a Viabrea i Sant Vicenç de Montalt.

Un cop dinats emprenem la marxa de retorn cap a Dosrius, tot caminant per la riera de Canyamars, enfonsant els peus a la sorra i voltats de canyes en una tarda fantàstica de llum hivernal i cel clar. En sortir de la riera ens enfilem per un talús a l'altura de l'escola per veure la Cova sepulcral de la Costa de Can Martorell, un forat al terra on s'han trobat més de dos mil ossos dels homes del Neandertal. Una cavitat funerària excavada a la roca a la que s'accedeix per un vestíbul entre lloses de pedra clavades a terra. Tot plegat ha permès identificar uns 200 individus enterrats d'ambdós sexes i de diferents edats. El jaciment va ser descobert el 1994 per la secció arqueològica del Museu de Mataró.

I ara sí que entrem al poble. Ens rep el campanar que s'aixeca orgullós dalt d'un turonet i descansem, molt ben atesos, al bar de Ca l'Andreu abans de marxar cap a casa després d'una jornada més llarga del que preveiem, però també més interessant i plaent.