28 de gener 2019

Dictada Occitana

Un any més, el CAOC ha organitzat a Barcelona la Dictada occitana amb la col·laboració del Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. La seva directora general, Ester Franquesa, ens ha recordat la importància de l'occità a casa nostra, tenint en compte que és oficial en la seva variant de l'aranès. 
Un cop més, la sala s'ha omplert de joves i grans que han fet el dictat conjuntament amb la gent d'altres pobles d'Occitània: tots el mateix dia a la mateixa hora. Aquest any hi han participat les ciutats i pobles de: Albi, Albocàsser, Anonai, Arle, Aurenja, Barcelona, Begós, Cantaron, Camolas, Castras. Charreç, Coarasa, Fois, Gap, L'Escarea, La Trinitat, La Vercantièra, Lorda, Massiac, Mende, Menton, Milhau, Montalban, Montbun-Bòscatge, Narbona, Niça, Nimes, Orlhac, Òrcs, París, Pelhon, Riomde las Montanhas, Ròcabruna, Rodés, San Ponç de Tomièras. Sant Flor, Sant Martin Grand, Seilhac, Senta-Gabela, Sent Seren, Setème-dei-Valons, Tença, València, Valhac, Ventuèjòls, Vic de Fesensac, Vilafranca de Roèrgue i el Cantal.
Molta gent, doncs, interessada en l'idioma occità, malgrat els poderosos esforços de l'Estat Francès. Avui mateix, hi ha una notícia al diari electrònic El Jornalet sobre la intenció del Ministeri d'Educació Francès de suprimir l'occità de l'educació pública (https://www.jornalet.com/nova/10637/volon-suprimir-loccitan-de-leducacion-publica). Un nou atemptat a una llengua, una història, una cultura, a una literatura i a un pensament, una forma de viure i veure el món i a una gent que el parla i el vol conservar encara que els parlants no siguin tants en nombre com els francesos. D'aquestes qüestions, malauradament, també en sabem un munt els catalans.
La llengua d'Oc és la llengua romànica d'Occitània; el seu domini lingüístic s'estén per quatre estats i les seves zones: el terç sud de França, La Vall d'Aran a Catalunya, les valls occitanes d'Itàlia (Piemont, Ligúria i una part de Calàbria i el principat de Mònaco. 
Fou una de les llengües més importants a l'Edat Mitjana, lloc de trobadors i model per a la llengua i la cultura catalana fins al segle XV. En aquests moments ha passat a ser una llengua minoritària en el seu propi territori degut a diferents causes: els conflictes bèl·lics, l'escolarització i l'arribada de la immigració. 
No deixeu de llegir l'entrada sobre occità que fa la Viquipèdia, de les més complertes que hi ha i anar al CAOC on us informaran sobre Occitània i l'occitanisme. El CAOC (Cercle d'Agermanament Occitano-Català) fundat per Batista i Roca i presidit durant molts anys per l'Enric Garriga Trullolls, continua la seva tasca en favor de l'occità i de l'agermanament de la cultura occitana i catalana a partir de cursos, concerts, sortides, exposicions..., i de tot allò que promogui l'acostament entre veïns històrics. 
En occità s'expressà Frederic Mistral, mereixedor del Premi Nobel de Literatura el 1904 i s'hi han expressat filòsofs, escriptors i historiadors com Robèrt Lafont, Pèire Bec i el recentment desaparegut Pèire Pessamessa.
A Catalunya se'n fan de classes d'occità. Al mateix CAOC us podeu inscriure als cursos presencials i virtuals i es poden complementar a l'Escòla Occitana d'Estiu a Vilallonga d'Ot en un ambient festiu, rigorós i agradable.
Més de vuitanta persones van fer la dictada a Barcelona aquest any. Al acabar, mentre esperàvem la correcció dels dictats, vam tenir un refrigeri amb torrons i tot i la participació del grup Miràmbel que hi va posar la música i les ganes de dansar.
Després, el premis pels qui han sigut aplicats i han fet el dictat sense faltes i un lot de llibres per a tots els participants. Al final una cantada de l'himne occità: Se canta.  És un acte simpàtic que, a més d'aprendre, pots gaudir de bona música i bona companyia. 
Ens hi veiem, doncs, l'any vinent!

19 de gener 2019

Sant Mateu/La Cisa

Una sortida per terres del Maresme sempre és agradable, sobretot amb bona companyia. 
Hem seguit la carretera que ens ha portat a Premià de Dalt i hem continuat cap als afores del poble, allà on s'estenen les urbanitzacions que han gratat la muntanya, pujant uns revolts pronunciats fins que hem quasi acabat l'asfaltat. En una entrada, passades les últimes cases, ens endinsem en temps antics i visitem el que s'ha intentat reconstruir del poblat ibèric de La Cadira del Bisbe. Jaciment arqueològic fundat pels laietans cap a finals del segle V que ens transporta cap aquells temps que els ibers dominaven la Serralada de Marina. Avui en queden unes quantes de pedres, en forma de cases i carrers i el que havia sigut la torre de guaita del poblat. L'assentament estava distribuït en terrasses, possiblement emmurallat i amb la torre defensiva. Fou descobert per Joaquim Folch i Torres el 1929. Els anys 70 es van iniciar les excavacions que avui semblen parades i es van descobrir els carrers i ceràmiques. Si hi aneu un dia d'aquests, les ceràmiques no hi són, és clar, però hi trobem restes d'ampolles de vidre torrat de cervesa i llaunes d'una beguda coneguda més modernament; dubto que els ibers beguessin aquests refrescs. És una llàstima, perquè es veu que hi ha hagut la voluntat de restauració, tot i que avui dóna la sensació d'oblit, de "botellón" i de manca de pressupost; vull creure que no és manca d'interès. Les pedres aviat cauran, l'estepa blanca, el romaní i les males herbes no trigaran a envair-ho tot, encara que hi hagi un cartell que assenyala una càmera de vigilància, no sabem si operativa del tot.
Des d'aquí, volem pujar cap al coll per trobar l'itinerari de L'Esquirol, però el camí queda perdut enmig dels matolls, de les torrenteres i del no pas de la gent que ja acostuma a anar en cotxe per tot arreu.
Pugem, doncs, l'últim tram asfaltat fins l'inici marcat de l'itinerari circular de la Ruta de l'Esquirol, però nosaltres ens desviem cap a l'esquerra, tot pujant mirant de no relliscar per sobre el sauló tan característic del Maresme, passem un dipòsit d'aigua i saludem la gent que corre o passeja el gos. Arribats al coll, deixem a la dreta el camí de l'Esquirol i seguim enfilant-nos cap a la pista de l'esquerra. Al cap de poc, tornem a trobar una pista que ens ve per la dreta, però nosaltres continuem cap a l'esquerra fins a arribar a la carena i a l'ermita de Sant Mateu després de passar la masia de Can Riera i els cavalls que mengen sota el sol lleganyós, tranquil·lament.
Sant Mateu ens evoca records d'infantesa i joventut a les noies del Maresme: tantes vegades fet el camí, tants aplecs viscuts! I és una sorpresa agradable per la noia berguedana que ens acompanya. L'ermita està oberta i tornem a pujar les escales ja malgastades que hi donen accés. Sant Mateu ens saluda cofoi en aquesta setmana dels barbuts.
Tornem a davallar, aquesta vegada anant amb més de compte que a la pujada, que el terreny de baixada és molt més relliscós i perillós, però saldem la dificultat amb èxit i ens encaminem cap al Santuari de Nostra Senyora de la Cisa, amb cotxe!
Santuari estimat per tota la gent del Maresme. Pels seus aplecs, per la seva ubicació, per les vistes sobre mar i muntanya, per la fe dels que hi van oferint i demanant alguna cosa a la Verge trobada en una cova per una pastora i patrona dels navegants que s'hi encomanen tot passant per les aigües del davant de Premià de Mar. Una imatge petita, abans vestida, ara talla de fusta, que ens continua mirant des de l'altar i ens protegeix de les tamborinades i de la mala mar.
S'ha produït un canvi important a La Cisa: hi han fet una restauració del restaurant: uns grans finestrals permetent dinar de cara al mar, un menjador clar i lluminós, un servei agradable i familiar i una cuina molt correcte és el bon final d'un dia laborable per a la resta de gent.
Recordem les anades a La Cisa, a peu des de Premià de Mar quan encara no estava envoltada de cases per tots costats, els aplecs curulls de gent menjant pel bosc, asseguda al terra i no com nosaltres, avui, còmodament assegudes a taula degustant uns canalons amb vi blanc. Recordem les tardes d'estiu prenent uns trossos de formatge amb una beguda, assegudes a la seva terrassa, admirant el mar plàcid i infinit. Recordem els dies viscuts, amb alegria per haver-hi pogut anar i amb l'enyor d'un temps passat. Lloc de trobament, segur, de tota la gent de la contrada. Una visita del tot recomanable! Esperem que a la noia del Berguedà li hagi agradat i se n'endugui, també, una punta d'aquest enyor que farà que d'aquí un temps ens pugui recordar.
Al sortir, un recordatori a Mn Pere Ribot, poeta, que dedicà unes paraules a la Mare de Déu de la Cisa, essent ell de Vilassar de Mar.
I de volta cap a casa, ens acomiadem a l'estació de Montgat, últim lloc del Maresme "oficial" abans de tornar a la rutina diària.
Fins aviat!

12 de gener 2019

Cant i Llibertat

És d'admirar la capacitat de resposta i d'organització de la gent d'aquest país. És d'admirar que, quan van maldades, ens surten forces de tot arreu; com deien dels jueus: de les pedres en traiem pans! Llàstima que per demostrar això i demostrar-nos-ho a nosaltres mateixos, hagin d'anar maldades!
En un tres i no res hem organitzat dos concerts importants, participatius, amb més de tres-cents cantaires cadascun: el Messies participatiu un cop ho ha deixat la Fundació La Caixa, mal anomenada "la nostra", amb un concert d'èxit a l'Auditori de Barcelona i un altre a la presó de Lledoners; i un concert del Carmina Burana a la presó de Mas d'Enric, organitzat en gairebé una setmana!
Catalunya és un país on l'associacionisme és important, on la gent ens sentim fent pinya en les tempestats, on crec que som força agosarats: el Carmina Burana amb l'únic requisit d'haver-lo cantat almenys un cop i fer-lo tres-cents cantaires sense assajos!
El meu reconeixement a la directora i inductora del projecte, l'Elisenda Carrasco; el meu reconeixement a totes les persones, totalment voluntàries, que hi hem estat treballant, cadascuna segons les seves disponibilitats. El meu reconeixement a les cantaires i als cantaires que amb la seva il·lusió i força de voluntat ho han fet possible.
Demà diumenge 13 de gener ens trobem a Mas d'Enric, al pàrquing de la presó, per cantar aquesta obra cabdal per a qualsevol cantaire. I ho farem amb sol, amb fred o amb calor, encara que nevi o plogui, amb bufandes i guants. Amb músics voluntaris i amb quantitat de gent que s'hi ha ofert.
A les 11h farem un assaig, l'únic, i a la 13h el concert que esperem que se senti reixes enllà. Un cant a la llibertat, allò que no es pot negar mai a ningú que pensi diferent, malgrat que això comporti, i comporta, un esforç per entendre l'altre, un esforç per escoltar i parlar entre dos i un esforç per compartir problemes i trobar solucions encara que comportin un risc per ambdues parts. Això és la democràcia, això és el que, els que encara creiem en l'educació, hem intentat inculcar a les generacions que hem tingut a l'abast; això és, malauradament, el que molts malden per a que ens creiem que no hem aconseguit. 
El món de la música s'ha de felicitar: tenim un planter de músics i cantaires que déu n'hi do. I això que, en l'educació, no hem aconseguit fer-ne una matèria de primer nivell.
Demà, tots a Mas d'Enric. Gràcies a tots per ser-hi!

08 de gener 2019

Les Fonts de Rellinars

La darrera sortida del 2018 la vaig fer a les Fonts de Rellinars. Un itinerari molt complert que combina romànic, vida de pagès i aigua. De dificultat mitjana i, ens uns 4Km, podeu copsar les diferents facetes arqueològiques i naturalístiques que ens ofereix aquest itinerari per terres del Bages, sota la serralada de Montserrat. Cal anar cap a Vacarisses i cap al poble de Rellinars.
L'itinerari comença a l'església parroquial de Sant Pere i Sant Fermí, tot i que us recomano, abans, arribar fins a l'església de Sant Pere i Sant Fermí Vells, passat el poble si hi aneu des de Vacarisses. Per arribar-hi heu d'anar fins al km 16,500 de la carretera de Terrassa a Rellinars, la B-122, i al costat de la Masia de Can Cotis agafeu la pista que en poc minuts us farà arribar a l'església. L'existència d'una capella dedicada a Sant Fermí data del 951; el 1842 queda abandonada al culte i és substituïda per la nova església parroquial de Rellinars. El 1965, el propietari, després de l'esfondrament del sostre i un cop arrencades les pintures romàniques que es cedeixen al Museu de Terrassa, cedeix l'edifici a l'Ajuntament de Terrassa. El 1975 es comencen obres de restauració i consolidació per part de la Junta de Museus de Terrassa; el 1982 es publica al DOGC la declaració de Bé Cultural d'interès Local. 
El 1994 l'Ajuntament de Terrassa cedeix l'edifici a l'Ajuntament de Rellinars per un període de trenta anys; finalment, el 2018, l'Ajuntament de Terrassa cedeix la propietat a l'Ajuntament de Rellinars.
Ja veieu quantes vicissituds passen les restes de patrimoni al llarg dels temps!
És interessant poder llegir les notes històriques sobre l'edifici, que ens permet conèixer un poc més de la nostra història com a país. A mi, que no ho coneixia, em va encantar.
Ens desplacem fins l'església parroquial actual de Sant Pere i Sant Fermí per agafar l'itinerari cap a les Fonts tot passant per la Balma de l'Andaló. Una balma que porta el nom del pagès que conreà els camps del voltant i que pot servir d'aixopluc i féu força servei als rellinasencs durant la Guerra Civil del 36. Tirem una mica enrere fins a la cruïlla del camí de les Fonts amb el Camí de les Cases que coincideix amb el GR5. 
Observem restes de l'antic cultiu de la vinya fins que arribem a les Barraques de les Cases. Trobem molt ben conservada la barraca de la vinya del Masnou, tota ella construïda amb el mètode de la pedra seca; situada en un altiplà cara a Montserrat i envoltada de feixes és una mostra de les construccions típiques que es feien per anar a treballar al camp i a l'hort o la vinya. El seu constructor, el Tonet de Cal Masferrer, encara recorda que ho va fer seguint les instruccions del seu oncle de Cal Pere Vaqué.
En aquest sector, trobem encara algunes barraques conservades i mig restaurades, als límits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt.
Anem seguint l'itinerari marcat tota l'estona tot i que cal estar amatents amb els senyals que ens van indicant el camí que passa per pinedes i alzinars enmig de mates de romaní florit.
Tot baixant seguint el recorregut dels pals elèctrics arribem a la riera de Rellinars. Un corriol, en aquesta època enfangat per les últimes pluges, creua la riera de Rellinars pels Gorgs dels Banys Susanna i ens porta fins la Font de Carlets; una mica més enllà, seguint la pista, la Font Falsa. Tornem endarrere i tornem a creuar la riera per seguir la pista, indicada, que ens porta ales Fonts de Rellinars. Val la pena aturar-s'hi. Un devessall d'aigua. La riera va plena, les fonts ragen amb tal vigor que inunden el pas dels caminants. Taules i cadires per seure, admirar l'espectacle de l'aigua rajant, fer un mos, sentir el soroll relaxant i fer unes quantes fotografies. Un premi a la constància d'haver seguit caminant!
Descansats, continuem per la pista fins al nostre punt de partida, on hem deixat el cotxe.
Valdrà la pena, en un futur, seguir l'itinerari de la pedra seca que està marcat des d'aquí, exponent de la nostra història, passant per diferents barraques. Però avui ja no ens dona temps: hem de pujar a Montserrat a passar el Nadal!
Un lloc que no coneixia tot i passar-hi ben aprop una pila d'anys! Tants llocs per descobrir ben aprop de casa!

04 de gener 2019

Cap d'Any a Palamós

Ja des de fa alguns anys que tinc per costum celebrar la vinguda de l'Any Nou, així en majúscules. I acostumo a triar un lloc de mar. M'agrada el mar a l'hivern, quan els dies són clars i assolellats, quan veus net l'horitzó, et pots passejar pels camins de ronda amb poca gent, amb un sol que agraeixes perquè t'escalfa, amb un ambient de pau, tranquil·litat i relax.
I més que acomiadar amb grans sopars l'any que marxa, dono la benvinguda al que arriba, si pot ser, veient-lo sortir de l'aigua com una esfera lluminosa, en cel clar o entremig de núvols negres primer, vermells i rosats a mida que es va alçant.
I, si pot ser amb un got de xocolata calenta i un tros de coca o melindros tot escoltant i ballant sardanes, més agradable encara!, malgrat el fred i el vent que pot fer de matinada.
Gent congregada al voltant d'un far que va donant voltes il·luminant l'aigua per als navegants més agosarats, gent que es dona les mans saltironant al compàs de la tenora. I un silenci respectuós quan l'esfera de foc inflama l'aigua i la tenyeix de totes les tonalitats del groc, el vermell i el carbassa. Sense faltar-hi els fotògrafs que, amb trípode o sense, estem amatents al primer senyal que ens indica que podem disparar cap a l'horitzó, un punt emergent de l'aigua que en pocs moments ocupa tot l'espai.
Aquest any amb crits de llibertat presos i preses i independència corejats per tothom.
Tot un espectacle!
He vist la sortida des del Far de Sant Sebastià, per sobre de Llafranc.
Ens hem hostatjat a Palamós i hem aprofitat per a conèixer millor aquest poble pesquer famós per les gambes. Una caminada pel camí de ronda des del passeig marítim fins a Cala Estreta passant pel Cap Gros i el Puig d'en Gener de 71 metres sobre el nivell del mar i tornada per l'interior. Les restes del castell de Sant Esteve, Cala S'Alguer amb les cases de pescadors de colors, la platja de Castell que es va aconseguir preservar de tota especulació urbanística, el poblat ibèric de Castell i les cales petites que et conviden a mirar l'aigua transparent, fins el fons, amb totes les tonalitats dels blaus. Un camí fet pista per a bicicletes i vianants et retorna cap a La Fosca, on estàvem acollits.
Sobre les roques i els illots gavines i ocells pescaires descansant i fent voleiar les ales en un intent de desvetllar-se i emprendre el vol.
Al lluny, les muntanyes nevades del Pirineu amb el Canigó de sentinella.
Si hi aneu, no deixeu de visitar el Museu de la Pesca per a saber-ne tots els secrets i la quantitat de peixos que tenim aigües endins del Mediterrani.
I, com no, una volta pels pobles del voltant: Calonge, Calella i Llafranc...
Hem acomiadat el sol descansant a la sorra, admirant una posta ataronjada que s'ha bolcat sobre els pals dels vaixells reflectits a l'aigua com agulles tremoloses i ha donat pas al capvespre i a la fosca. 
Per la nit, és agradable voltar pels carrers d'un poble que encara conserva la seva identitat marinera; badar pel port amb els vaixells i barques d'oci  bressolant-se amb les ones i veure els llums del campanar de l'església que s'aixeca per sobre els teulats. Amb les mans a les butxaques, la bufanda al coll i el barret, caminar pausadament, mirant aparadors i prendre un cafè amb llet calent en un dels seus bars, a la fresca.
El dia de Cap d'Any s'ha llevat amb molt bon temps i toca tornar per recomençar un any que, segur, ens donarà sorpreses noves.
Bon 2019!