d'amor tal com ens diu Jèp de Montoya, poeta aranès i President de l'Institut d'Estudis Aranesi Acadèmia dera Lenga Occitana. En Jèp, no ens ha pogut acompanyar aquesta vegada, però sí que hem escoltat els seus poemes en una vetllada poètica a l'Aran Hostel i això ens ha permès caminar amb flaires de flors, amb foc, amb aigua... per aquesta terra de gascons.
I ara, després d'una passejada per Bossòst i unes quantes compres de "modelets", després d'un bon sopar a la Trastienda i d'anar a buscar la coca de Sant Joan a la pastisseria Setó —i un bon licor aranès de nous—, ens preparem per seguir la Hèsta deth Haro a Les.
Anem recordant aquests dies que portem per aquestes terres, el viatge de l'Espinàs i el viatge de la Rachel i la Carmina en el Nocturn aranès i tenim a flor de llavi els poemes, alguns musicats, del Jèp. Tot un bagatge quan tornem a casa! Quin Aran tant diferent hem conegut!
E aguesti pirinencs e vielhs gascons
Entren en Ibèria pera Val d'Aran
Garona ensús, as sues ramades amiant,
Aguesti caçaires devengudi pastors"
(Mijaran, Jèp de Montoya)
"Terra estimada que me vedìs a nèisher;
Nòble país de pèira; sagrat
Lòc a on, en solstici, eth mèn hilh siguec engendrat
E a on voi veder-lo a créisher".
( Hilh, Jèp de Montoya)
La nit de Sant Joan és la nit del foc, la nit de les bruixes, se celebra arreu dels Països Catalans, i en altres indrets del món. És una nit en què se celebra el solstici d'estiu, encara que amb alguns dies de retard i ha esdevingut una festa amb elements i costums molt marcats i
simbòlics: el foc purificador, els
banys de mitjanit, les herbes de sant
Joan, les cançons, el ball o els guariments i més rituals màgics. L'origen de la celebració de la nit de Sant Joan és pagà i forma part del grup de festes solsticials, com Nadal, amb una tradició que es remunta a molt abans de la implantació de
cristianisme.
Les celebracions tenen el foc com a element característic. Es fan fogueres comunals, familiars i individuals i segons la tradició de cada localitat se'n munten moltes de diferents o només se'n fan en una plaça o carrer en concret, tradicionalment amb objectes inservibles de fusta que s'han anat acumulant durant tot l'any.
No és gens clar l'origen d'aquesta celebració, però sembla que prové d'una tradició força antiga i alguns afirmen que podria tenir com a mínim més de 5 segles. Hi ha la creença que les flames
allunyen i espanten els éssers imaginaris que només campen durant
aquesta nit o que, si també vaguen durant la resta de l'any, en aquest
dia ho fan més intensament i en més nombre. Altres hi veuen un origen
burleta i alegre en el fet que és la nit més distant a la de Nadal i, per tant, 
hauria de ser la més maleïda i estimada pel diable.
S'hi està bé ara a Bossòst, quan el sol ja se'n va a la posta, amb una mica de corrent d'aire segons a quina cantonada t'atures. Amb l'escalfor del sopar, però, ens dirigim cap a Les. La carretera no va gaire plena i podem aparcar bé.
La petita plaça de l'Haro està plena de gom a gom. A la pantalla del carrer estan fent entrevistes a la gent del poble i als dansaires. L'Haro s'alça majestuós al mig de la plaça esperant ser cremat, que l foc purifica i s'endú totes les malvestats.
Cap ensús, pica en còth, puge eth gojat
Ath nere-verdós bòsc deth diu Hai
Entà anar a cercar un arbre beròi, qu'eth Pair,
Des mès polits, taht sacrifici a trigat.
(Haro, Jèp de Montoya)
Després de la benedicció i encesa de l’haro per part del capellà del
poble, de cop, una flamarada s'alça!, una llengua de foc atrapa el tronc de l'arbre i comença a esqueixar-lo pel mig. Els braços de la gent s'alcen, també amunt, amb els llums del mòbils; les criatures pugen a espatlles dels pares i les que som més baixetes, estirem
el coll i fem puntetes. La màgia ha començat. La crema de les halhes, una espàcie de
torxes fabricades amb soca de cirerer es fan girar descrivint cercles i simulant la lluita per purificar i cremar els mals esperits. Les teies de foc van ballant de mà en mà dels portejadors, gronxant-se en la nit en una cadència regular. Les espurnes de l'haro volen arribar fins les estrelles i tu et quedes mirant com es mouen aquestes petites volves vermelloses, hipnotitzada per la nit i el foc i les brases de l'haro.
Mica en mica l'esquelet de l'haro es va decantant fins a arribar a terra. Ara ja crema la part inferior. Al seu voltant els dansaires, fent rotllana, encerclen la foguera. Tot és alegria, i música i dansa.
Acabat el foc, nosaltres ens mengem la coca i bevem i ballem i semblem tots satisfets d'haver participat en aquest ritual.
Cremadi haro e halhes; vengudi tidons;
Plen de cendre tot eth tèrra,
sauten toti a dreta e quèrra
Sus eth tant demorat huec caud e blos.
Que purifique ara gent dera sèrra,
Pairs, mairs, gojats e petiti mainatjons
Prenen de tèrra cendres e sagradi carbons
Que haràn a húger malautia, pèsta e guèrra.
Net longa tà demorar era aubada
Enes prats de fresca èrba e flors sauvatges,
Tà despojats préner era arrossada
Que hèn a quèir es eteles sus es huelhatges,
Tah pòble garonès, aigua sagrada
Qu'anet pòrte salut e messatges.
(Arrossada, Jèp de Montoya)
Segons la tradició, les cendres de Eth Taro protegeixen, purifiquen i fertilitzen, fet pel qual a l’escampar-les pel poble allunyen els esperits.
El dia de Sant Joan ens llevem una mica més tard, encara amb la màgia del foc als ulls. Ens acomiadem del Hostel i de Salardú i anem a conèixer el darrer poble abandonat d'aquests dies.
Val la pena acostar-s'hi a peu sortint de l'aparcament de Viella, travessant el poble de Gausac i el de 
Casau. La calor és forta i la pujada d'aquests pobles encimbellats a mitja muntanya, també. Cal abeurar-se a la font de Gausac i fer el camí reposadament.
Un cop arribeu a Sant Pèr, si no ho sabeu, el passareu de llarg. Quatre cases enrunades, molt a prop de Casau, que foren un nucli habitat. Depenien de l'antiga batllia de Gausac. El poble de Casau acull administrativament les terres, la resta d'edificis i les ruïnes. En Rosendo i la Maria van der els darrers que hi van viure. Van tancar la casa i es va deixar de fer la processó de Sant Jaume durant la Festa Major.
Una carretera porta fins a l'encreuament amb la Nacional 230 que puja cap al túnel de Viella; es va asfaltar cap al 1970, quan ja no hi quedava ningú a Sant Pèr, però serveix cals veïns de Gausac i Casau si volen marxar sense passar per Viella. Aquí també hi havia hagut un petit castell, el Fort de la Santa Creu, bastit per l'armada francesa a primers del segle XIX i refet i rebatejat pels isabelins amb el nom de Fort de la Llibertat. El castell va durar poc a causa dels focs i de les invasions de la primera carlinada. Expliquen, també, segons conta la tradició, que en un dels atacs en plenes guerres carlines, els anticlericals van cremar tots els pobles amb noms de sants; i li va tocar a Sant Pèr (o Sant Pere, en la forma aranesa).
"Més antiga és encara la història d'una dona del poble, Manuèla Pòrta, que va fer d'infermera a l'antic Hospital Militar de Sant Pèr, els anys 1939 i 1940, i que va llogar casa seva per acollir els onze malalts de l'antic castell; es considera que aquesta institució militar fou el primer hospital documentat del país". (Extret del llibre "Els pobles perduts del Pirineu català i aranès, ed. Sidillà).
Ara, no hi queda res de tot això. Sant Pèr passa per ignorat, ni cartell hi ha, amb prou feines surt a 
alguns mapes. Des de Casau, però, és bonic veure la plana de Viella i la mateixa
capital als vostres peus i les muntanyes que s'allunyen cap a Port de la
Bonaigua.
Davallem per un corriol ben marcat cap a Viella i ens disposem a fugir del sol i la calor per entrar al restaurant a dinar.
Els quatre dies per la Vall d'Aran han passat. Hem conegut pobles, camins, històries i tradicions. Cal dir: Adiu!, ja tornaram!
"Adiu, Aran! Que el temps tingui pietat de tu i dels qui han passat per tu". (Josep M. Espinàs, A peu pel Pallars i la Vall d'Aran).
"Tantes vegades l'havia cantat, com un diàleg ininterromput més enllà del silenci, més enllà de les fronteres i la llunyania". (Imma Pericas, Nocturn aranès).
"L'esquer passa i repassa, la truita prou que ho veu
provant si se l'empassa, sense perill ni greu,
de sobte,amb força manya la truita fuig enllà.
Ai!, pescador de canya l'has cobejada en va" (Fragment de La Truita, quintet per a piano en La M de Franz Schubert).
"De durs caçaires, vengudi bravi pastors.
Eth temps lo mèrque eth solei e es estrelhes
D'aguesti prumèrs aranesi e gascons"
(Beret, Jèp de Montoya).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada