27 d’agost 2020

Marata

Avui, per terres del Vallès, on alguns turons fan una serra i quatre pins un bosc espès.
Una passejada amb la calor dels darrers dies d'agost i una descoberta d'un paisatge que no per proper és menys interessant.
Una caminada per camins polsosos enmig de camps ja llaurats, amb els rostolls grocs i les bales de palla rodones que semblen les notes d'un pentagrama reposant per encetar una música més endavant. Aquí i allà unes quantes masies tacant de blanc el terra calent, amb arbredes que les volten, amb el tràfec de cotxes i de tractors feinejant.
Marata és un petit agregat al municipi de les Franqueses del Vallès, situat entre verd i petites ondulacions. Ni te n'adones que tens a prop la zona industrial i més densa de Granollers. L'església de Santa Coloma de Marata és un edifici romànic rural del segle XI inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, que apareix ja esmentada el 1002 i que ha sofert diferents reformes. El lloc és un racó de pau en un dia laboral i atrafegat que té en els pobles del voltant.
Des d'aquí ens arribem a la Torre de Seva, construïda per Bertran de Seva al segle XIV, després passà als Clariana de Vic i el segle XVII a Elisabet de Magarola que reedificà la capella de Sant Abdó i Sant Senén. Una masia rectangular fortificada que senyoreja enmig de la plana, amb les heures que pugen enganxades als seus murs. Fins que no hi ets a la vora costa de distingir entre els arbres, però té una bona perspectiva des del tram de carretera que venint de Corró d'Avall es dirigeix cap a Corró d'Amunt, en l'encreuament del Camí de Marata i la carretera cap a Llerona. Actualment està abandonada i serveix de magatzem.
Des de l'encreuament es pot anar cap a Llerona, fins a l'església de Santa Maria de Llerona, documentada des del 990. Sobre la façana un campanar de cadireta, unes campanes que ens donen la benvinguda tocant a quarts o a hores, no ho sabem ben bé. És església parroquial des del 1575, ja que abans havia sigut l'ermita de Sant Iscle ubicada a prop de Can Guilla. Durant la segona guerra remença acollí els revoltats i el 1936 va ser espoliada i cremada. Actualment s'ha pogut reconstruir l'arxiu.
Retornem cap a Corró d'Avall i ens acomiadem de la passejada matinal.
Jo, faig una entrada a Granollers per saludar la Núria, en un agradable i bon acabament de jornada. Intercanviem lletres i paraules, compartim fites, saltem juntes a la Xarranca i somiem un Demà fet de pedaços de l'ahir, de ganes de present i d'esperances en un futur.

25 d’agost 2020

Casa Donya Julia

Una agradable sorpresa a partir del facebook. He recuperat una companya de col·legi de la que no n'havia sabut res més. Ens hem trobat i ens hem reconegut malgrat portar la mascareta posada. Ha tingut una vida moguda, jo més quieta. Ha voltat per diferents llocs de vida, jo no m'he mogut de Badalona. 
S'ha aparellat, ha tingut un fill i ara ja està jubilada, amb el fill anant pel món i la parella fent la seva vida, en aquests moments quan i com pot perquè és director escènic d'òperes; jo ni parella, ni projectes de parella, ni fills, però coincidim amb la jubilació. Ella es pensava trobar una dona casada amb fills i néts, ja veus! Els pares són morts, els meus també. Li ha agradat la música, l'escriptura i, sobretot, el teatre que va fer uns quants anys i amb tot això sí que hem anat coincidint en més o menys mesura o intensitat. 
Cap de les dues hem destacat en res, però. Ens ha agradat aprendre i saber coses i ser una mica tastaolletes en tot. 
Recordo els dies de col·legi. Anàvem al col·legi, nosaltres, de fet, anàvem "al col·legit". 
Concretant més, anàvem a Casa Doña Julia; i Doña Julia, així, amb la "ñ" i sense accent. L'accent ja el posava la Donya. Una dona de caràcter, de molt de caràcter, que et feia mitja por i molta impressió quan veies que s'acostava cap a tu amb un caminar ràpid i decidit i sempre te n'esperaves una esbroncada; els crits se sentien per totes les classes. Malgrat això, penso que va ser una de les millors pedagogues del seu temps, poc valorada per l'època que passàvem. 
Una escolaritat avançada, encara que sense punt de comparança amb les escoles més "actives", tipus Montessori o Escola de Bosc, però, en ple franquisme, un alè de diferència. Totes les nenes, totes, fèiem ballet en lloc de gimnàs, sense pagar ni hores extres ni permanències. No vaig fer gimnàs fins que no vaig començar el batxillerat. Llavors, era una assignatura "oficial" i anàvem al local de la "Sección Femenina" amb uns bombatxos. Recordo que, al batxillerat era obligat fer l'assignatura de "Formación del Espirítu Nacional" i teníem la Berta, de Falange i una altra dona —la veig i no recordo el nom— que em va suspendre per haver dibuixat una senyera al final de la llibreta: "Señora Comas, se nota mucho; usted és família de las Fornagueras que van a las monjas, verdad?" El meu mig somriure seductor no va servir de res.
També ballàvem a l'Esbart Joan Rigall, creat pel mateix Sr. Rigall i dansàvem a Sant Josep i al Circol Catòlic i al Palau de la Música i a Montserrat i per tot Catalunya. Érem una bona colla i ho recordo sempre amb gran plaer i satisfacció. Rèiem tot donant voltes al pati amb el Ball de Gitanes i el Ball de Cintes i el ball del Contrapàs Xinxina que sempre comandava l'Angulo. El de Sant Ferriol, l'Hereu Riera..., tots amb la seva escenografia i els passos de memòria, seguint el ritme sense estalonar-se. I els dansaires: El Lluís Farrés, en Querol, la Seranova, la Blancaflor, les Nieto, les Bultó, el i la Teixidó, les Munells i les Verdiell, l'Albert Aguilar, la Mellado i la Bastida i la Forteza, en Felip, en Ribalta..., i el meu germà perdent sempre l'espardenya.
Fèiem els Pastorets a Sant Josep, jo fent de pastora que havia de dir: Sara! (aquí acabava el meu monòleg) i deia: Sada! (amb un filet de veu). I el pessebre vivent, jo d'angelet. I recitals de poesia que sempre sortia a recitar-ne i m'havien encastar el micròfon a la boca per a que em sentissin; i festes al pati, aquell pati que de petits ens semblava tan gran i en realitat no ho és gaire. L'associació d'exalumnes era molt activa, amb el Sr. Rodon al capdavant i un floret de famílies benpensants, els Famades, els Verdiell, els Munells, els Solers, els Formentí i els Villalmanzo entre elles. I moltes més. Hi havia hagut molt bon rotllo, la veritat, però sempre en destacaven unes per sobre de les altres.
Naturalment fèiem l'escolaritat en castellà tal com estava manat. Però fora de les lectures dels llibres i els deures, es parlava en català a totes hores: a classe i al pati. Jo crec que el tema de la immersió estava superat, és clar que els catalans érem majoria, segurament.
Fèiem classe de religió amb un "padre carmelita" que venia expressament. De tant en tant, el superior, el consiliari del col·legi, el Pare Carmel. També va venir un temps el Pare Joaquim, gros i famós a tot Badalona, pobre home, que quan ens confessava ens renyava si anàvem poc decorosos a la platja. I el darrer, el Padre Javier, jove i dinàmic, d'aquells que preveies que potser no acabaria la seva vida al convent.
No, no era, no havia sigut mai, ni és ara una escola religiosa. Era fruit del temps i del fet que la Donya Julia havia tingut dos germans carmelites assassinats a la guerra civil. D'aquí li ve el nom d''Escola Nen Jesús de Praga que ha perdurat en el temps tot i que tothom la coneixia per Casa Donya Julia. Celebràvem el primer divendres de mes anant als "Padres" a confessar i a missa i quan tornàvem a col·legi esmorzàvem al pati, crec recordar que xocolata desfeta i passàvem el matí jugant perquè no valia la pena fer classe. Això i les flors del mes de maig, el mes de María, que sí que cantàvem allò de "...con flores a María que nuestra madre es". 
Hi vaig fer la comunió amb el col·legi, als Padres, jo darrere de tot on anaven les altes, amb la Monpel i la Corbera; ha, ha, ha!, ara em ficarien a primeríssima fila!
Sempre més he recordat el dia de Santa Júlia, el 22 de maig. Festa grossa tot el dia al patí i fins entrat el vespre amb les famílies i alumnes. Les revetlles ballant al pati que organitzaven els pares exalumnes. I la Festa de Nadal.
Ara que, no tot eren festes. Hi havia l'estudi, les diferents mestres començant per la Senyoreta Maria, de la que vaig aprendre bona part del francès que m'ha quedat; la Teresa Duran, la Carme Pérez i la Lourdes Estévez que van marxar totes tres per fundar l'Escola Jungfrau; la Senyoreta Magdalena, la de la classe dels caganers i la senyoreta Álvarez amb la cartilla Palau que tant ha perdurat; la Conxita que vivia al carrer Sant Josep i va marxar a Alemanya a donar classes als espanyols emigrats; la Teresa i la Roser Duran, que ens feia el ballet i ens acompanyaven a casa al meu germà i a mi, baixant la riera, nosaltres arrossegant els peus i jugant amb les fulles seques dels plataners a la tardor; fins que ens els van tallar. La Formentí que ens feia tocar piano i la Senyoreta Cecília que ens feia cosir i no va aconseguir mai que enfilés bé i d'un sol cop una agulla ni que deixés la roba neta de suor! Ah!, i la senyoreta Cristina que em feia repetir i escriure cent vegades "dado", i encara dic "daro", però li agradaven les meves redaccions i no tenia en compte el grapat de faltes d'ortografia que hi feia, tot vermell, ni la mala lletra, que ni jo entenia quan m'ho feia repetir, però que creia que era original. I el mestre de dibuix, el senyor Rotger que més d'una carpeta de dibuixos m'havia tirat per terra i em comparava amb la meva companya Cristina Jaime; ella va fer Belles Arts. Jo, malgrat les faltes, la cal·ligrafia i el "daro" vaig tirar cap a lletres, perquè no em vaig atrevir a fer-ho passar malament als profes de mates.
Les matemàtiques sempre entravessades, que sort que de gran em vaig dedicar a fer reeducacions a nens amb problemes i així en vaig aprendre una mica jo, tot i que no em vaig estar d'assessorar a la mare del Salvador que li comprés una calculadora, quan van sortir, que no valia la pena fer-lo patir més. Jo, ara, sempre consulto la del mòbil!
Records que et vénen al cap amb el retrobament de l'Olga. No puc dir que siguin records d'haver-m'ho passat molt bé, jo —callada, prudent, tímida, sense gosar aixecar la veu, que fins i tot en el joc manava sempre la Nuri V— potser tampoc malament del tot. Penso que mentre ho vivia, més aviat tenia ganes que passés. Ara, amb la distància del temps, m'ho miro amb nostàlgia, però no sé si m'agradaria tornar-ho a viure. Sempre amb ganes de fer alguna cosa bé i no atrevint-m'hi mai. Sempre amb ganes de participar amb els altres i no donant mai el primer pas; sempre sentint-me al marge, no si perquè hi era, ho volien o jo no podia ser igual. Sempre amb la sensació que sobro a tot arreu i amb qualsevol grup.
O sigui, que els records que en tinc no són per tirar coets al vent enyorant aquella etapa. Però sempre he viscut més del passat i ara el passat ja és bastant gran i té molt de bagatge, encara que no gaire original per part meva. Ens creiem que avancem, però no canviem tant.
Què ho deu fer que et queden situacions tan gravades a la ment de quan ets petita i ara no recordo que va passar ahir?
Segur que a Donya Julia se li hagués acudit alguna cosa en la situació actual. O potser no.

17 d’agost 2020

Parc Güell

No es pot negar que és una bona temporada per visitar el Parc Güell amb total tranquil·litat, gaudint de la fantasia i la màgia d'en Gaudí sense ningú que et destorbi i fent fotos sense perill que et quedin caps escapçats o gent per tot arreu que t'ho taci malbé una mica.
El COVID19 ha tingut moltes coses dolentes, pesades i imprevistes, però, també ha tingut coses bones i que val la pena aprofitar. Una d'elles les visites a llocs emblemàtics a Barcelona, per exemple, gairebé sense ningú. Només amb la penyora de portar la mascareta posada durant tot el recorregut.
He començat la visita a do quarts de deu, la primera que ha obert portes de la gent que no és del barri i ha estat un gaudi visitar Gaudí d'aquesta manera. L'escalinata buida, el drac plorant la seva soledat, les arcades i aqüeductes amb la perspectiva de l'espai a distància i els bancs de ceràmica trencada amb poca gent asseguda, de tal manera que et podies esperar pocs segons que la gent sortís d'enmig del pas.
Tota una troballa un dilluns d'agost. M'he fixat que la majoria de la poca gent que hi havia érem del país, sense cues, sense estridències. Això de la mascareta també té un altre avantatge (encara que per mi pesen més els desavantatges): pel carrer, al transport públic o pel parc, no hi ha crits ni parlars amb veu estrident; ja comencem a ser europeus, ni que sigui pel morrió que hi ajuda!
La visita ha sigut agradable tot i que a mesura que va avançant el matí es nota la calor i el cos et queda amarat de suor.
Ara feia alguns anys que no visitava el parc per dins. Hi havia passat per sobre en aquestes excursions que fa la Núria del CEC recorrent parcs i jardins de Barcelona i que va de punta a punta, des del Parc de Putxet, el Carmel, el Gaudí, el de la Peira..., fins a acabar a la zona de Pedralbes. Una bona manera de conèixer Barcelona, amb els seus secrets amagats.
El Parc Gaudí és però, diferent i especial. Encara recordo una de les primeres vegades que hi vaig anar, portant uns quants infants del barri de Sant Roc, que no havien sortit gaire del seu barri. Vaig estrenar la primera màquina reflex, la Rolley Flex, cap als anys setanta. Ens hi vam passejar tot el matí i hi vam dinar un entrepà. Sense les cues ni la gentada que vindria després amb l'esclat del turisme de masses, que sembla que ens deixin anar per coincidir tothom als mateixos llocs.
Avui n'he gaudit del parc; fins i tot m'he trobat una companya dels cursos de l'Artkhé i hem pogut xerrar una estona: ella havent passat el virus i jo no. Ella havent publicat una novel·la i jo dos reculls de contes; ella preveient fer algun curs en línia a l'Artkhé i jo també; ella amb el projecte de publicar un llibre sobre els viatges que ha fet i jo sobre les excursions a muntanya. Totes dues curioses i amb ganes d'aprendre sempre coses noves. Hi ha vides que t'adones que corren una mica paral·leles i es van creuant pels camins
Les darreres fotos ja han hagut d'esperar uns segons més, però no gaires. He baixat l'escalinata fent el drac de tots cantons i després d'un refresc he baixat fins la Travessera per tornar a casa, avui també sense cues ni entrebancs a la Ronda ni per arribar ni per marxar. No es pot dir pas cada dia!

10 d’agost 2020

Desig de Llorenç

No va passar de les fotografies en blanc i negre, en Llorenç.

Volia una moto, en Llorenç, i la va tenir; més tard, va voler un sidecar per portar tota la família, però no va arribar.

Volia la Montserrat, en Llorenç, i també la va tenir: nou anys de promesos i cinc de casats.

Volia veure món, quasi segur. Va poder anar a Melilla a fer el servei militar durant tres anys llargs i un munt de cartes.

Volia fer feina per curar als altres, i ho va fer. Tanmateix, en volia una de feina i en va tenir unes quantes alhora: practicant, callista, analista de raigs X, la clínica del Carme, el consultori d'una empresa, la rerebotiga d'una farmàcia, una altra empresa i el passeig per cases particulars. Això sí, molt ben considerat. Però no hi va haver temps de comprar un sidecar.

Volia una nena, en Llorenç; una nena que quan seria gran seria molt maca i faria moltes coses i tindria el millor del millor que ell li pogués oferir. No la va veure créixer, en Llorenç.
També volia molts fills. I en va tenir dos. El temps se li va tirar a sobre en un semàfor vermell.

En Llorenç volia fer esport i va nedar i va ser d'un equip de futbol. I no va poder fer gairebé res més.

Volia viure, en Llorenç! I tenia la creença que a ell mai li podia passar res. Un oblit de casc a casa, una orella poc fina i un camió en davallada per un carrer barceloní.
Volia una casa, en Llorenç. Una casa per estrenar, amb pati de rajoles vermelles i blanques i uns quants rosers plantats, amb roses perfumades per regalar per Sant Jordi i per la Mare de Déu de Montserrat. Una casa que no, no, no va estrenar.

I, com tants de nosaltres, volia perdurar en Llorenç, quasi segur. I perdura estampat en fotografies en blanc i negre. I en un cel estrellat.

En Llorenç volia viure i fer els desitjos realitat.
Volia estimar, en Llorenç, i ser estimat.
I això sí que ho va aconseguir: en vida i en mort.

09 d’agost 2020

Esmorzars a la fresca

Un cicle de sortides ben pensat. A l'agost, enmig de la calor que fa per tot arreu, va bé sortir una mica. I que millor que fer-ho a primera hora, quan el sol encara no prem,  quan ve de gust seure una estona en un lloc ombrívol i, si pot ser, i penso que ha de ser, al costat d'una font; i encara millor si hi ha un rierol que faci corre l'aigua. La sensació de frescor s'agraeix. Busques un lloc adequat, camines una mica i fas un recorregut, per a molts, desconegut i ben a prop de casa; gaudeixes de la natura i passes un matí de canícula oblidant una mica l'agost.
És el que hem fet amb el CEC per treure'ns la mandra de l'estiu.
La font i el petit gorg de Les Rovires està a uns dos quilòmetres de Pallejà on s'hi arriba amb els FGC. Sortint de l'estació cal anar per un tros de passeig ben desert a aquestes hores d'un dissabte de vacances i trencar a l'esquerra cap a la Font de les Rovires per una pista amb no gaire pendent. Quan hi arribeu, us trobeu amb una vegetació exuberant, amb uns arbres que fan ombra, un rierol que es travessa per un pont i, pujades unes escales, teniu la font. Allà mateix una taula de fusta amb banc. I darrere, el que menys us podíeu pensar: un saltant d'aigua que cau esglaonat i forma un gorg, petit, però suficient per ser admirat. És un bon lloc per fer-hi l'esmorzar a la fresca mentre va passant gent de passeig i el sol va traient el cap entre l'arbreda. S'hi deu estar bé també a l'hora de berenar!
Si aneu pujant les escales, aneu resseguint tot el salt d'aigua que forma petits gorgs en el seu desnivell i arribeu a una pista, solejada, que podeu seguir cap a l'esquerra.
No gaire lluny, ens trobem amb la Font del Carinyo. Una font que omple una bassa de nenúfars florits. Fou construïda com a lloc de lleure de la senyora Mercedes, esposa del senyor Seix, que estava malalta, per a que pogués reposar i prendre'n l'aigua. Darrere la font una llegenda, amb les rajoles ja escrostonades però on encara s'hi pot llegir que la tal senyora era tan agradable i plaent com la font (o al revés?). Degué rebre força carinyo, la Senyora Mercedes, ja que sembla que es va recuperar de la malaltia. El lloc, romàntic i amb aires modernistes, va bé per reposar.
Tot i que el bosc acompanya, l'hora del dia es va acostant més a mig matí i la calor s'imposa. La pista va fent diferents alts i baixos segons el desnivell del terreny. Cal arremangar-se els pantalons els que els portem per sota genoll o treure's la part de baix els que els porten amb cremallera a mitja cama; cal posar-se barret; cal parar-se de tant en tant a beure aigua per refrescar-se. Ja en diuen camí del Forn, no sé si per la calor o per restes d'algun forn que no arribem a veure. Des de la pista se segueix paral·lels a la via del tren, a mitjana alçada. El sol crema a les teulades de Pallejà i, a l'altra banda del riu Llobregat, a tota la plana del Baix.
Arribats a un encreuament de camins, deixem a mà dreta el que deu portar cap a un camp de tir si ens guiem pel soroll de trets que ens acompanya una estona i descendim en giragonses fins a arribar a l'àrea de lleure de la Torre Roja, a prop ja de Pallejà, amb unes quantes taules per seure i un garrofer amb l'escorça ben oberta i amb el rastre d'un llamp a la seva brancada. Ens hi falta, però, un bon doll d'aigua.
Arribem a les primeres cases de l'antic Pallejà, petites masies d'estiueig deteriorades i abandonades que devien haver tingut el seu esplendor en una època determinada i han caigut en l'oblit.
Després d'una baixada entre aquestes cases, arribem altra vegada a l'estació dels ferrocarrils. No marxem però sense abans donar una volta per Pallejà: la Masia Museu, avui tancada, on hi ha la referència a la vida de l'antiga vil·la, la plaça major ombrejada, el castell imponent a tocar de carretera i una mica més enllà la casa modernista que és la seu de l'Ajuntament.
Fem una cervesa al bar de la plaça, sota l'obra dels plataners i tornem cap a casa havent conegut un altre petit racó de la nostra geografia.

06 d’agost 2020

Lli (Linum)

LLI

Jo 
bri
fi
de lli,
dret
i prim
fins al cim.
Colliu-me,
quan floriré;
teixiu-me,
i us vestiré
d'un llani-llini
blanc com l'ermini.


Jo

bri
fi
de lli.
Mon tronc
és un jonc;
ma flor,
un robí.
Tinc
cinc
fulles
en la flor,
totes belles
i vermelles
com un cor. 


 

Jacint Verdaguer, «Lli». Dins Brins d'Espígol.

02 d’agost 2020

Port de Salau 2020

                             


Avui, ni que sigui virtualment, som al Port de Salau, la jornada d'agermanament entre Occitània i Catalunya que aplega cada primer cap de setmana d'agost catalans i occitans dalt del Port, que no serveix de frontera, sinó d'enllaç entre les dues nacions.
Dalt del Port, rememorem el que ha passat durant l'any a les respectives cases, reivindiquem les llengües de cada poble —occità i català—, fem festa, dansem i cantem, brindem amb formatge i vi, prenem el sol o la pluja o la boira, el fred o la calor i ens acomiadem desitjant que, potser l'any vinent no, però aviat sí, puguem celebrar que som al mon per compartir la nostra visió, el nostre pensament, la nostra cultura i la nostra història com a dues nacions agermanades amb totes les nacions.
HO TORNAREM A FER!

Visca Catalunya lliure
Òsca Occitania lliure
Per l'agermanament dels pobles català i occità!

01 d’agost 2020

Pels camins de Sant Jaume de Frontanyà

Uns quants dies més a Sant Jaume: records d'infantesa i mirades d'adulta.
Aquesta vegada, però, no m'he pogut quedar a fer-hi estada. Les tres fondes que en una època estaven obertes han tancat. Primer va ser la Fonda de Ca l'Eloi, fa uns quants anys ja! Després, deu fer un parell d'anys, l'Antiga Fonda de Cal Marxandó, ja que la família del Ramon no ha continuat amb la restauració. I aquest any s'han jubilat els de Casablanca. Es podria dir ben bé, que Sant Jaume ha tancat portes. El poble està arreglat que fa goig: hi ha llum —jo encara recordo quan el Miquel de Ca l'Eloi engegava el carburo, amb aquella olor característica que sempre vaig associar a Sant Jaume, i la Carmeta ens feia els pastissos a la llum d'una espelma—, hi ha carretera per anar i venir de La Pobla de Lillet o de Borredà —de petits, anant a Sant Jaume a peu, dotze quilòmetres des de Borredà i més tard, asseguts al pedrís de la plaça, veiem de lluny la polseguera del jeep d'en Juan i cridàvem: un cotxe!—, les cases estan ben cuidades, però tancades. Poca gent s'hi mou per Sant Jaume. I no us dic ja caminant pels diferents itineraris que es poden fer: trobes arbres, flors, vaques, però ni una persona humana.
Fins i tot he vist un cartell de venda a Ca la Maria Rosa, l'única nena que trobàvem al poble quan hi anàvem de vacances i que ens va ensenyar a buscar bolets  amb la que jugàvem.
L'església encara està dempeus, una veritable catedral romànica que us dóna la benvinguda de cara si veniu de Borredà, el cementiri de la Florentina està net —amb la feinada que hi tenia— i la "seva" font, tot i que traslladada sobre l'antiga bassa, ara inexistent, a peu dret. Aquest any la Florentina hauria tingut poca feina vigilant que la font no perdés aigua ni que cap infant la deixés rajar massa: devia ser pel virus que ens ha trastocat a tots, però la font estava clausurada. Tampoc hi havia perill d'infants juganers obrint-ne l'aixeta: ni als Oms ni a Frontanyà m'he trobat mai més colònies.
Però, Sant Jaume, continua sent Sant Jaume!
Si pugeu a la creu del Cingle i observeu el paisatge fins l'horitzó, veieu boscos —ni una cremada, ni una tala desmesurada!— verd, i cases escampades pel territori. I si penseu en les vegades que hi havíeu pujat de petits, sembla que res hagi canviat i teniu la sensació que us trobeu a casa.
Fa de bon caminar seguir els camins i pistes de Sant Jaume tot i la calor d'aquest mes de juliol. Des del Cingle fins a Can Frontanyà i baixar cap als Oms per retornar al poble tot passant per la Font de la Mansana; baixar per darrere de Casablanca passant per Can Crispí i arribant al gorg del Matxo i retornar pel Molí d'en Quirze.
Anar fins els Oms, records de colònies de quan tenia jo set i vuit anys, de foc de camp, de jocs d'aventura buscant "gamusins" amb una llanterna i de treballs manuals fent barques d'escorça de pi que després fèiem anar a la bassa del poble quan la Florentina no mirava. I des d'aquí, continuar cap a les masies de les Lloberes, passant per l'enderrocada Can Picanyes, tot buscant Can Cortines i veient, al fons de l'altre vessant l'església romànica de Sant Julià de Cosp.
O enfilar-se cap al Pla de La Lleona i Creu Melosa, on diuen que s'hi pot trobar flor de neu, i continuar pujant cap a Faig i Branca i, si voleu allargar, fins a Puig Lluent. Des d'aquí encara podríeu arribar-vos a Sant Romà de la Clusa.
Deixar el cotxe a Cal Cintet i baixar cap al Prat, reconvertida en casa rural de luxe amb piscina (i jo que havia somiat ser mestra i muntar-hi una escola per a nens desvalguts!). Continuar camí fins Les Planes, una masia magnífica amb una bona vista i baixar fins a trobar la Riera de Merlès i més enllà Sant Esteve de la Riba on fa molts i molts anys hi havia una reserva d'animals protegits.
O des del camí que porta al Coll de la Batallola pujar fins als Rasos de Tubau.
Parar-se a sant Eugínia, a peu de carretera ara.
O descansar una mica al Gorg i la Font del Bisbe.
O tornar, com tantes altres vegades i sempre, al Gorg de Terradelles, el dels banys de les colònies i amb el meu germà.
Sant Jaume mai em cansa. També hi pots buscar un racó de bosc, l'esquena repenjada en un tronc d'arbre i llegir i mirar i olorar la pinassa i xerrar amb alguna vaca.
Per poc que pugui, sempre hauré de tornar alguna vegada més a Sant Jaume.