Esmorzars a la fresca

Un cicle de sortides ben pensat. A l'agost, enmig de la calor que fa per tot arreu, va bé sortir una mica. I que millor que fer-ho a primera hora, quan el sol encara no prem,  quan ve de gust seure una estona en un lloc ombrívol i, si pot ser, i penso que ha de ser, al costat d'una font; i encara millor si hi ha un rierol que faci corre l'aigua. La sensació de frescor s'agraeix. Busques un lloc adequat, camines una mica i fas un recorregut, per a molts, desconegut i ben a prop de casa; gaudeixes de la natura i passes un matí de canícula oblidant una mica l'agost.

És el que hem fet amb el CEC per treure'ns la mandra de l'estiu.

La font i el petit gorg de Les Rovires està a uns dos quilòmetres de Pallejà on s'hi arriba amb els FGC. Sortint de l'estació cal anar per un tros de passeig ben desert a aquestes hores d'un dissabte de vacances i trencar a l'esquerra cap a la Font de les Rovires per una pista amb no gaire pendent. Quan hi arribeu, us trobeu amb una vegetació exuberant, amb uns arbres que fan ombra, un rierol que es travessa per un pont i, pujades unes escales, teniu la font. Allà mateix una taula de fusta amb banc. I darrere, el que menys us podíeu pensar: un saltant d'aigua que cau esglaonat i forma un gorg, petit, però suficient per ser admirat. És un bon lloc per fer-hi l'esmorzar a la fresca mentre va passant gent de passeig i el sol va traient el cap entre l'arbreda. S'hi deu estar bé també a l'hora de berenar!

Si aneu pujant les escales, aneu resseguint tot el salt d'aigua que forma petits gorgs en el seu desnivell i arribeu a una pista, solejada, que podeu seguir cap a l'esquerra.

No gaire lluny, ens trobem amb la Font del Carinyo. Una font que omple una bassa de nenúfars florits. Fou construïda com a lloc de lleure de la senyora Mercedes, esposa del senyor Seix, que estava malalta, per a que pogués reposar i prendre'n l'aigua. Darrere la font una llegenda, amb les rajoles ja escrostonades però on encara s'hi pot llegir que la tal senyora era tan agradable i plaent com la font (o al revés?). Degué rebre força carinyo, la Senyora Mercedes, ja que sembla que es va recuperar de la malaltia. El lloc, romàntic i amb aires modernistes, va bé per reposar.

Tot i que el bosc acompanya, l'hora del dia es va acostant més a mig matí i la calor s'imposa. La pista va fent diferents alts i baixos segons el desnivell del terreny. Cal arremangar-se els pantalons els que els portem per sota genoll o treure's la part de baix els que els porten amb cremallera a mitja cama; cal posar-se barret; cal parar-se de tant en tant a beure aigua per refrescar-se. Ja en diuen camí del Forn, no sé si per la calor o per restes d'algun forn que no arribem a veure. Des de la pista se segueix paral·lels a la via del tren, a mitjana alçada. El sol crema a les teulades de Pallejà i, a l'altra banda del riu Llobregat, a tota la plana del Baix.

Arribats a un encreuament de camins, deixem a mà dreta el que deu portar cap a un camp de tir si ens guiem pel soroll de trets que ens acompanya una estona i descendim en giragonses fins a arribar a l'àrea de lleure de la Torre Roja, a prop ja de Pallejà, amb unes quantes taules per seure i un garrofer amb l'escorça ben oberta i amb el rastre d'un llamp a la seva brancada. Ens hi falta, però, un bon doll d'aigua.

Arribem a les primeres cases de l'antic Pallejà, petites masies d'estiueig deteriorades i abandonades que devien haver tingut el seu esplendor en una època determinada i han caigut en l'oblit.

Després d'una baixada entre aquestes cases, arribem altra vegada a l'estació dels ferrocarrils. No marxem però sense abans donar una volta per Pallejà: la Masia Museu, avui tancada, on hi ha la referència a la vida de l'antiga vil·la, la plaça major ombrejada, el castell imponent a tocar de carretera i una mica més enllà la casa modernista que és la seu de l'Ajuntament.

Fem una cervesa al bar de la plaça, sota l'obra dels plataners i tornem cap a casa havent conegut un altre petit racó de la nostra geografia.