Ja hem acollit un refugiat!
La ciutat de Badalona ha fet el gran pas d'acollir les persones que han vingut d'altres països i que necessiten refugi per la seva condició. El primer en arribar ha estat un dimoni vestit amb una túnica plena de fullam del seu país d'origen. Amb els quatre dits que li queden d'una mà, aguanta el que sembla una torxa. El vaixell que l'ha fet arribar a la platja de Badalona reivindica la llibertat, el dret a no tenir més murs, el fet que cap persona és il·legal. Llàstima que aquests dies no pugui sortir de la platja on està, talment un camp, envoltat de murs: la paret on descansa, el mar al darrere, les balles que el volten, la via del tren, els murs de les cases. Molt em temo que el pobre home acabarà malament. Tot i així, pot assaborir un xic de llibertat: el sol que li surt pel darrere i la posta sobre les muntanyes del davant; la gent que corre o camina per aquesta part del passeig, les bicicletes que van i venen,... No patiu, no sortirà, està custodiat nit i dia!
La gent li fa visites, i els nens li porten somriures. De fet, tots ens sentim refugiats. El cuidem, l'admirem i l'observem de la vora i de lluny, el saludem quan anem a buscar el tren i li parlem asseguts còmodament en un bar tot prenent un vermut amb la calma de la mar. Aquest mar que l'ha aixoplugat.
Jo l'he anat a veure; m'ha semblat que era l'Anas Tasi, vingut, potser, de terres africanes, tot i que ha perdut una mica de color amb la travessia que ha hagut de suportar; ara és roig de la calor!, del sol que li toca a la cara!, com si estigués una mica cremat abans de temps.
Ja hem acollit un refugiat! 
La ciutat de Badalona ha fet el gran pas d'acollir les persones que han vingut d'altres països i que necessiten refugi per la seva condició. El primer en arribar ha estat un dimoni vestit amb una túnica plena de fullam del seu país d'origen. Amb els quatre dits que li queden d'una mà, aguanta el que sembla una torxa. El vaixell que l'ha fet arribar a la platja de Badalona reivindica la llibertat, el dret a no tenir més murs, el fet que cap persona és il·legal. Llàstima que aquests dies no pugui sortir de la platja on està, talment un camp, envoltat de murs: la paret on descansa, el mar al darrere, les balles que el volten, la via del tren, els murs de les cases. Molt em temo que el pobre home acabarà malament. Tot i així, pot assaborir un xic de llibertat: el sol que li surt pel darrere i la posta sobre les muntanyes del davant; la gent que corre o camina per aquesta part del passeig, les bicicletes que van i venen,... No patiu, no sortirà, està custodiat nit i dia!
La gent li fa visites, i els nens li porten somriures. De fet, tots ens sentim refugiats. El cuidem, l'admirem i l'observem de la vora i de lluny, el saludem quan anem a buscar el tren i li parlem asseguts còmodament en un bar tot prenent un vermut amb la calma de la mar. Aquest mar que l'ha aixoplugat.
Jo l'he anat a veure; m'ha semblat que era l'Anas Tasi, vingut, potser, de terres africanes, tot i que ha perdut una mica de color amb la travessia que ha hagut de suportar; ara és roig de la calor!, del sol que li toca a la cara!, com si estigués una mica cremat abans de temps.
Després d'ell, han anat arribat nous refugiats "dimoniets". Tots dins la tanca. El volten i li donen suport i esperen. Què esperen? Potser a marxar! Potser una nit, malgrat la vigilància, saltaran la tanca tots plegats, creuaran la via del tren, es passejaran per la Rambla barrejats amb les persones de la ciutat; els seus esperits s'enlairaran i, talment esteles d'oració voleiant amb el vent, aconseguiran arribar fins la lluna i les estrelles d'aquest cel mediterrani, en un suprem esforç de posseir la llibertat. Els focs i els petards els acompanyaran.
Es un plaer llegir els teus escrits siguin del tema que siguin.
ResponEliminaMoltissimes gràcies Núria per fer-me participar d'quest gaudi
Per a mi és un plaer trobar-te sempre en els meus escrits i fotos. El dia que no t'hi vegi o m'enyoraré o pensaré que no l'he encertat!
EliminaGràcies, Encarna. Una abraçada!