Conte: Anas Tasi

—Ostres! Nano! Estic en un bon embolic!

—Què hi fas, aquí?

—Mira, he arribat navegant. Els vents m'han portat fins a aquesta platja. Era nit, no hi veia gaire, he pensat que m'aniria bé reposar.

—I ara què faràs?

—No ho sé! M'han ficat aquesta tanca al voltant. Fins ara he estat vigilat per un cotxe de “mossos”. Et juro que no he fet res!

—Alguna cosa deus haver fet. No tanquen a la gent per què si! Com et dius?

—Anas. Anas Tasi. Ostres! M'han pres la barca, m'han fotut aquesta túnica baldera,... No tinc gaires forces per sortir. Tu podries fer alguna cosa?

—No sé. Vaig a buscar la mare.

—Sobretot, que no he fet res! Et dic que no he fet res! Perquè em mires amb aquesta cara de badoc?

—La mare diu que agafen als dolents, als que roben o volen pegar als altres. Que si ets bo no et passa mai res.

—Petit mocós! No em creuràs, oi? No sé ni on sóc: on és això?

—El meu poble! Però que no saps a on has anat? D'on véns, tu, tan despistat!

—Vinc de travessar el mar. Vaig sortir fa uns dies, amb la meva barca. M'ha costat arribar a veure terra! Allà a la tribu no m'hi podia quedar més: no tenia feina, no tenia menjar. Ens van dir que ens ocuparien el país i en matarien uns quants...

—Apa! La mare diu que aquestes coses només passen a les pel·lícules!

—Tu saps si aquí trobaria feina?

—La mare treballa.

—Vols anar a buscar ta mare d'una vegada, noi?!

—Ara no puc. La senyo s'enfadaria si marxo. Ara és hora d'estar amb els nens de la classe!

—No et fot. Arribo a terra, m'enxampen. Trobo un galifardeu i només fa cas de la mare i la senyo! Però, que no veus com estic? Què no em vols ajudar?

—La mare diu que s'ha d'ajudar a tothom.

—La mare té raó, nen. Jo, ara, sóc aquest tothom. Abans no torni el cotxe de mossos!

—Però no puc marxar; la senyo s'enfadaria.

—I la senyo no ho diu que s'ha d'ajudar tothom?

—mmmmm..... Sí, sí que ho diu. Diu que ens hem de portar bé i ser amics, compartir les coses i no barallar-nos i ajudar als que no tenen res.

—Ho veus! Jo no tinc res... Ajuda'm a saltar.

—D'acord. Però anirem a veure la senyo, eh!

—Sí, sí, és clar! Així que pugui sortir d'aquí.

—Mira, és fàcil, t'obro la tanca. Ja em pots seguir.

—No em puc moure! Les cames no m'obeeixen! Ai! Què em passa?

—No ploris home, que ets gran! Va mou-te!

—Que no puc, que no puc!! Sembla que estigui clavat a la sorra!

—Au, va! Anas! Fes un salt!

—Aviat ho dius, tu, això! Que et dic que estic clavat.

—Nens! A veure, tots aquí! Deixarem els nostres dimoniets al costat del dimoni gran i el dimecres a la nit els cremaran a tots. Au! Poseu-los bé!

—Senyo! L'Anas no pot sortir. No el cremaran oi?

—Quines coses dius, Pere. Au, va, maco! Vés amb els altres. A jugar!