Sant Josep i Badalona

Sant Josep

Aquest any es celebren els 150 anys de l'església de Sant Josep de Badalona. La parròquia del barri Centre i el barri del Progrés que començà ocupant l'església de la Divina Providència fins que no van estar acabades les obres. La necessitat d'una nova parròquia per a una Badalona agrícola i marinera que creixia ràpid cap a la industrialització. Una Badalona que passava de ser poble a ser ciutat, amb una demografia que ha anat augmentant constantment a partir dels anys seixanta del segle XX amb la gran immigració dels altres pobles de l'Estat primer i cap als anys noranta amb la migració dels altres pobles vinguts de la Xina, d'Amèrica del Sud, del Paquistà..., i que sembla que ara decreixi una mica.

Una Badalona que dol i vol conservar les seves arrels i la seva identitat al costat de la capital del país, entre el Barcelonès i el Maresme, entre el mar i la Serralada de Marina.

I avui, ha estat festa grossa a la Providència amb una missa amb bisbe i tot! I amb una cercavila, amb els gegants de la ciutat i els gegants de l'escola dels Maristes, que ens ha portat fins l'Església de Sant Josep.

I m'ha vingut a la memòria el meu lligam amb l'església com a "parroquiana" durant la meva infantesa i joventut, quan vivíem al carrer Mossèn Reverend Anton Romeu. Vint-i-cinc anys hi vam viure! Crec que el nom l'ha anat canviant i ara no recordo si actualment és mossèn, és reverend o ja només Anton. 

Anton Romeu i Prat va néixer a Vic i va morir a Badalona on va arribar el 1900 com a capellà de les germanes clarisses del convent de la Divina Providència. Va treballar per l'educació i l'esbarjo dels obrers.

Recordo que en aquells temps anàvem a missa a Sant Josep, els diumenges al vespre perquè el diumenge al matí s'havia de netejar a casa, que només es tenia festa dissabte per la tarda. Entràvem per Passatge de Ventós Mir i ens posàvem sempre als bancs de cap al lateral esquerra tot mirant a l'altar. En aquells temps acostumava a estar ple. Quan es va poder fer festa tot el dissabte hi anàvem els diumenges al matí, mudats tots tres. Després passàvem per la pastisseria Can Ventura i tornàvem a casa baixant el carrer de Mar, el de la Granota i el carrer Sant Josep. Crec que sempre hi havia vist el mateix capellà: un home gros, corpulent, per mi una mica malcarat i amb veu de tro. Aquell que es va encarregar, anys mes tard, de fer apostatar al meu germà perquè es va voler casar pel civil.

Santa Maria

El meu germà havia anat a Sant Josep, a l'aspirantat. Jo vaig anar un temps a Santa Maria, a benjamines en dèiem. Tots dos vam acabar de seguida a l'agrupament escolta Sant Jaume que era laic.

En els temps moderns els partits polítics i les entitats donen caràcter i raó de ser a la gent; no és igual una persona que militi a Esquerra Republicana, posem per exemple, que una que militi al PP. La gent s'ajunta per afinitats polítiques, ideològiques o culturals. Abans, aquesta funció la feien les esglésies: Santa Maria, Sant Josep, els Carmelites, per dir les més importants i arrelades a la ciutat. Cada grup tenia la seva idiosincràsia i es reconeixien les persones i es diferenciaven en bàndols. Uns eren així i els altres aixà. Talment com ara.

He recordat, també, les meves pràctiques de pedagogia, quan l'escola d'Educació Especial Llevant, antigament Patronat de Sant Andreu, estava situada a la rectoria de Sant Josep i baixàvem amb els nois al pati, amb les mestres: la Neus i l'Elvira i la Carme i la treballadora social, la Pepita. 

Ramon Fornaguera Garriga

He tornat a alçar el cap per mirar el campanar. La mama sempre ens havia explicat que el besavi, en Ramon Fornaguera Garriga, mestre d'obres, havia fet el campanar de Sant Josep i a mi, de petita, em feia sentir important aquell campanar tant diferent del de Santa Maria. El meu besavi, el Ramon, era molt treballador. El senyor Chamorro que era llogater nostre a l'edifici de Mossèn Anton i que, quan jo era petita, ja tenia més de noranta anys, ens explicava que " el señor Ramon hizo esta casa donde vivimos nosotros cuando plegava de trabajar. A la luz de una vela, ponia los mahones y la levantó con sus brazos". Ja veieu, a mi, m'impressionava. No vaig conèixer el besavi, pràcticament tampoc l'avi, però aquesta llegenda del campanar i la casa m'ha quedat ben gravada!

Avui, doncs, he participat en aquesta inauguració de la celebració dels 150 com a cantaire de l'Orfeó Badaloní i m'he sentit a mi mateixa com a representant del Ramon Fornaguera, mestre d'obres.

Casa Pavillard

Fàbrica Can Casacuberta

La vida de la gent, antigament, voltava a l'entorn de les esglésies. Recordo les processons que passaven pel carrer, per davant de casa. La de la tarda del Divendres Sant, tots callats, amb el portador de la Creu al davant, el senyor Aiza. La processó de Corpus amb el carrer fet estora de flors. Uns dies abans anàvem a buscar ginesta a la Conreria i es compraven clavells i cada veí participava en la seva confecció; fins i tot havíem posat unes llums embolicades amb paper de seda lila a la finestra del carrer, la del dormitori de la mama.

Recordo també "la capelleta" que es passava de casa en casa. Ens la portava l'Esther, la veïna del costat, la teníem exposada al rebedor durant una setmana, crec i la passàvem al pis, no recordo si al senyor Chamorro o als Arcas. Em sembla que hi havies de posar alguna moneda. 

També anàvem a Sant Josep, al Centre, a veure teatre. Badalona, ciutat que estimava el teatre i de la que en van sortir grans actors i actrius i hi passàvem les tardes de diumenge quan encara no hi havia tanta televisió.

Ja no vaig a missa a Sant Josep, però he fet alguns concerts com a cantaire de la coral Betúlia i de l'Orfeó Badaloní, a la capella o a l'església gran.

Ja no visc al carrer Mossèn Anton, però quan he anat a l'assaig de Betúlia al carrer Conquista o a l'assaig de l'Orfeó al carrer Marina, passo per davant de casa i me la quedo uns segons mirant; veig el carrer on saltàvem a corda amb les Arcas i les Aiza i esquivàvem els pocs cotxes que hi passaven; veig les pales treient la neu de l'any 1962 de davant la porta de les cases per fer un camí passador; veig l'Esther i el seu marit, al Chamorro i la seva filla l'Anita; els "Mazarrons" que cridaven Xordiii! pel terrat; veig, a la cantonada, la Mercè i el Pere, el fill, que celebrava sempre la seva revetlla amb més il·lusió que la de Sant Joan; sento el pare Arcas baixant l'escala amb el soroll desequilibrat dels seus passos i el suport d'una crossa i sento el piano de la filla gran que no parava; escolto la radio que posaven els veïns amb el consultori de l'Elena Francis o les cançons del Dúo Dinámico que agradaven llavors mentre al menjador de casa sonava el "Rey que rabió" i Cançó d'Amor i de Guerra i, més tard, el Xesco Boix.

Però, Sant Josep, no és només una església; és un equip de bàsquet, és patinatge, continua sent aspirantat per a infants i joves, ha estat teatre on s'han format molts actors que han esdevingut famosos; ha estat i és, en definitiva, un lloc de trobada de la gent, una part de la història d'aquesta ciutat i de cadascú de nosaltres personalment. Uns carrers, els dels voltants de Sant Josep, tranquils, ara ja sense fàbriques fent soroll. Una vida al voltant d'una parròquia que pot fer 150 anys i més.