Doncs, sí, hi hem tornat. Hem sortit un milió de persones omplint els carrers de Barcelona, aquest any amb samarretes d'un color rosa-vermellós-ataronjat. El lema: Fem la República Catalana.
A voltes m'he preguntat exactament què vol dir fem la república catalana? Així. I no m'he sabut respondre. Sí que l'hem de construir, fer un procés constituent, una constitució que aplegui millores socials, drets i deures i grans objectius que a poc a poc s'hauran de concretar en lleis específiques d'àmbit social, cultural, educatiu, administratiu, sanitari..., tot i tenint clar que una majoria del país ho vol. I com ho sabrem que la major part del país ho vol? Segurament, ai las, fent un referèndum vinculant on el sí sigui majoritari entre tota la gent que hi participi. 
De moment —ai, un altre las!— estem igual que l'11 de setembre passat. Bé, igual no! Vam fer un referèndum contra tot pronostic, vam custodiar urnes (crec que no s'ha vist enlloc més això!, enlloc més del món que en diuen civilitzat, vaja!), vam votar i va sortir un sí majoritari a la independència en respecte a l'Estat Español, malgrat les dificultats viscudes; un sí no admès per l'Estat que va decidir aplicar una llei que paralitzava tota la vida parlamentaria catalana. No en van tenir prou: van començar a empresonar gent que encara hi és a la presó, després d'un any! Van convocar unes eleccions que, si be va guanyar CS, la majoria parlamentaria (torne-m'hi! amb el parlament) va ser la dels partits favorables a la independència. Naturalment, l'Estat tampoc hi va estar d'acord, van continuar empresonant i part del govern català encara és a l'exili.
I ara? Hem sortit al carrer un altre 11 de setembre amb un altre eslògan: Fem la República Catalana. I què vol dir fer la república catalana?
Avui he sentit que han fet un document (han fet els polítics del govern no sé si els del Parlament o els del Congrés) que s'emplacen (crec que els del Parlament amb els del Gobierno) a obrir negociacions; però no unes negociacions qualsevol, no!, unes negociacions que estiguin "dins de l'ordre jurídic español", perquè com que ara ja no "tenim" el Rajoy, si no que "tenim" el Sánchez, oi?, doncs, és més de... I jo em continuo preguntant: què deu voler dir això? Perquè, se m'acut, que unes negociacions dins l'ordre jurídic español no sé si contemplaran, precisament, trencar aquest ordre jurídic español i, si no es trenca, en algun moment l'ordre jurídic español, ja em diràs com s'aconsegueix fer una república catalana independent!
Res, total, elucubracions meves.
De fet, parlàvem de l'11 de setembre del 2018 amb samarretes d'un color entre rosa-vermellós-ataronjat, amb la silueta del Pedraforca, que això sí que ho he trobat maco i hem anat a omplir la Diagonal, tots somrient, batent tambors que no paraven, cridant independència —que avui, després de molts mesos— he tornat a sentir. Hem cridat, hem cantat, hem comptat a veure si no hi faltava ningú, ens hem vist macos, valents i ardents i hem tornat a casa amb tot el civisme del món, a esperar el proper 11 de setembre del 2019, delerosos per saber què ens faran fer.
M'he deixat de dir —ara tothom s'ho deixa, de fet— que al matí hem passat pel Fossar de les Moreres, on continua no enterrant-s'hi cap traïdor i s'han escoltat els parlaments dels alternatius, amb les mares dels bascos empresonats per terrorisme, talment com nosaltres. Me l'he escoltada, la mare. I he sentit retrocedir el temps uns quants anys: presons injustes, delictes de terrorisme inventats, acostament de presos, desitjos de llibertat. Res, com si estiguéssim als anys 70 i 80 del segle passat, per no anar més enllà. A mi m'agrada anar cada any al Fossar a retre com un homenatge no només als del 1714 si no també als del 1914 i 1932 i 1936 i 1951 i 1968 i 1974 i 1976 i 1978 i 1985 i... 1992 i... 2017.
Poc es parla ara de les ofrenes a l'estàtua del Casanova; hi van les autoritats i entitats i n'han acabat restringint l'accés en aquests moments perquè no se sentissin ni crits, ni xiulets, ni aplaudiments. En diuen llibertat d'expressió, d'això. I, que voleu que us digui, els crits, aplaudiments i xiulets, eren una manera d'evidenciar el que havia estat la vida política d'aquell any, una protesta o una satisfacció, però, ja se sap, la llibertat d'expressió té això, que de vegades es pot expressar i de vegades no.
Hem tornat a fer un altre onze de setembre, hem tornat a sortir al carrer un milió de persones amb samarretes i bosses-motxilles negres, amb ventalls i pancartes. Hem cridat i hem cantat, ens hem esbravat i ens hem consolat mútuament. I ara, esperem el proper onze de setembre, a no ser que aquesta gent, aquesta embranzida, surti al carrer cada dia, cridi i exigeixi el que s'ha guanyat, sense esperar capdavanters que tinguin a bé obrir diàlegs dins l'ordre jurídic español.
I espero que durant aquest procés, jo pugui resoldre els dubtes que he plantejat i molts d'altres que ni m'atreveixo a escriure.
I no estic ni per l'indult ni per l'absolució que això vol dir reconèixer un delicte previ. I no n'hi ha. A veure si en d'altres països s'empresonen els dirigents i partits que han guanyat a les urnes en unes eleccions "legals" que convoquen els de la "Ley" i com que no agraden els resultats, doncs, això, se'ls fot a la presó?
Al carrer tots els presos i preses polítics i polítiques ara mateix.
A casa tots els exiliats i exiliades ara mateix. Ei!, si volen tornar. 
Jo m'ho pensaria i esperaria la República Catalana Independent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada